el guardià de ramats

Des d'on sóc (aquí ajagut davant el mar que, ona rera ona, modela un agrest penyassegat a la platja) el perfil d'una dona queda retallat pel roig encès de la posta de sol.
Ella contempla fixament l'escuma a través d'unes enorme ulleres tintades;
però, rera el vidre opac, intueixo la lluent amargor del seu plor.

Avui molta gent ha reflexionat sobre el dolor… jo he vingut a pensar a la platja i me l'he trobat personificat en una dona que clava la mirada a l'escuma a través d'unes enormes ulleres tintades.

Escric. Les paraules i les ones se succeeixen i, mentrestant, una jove parella
s'ha col·locat entre la dona i jo (el fortiu observador que fa festes a una gossa).
La parella s'asseu, s'acarícia, es besa i s'estira.
S'abracen, s'amanyaguen i s'obsequien amb un exhaustiu i delicat massatge.
El mar i la sorra, jo i la gossa, la dona d'ulleres tintades i el massatge de la parella a pet d'ones.

El sol baixa i realça encara més la silueta que observo de lluny estant.
Avancen les paraules sobre el full rebregat i elles mateixes em porten una sorpresa, una confirmació:
La noia fa un massatge al noi, jo en faig un a la gossa, el mar a la sorra i la dona se'n fa un a ella mateixa utilitzant la serena i compungida contemplació de l'escuma a través d'unes enormes ulleres tintades.

Tots necessitem massatges…
perquè els massatges ajuden a calmar el dolor. 

[@more@]

Tweet

Quan encaro el fet de ser un covard, quan miro de fit a fit la meva accentuada incapacitat de resposta davant les vicissituds de l'existir, un enorme enuig es desferma amb una pausada però incessant cadència.

Quedar-me aturat, distret.
Quedar-me quiet com un estaquirot és el què em rebel·la.
Sóc covard, de moltes maneres i en incomptables ocasions;
i, quan m'amago rera l'apatia per por d'afrontar un problema o dificultat,
de seguida m'assalta el sentiment de culpabilitat.

Infame i contradictori esclau del mínim esforç,
vull desfer-me del llast de passar les hores sense altra cosa que alimentar la meva angoixa de no fer el què vull fer.

M'autocompadeixo i formulo els bons propòsits de sempre:
Potser valdria la pena que fés cas de les meves motivacions vitals.
Potser seria convenient escoltar-me amb més atenció i extreure els vertaders temors que em malmeten l'entrega i escapcen la il·lusió per les coses.
Potser hauria de confiar més en el fruit del meu esforç, en la capacitat innata de transformar, de convertir, de crear…
Potser podria intentar crèixer i aprendre a confiar en mi mateix.

Infame i contradictori amant,
vull desfer-me del llast de corroborar el tòpic que fa referència al temor masculí al compromís…
però ahir em vaig permetre tornar a passar una preciosa nit al seu costat.
La barreja de passió, inconsciència, tendresa, rebuig, estimació i culpabilitat
que he anat assaborint al llarg de tot el dia, és extremadament agredolça.
Passar una nit amb ella és meravellós… però, estar junts ens fa mal.

Uffff! És difícil ser conseqüent amb les qüestions sentimentals.
Costa escoltar-se (sentir la veu de sentiments, emocions i desitjos) i encara em queda un llarg treball d'afinació d'oïda.

En fi…
Ara arriba l'inevitable consol final amb què cloc les reflexions
… hem transgredit l'acord passant la nit junts, però he pres consciència de la importància de respectar les nostres decisions. I això d'adonar-se de la necessitat de ser coherent amb un mateix és, segurament,
el millor que li pot passar a un covard.

[@more@]

Tweet

Avui em toca escriure una història i aprofitaré l'avinentesa per parlar de les coincidències… per parlar de lligams:

Hi havia una vegada, ara fa tant temps que no recordo ni l'època de l'any que era, un nen curiós i imaginatiu voltava pels carrers de la seva ciutat seguint una allargassada i anàrquica comitiva escolar.
La marxa era monòtona i pesada, però ell es distreia contemplant les finestres i balcons de les cases que conformaven el seu recorregut. Amb el cap enlaire, caminava tranquiiiil, amb parsimooònia.
Badant, badant, de tant en tant ensopegava amb algun company que el precedia, demanava perdó un parell de cops i continuava amb els seus pensaments, amb les seves hitòries.
Passaven per sota balcons de rajoles, façanes esgrafiades, finestrals carregats de flors, … i ell en resseguia les singularitats quan, de sobte, els seus ulls varen topar amb l'esplendorosa visió de l'estàtua d'un cavaller. "Òstia!! Què és això?!"
Protegit per un entrant situat sobre l'enorme portalada d'un hospital, la figura de pedra de Sant J—- s'erigia com una bella representació de valentia.
Sí; valentia, coratge,… transformació, canvi… aventura! Aventura era l'ineludible suggerència que el cavaller llançava al seu observador.
"Òstia, que guapa! T'imagines que…."
Aquest fóu l'inici. Aquest va ser el moment a partir del qual aquell infant curiós i contingut començà a tenir interès per transmetre el fruit de la seva imaginació. El detonant fóu tant simple com això: "t'imagines que…"
Sant J—-, aquell cavaller, havia aconseguit provocar l'escriptura de la seva primera història, el seu primer conte.

Ha passat el temps, aquell nen s'ha fet gran i avui, finalment, ha pogut conèixer una persona que feia temps que esperava.
El nouvingut, de tant valent i decidit que és, s'ha cansat d'esperar el dia corresponent i ha aperagut abans d'hora. Ja en tenia prou del lligam físic que l'unia amb se mare. Ara el seu pare li cura les ferides amb extrema delicadesa. "No et preocupis, només és mercromina" em tranquilitza al veure'm neguitós davant tanta vermellor.
El naixement ha coincidit amb lluna plena… amb la lluna plena de desembre;
un esdeveniment que acostumo a acompanyar amb certes alteracions hormo-emocionals.
El nerviosisme és un nefast copilot per intentar travessar la ciutat comtal i ho ha acabat pagant una de les rodes, exhalant el seu últim i agònic suspir mentre jo em lamentava de conduir amb les discapacitats.
Tants contratemps han fet impossible que pogués reempendre, tal com m'havia proposat, les reconfortants passejades per la platja; i he acabat tornant a casa sol, a peu, sentint les meves pròpies passes… trist, capficat.

Les coincidències són una font inesgotable de penes i alegries; i descobrir els il·limitats lligams que teixeixen el nostre esdevenir, un enorme goig.

La qüestió és que avui em tocava escriure una història…
ho faig com a homenatge i recordatori, com a benvinguda i celebració.
Ho faig per ell, pel nadó. Potser no és res més que una simple coindicència, però… sabeu com es diu? J—-.

[@more@]

Tweet

Ara ja en fa uns quants milions d'anys; però si mirem enrera, moooolt enrera, i fixem la vista vers els inicis de la humanitat (la prehistòria), podem veure clarament que hi ha certs aspectes que perduren. Hi ha coses que han acompanyat a l'individu al llarg de tota la seva existència.
Ara ja en fa uns quants milions d'anys; però si pensem en els inicis de l'ésser humà, podem arribar a fer-nos una idea d'aquella primera època en la què l'evolució havia portat els descendents dels primats a superar la dependència dels instints i adquirir i desenvolupar la singular capacitat de raonar. Un excepcional avenç. Un enorme salt del què podem extrapolar una altra novetat; la conclusió sembla clara: neix el raonament, apareix el dubte.

En un primer moment, aquell preuat do del pensament (segons sembla estretament lligat al llenguatge) segur que els serví per a procurar una major eficiència dels seus recursos de supervivència. Però, immediatament després, es devien començar a observar detingudament els uns als altres; es devien començar a observar a si mateixos; i, per tant, devien començar, ja aleshores, a formular-se preguntes… Unes preguntes que han estat objecte de reflexió al llarg de tota aquesta pila d'anys i que, encara avui, continuen sent les grans incògnites que engloben i exemplifiquen el nostre neguit existèncial.

El dubte, la qüestió, les grans preguntes… Mmmm… sí, van néixer conjuntament amb la capacitat de raonar; però, escolta, totes aquestes inabastables incògnites que aniran perseguint a la humanitat al llarg de la història… resulta que queden en un segon terme quan la persona està obstinada en cercar l'anhelat benestar personal.
Sincerament, les preguntes que m'agradaria respondre en aquests moments no són precisament les preguntes més transcendents del món. Ni tan sols són preguntes que m'hagués formulat fa uns dies; ni, de ben segur, preguntes que em preocuparan d'aquí un temps.

Ras i clar:
– Trigaré gaire a ser autosuficient i poder tornar a viure pel meu compte?
– Per què em pregunto constament si sé estimar?
– Arribarà el dia en què em deixi de qüestionar si estimo prou o si aquest amor és suficient?
– Com puc discernir entre la voluntat d'autonomia emocional i el rebuig vers la complexitat de les emocions i sentiments?
– Per què sóc tant covard a l'hora d'afrontar les coses que requereixen esforç, dedicació i compromís?

La incertesa provoca neguit i angoixa.
Diuen que un bon museu és aquell del què en surts amb més preguntes de les que tenies a l'entrar… però no acabo d'estar segur que, precisament, això sigui aplicable a una bona existència.

[@more@]

Tweet

"Una gota regalima, cau, llisca per la superfície polida i transparent del
vidre que ens separa de l'exterior.
Dues noies riuen despreocupades;
no els fa por el xàfec que les espera d'un moment a l'altre.
Jo, exhort durant bona part del trajecte en la càlida contemplació d'un cul dolçament perfilat per l'elasticitat del texà que el recobreix,
callo esperant el torn de ser mullat."

No! No, potser millor que no plogui, no. Fa sol. Sí, fa sol i res de culs…
Un nen petit. Això! Estic exhort, observant l'escrutadora i innocent mirada d'un nen petit. Perfecte.
Com seria?

"Un raig de sol, atrevit i persistent, travessa el gruixut
vidre que ens separa de l'exterior.
Un home esbufega pensatiu;
no se n'adona de la preciosa policromia que el raig projecta
contra la paret contrària del vagó.
Jo, exhort durant bona part del trajecte en la tendre contemplació d'un infant carregat d'il·lusió, alegria i cansament,
callo esperant el torn de ser enlluernat."

Tampoc! Mmmm… a veure això:

"Una suau brisa branda les robustes fulles que acaricien dolçament el
vidre que ens separa de l'exte.."

Mira, és igual!
Escrigui el què escrigui, no trobaré res prou suggerent per narrar aquell encontre; res serà suficient per alleujar la dura crònica d'una trobada anunciada.

[@more@]

Tweet

He tornat a quedar enlluernat per la fatídica combinació
d'una mirada i un somriure.

N'és propietària una noia que, si bé l'havia vist algun cop, no tenia (ni tinc encara) la més remota idea de qui és.
Com es deu dir?… No hi he parlat, ni ens hem sentit, ni ens hem tocat; només l'he vist: tant sols en conec la fatídica combinació de la mirada i el somriure.

Déu n'hi do quina mirada i quin somriure!
Doncs, mira, sense demanar-li permís, m'apropiaré un moment d'aquesta combinació.
Sí, li agafaré una estona… la vull fer servir com a estri, com a clau, per accedir a les coses que realment m'han trasvalsat aquests dies.

Començaré per dalt. Els ulls.
Els seus ulls són clars, diàfans.
Semblen deixar al descobert la vertadera naturalesa de la pròpia persona que els utilitza per mirar i, al mateix temps, despullen sense complexes a la persona que és mirada.
És curiós perquè…no ho sé, ho fan tot fàcil: aquests ulls són capaços d'ensenyar, simplement contemplant-los, la dolça i delicada bellesa que destil·la l'escència del què és viu.
Mentre hi penso, de sobte, estic de sort: els ulls em miren!
Bé, només m'observen durant uns instants i passen de llarg; però no ho puc evitar… em sento despullat i arrenco a plorar per dins.
Amago les llàgrimes, les oculto. Però els ulls m'han vist i no tinc altre remei que confessar la meva tristesa; acoto el cap i ploro per haver-me separat de tot sense despendre'm de res, i per ser tant covard de no aturar la meva inconscient valentia.

Però, és clar, queda el somriure.
El seu somriure és obert, extens.
Sembla irradiar joia en totes direccions. La comissura s'allarga i les galtes s'alcen en un harmoniós joc de plecs. El somriure m'atrapa, difumina les llàgrimes que em rajen interiorment i m'eixamplen l'ànim amarat de melangia.
No ho puc evitar: em sento tranquil i arrenco a riure.

Ufff! Plorar i riure al mateix temps…
Una combinació gairebé tant fatídica com la d'aquella mirada i aquell somriure.

[@more@]

Tweet

Tancat, reclòs, sempre hi ha algun impuls o altre que planya per obrir-se camí des del nostre interior.
Nosaltres els retenim, és clar… no és qüestió que surtin, de sobte, arrauxats seguint les nostres emocions i sentiments.
Uff! Si tothom deixés anar sense control els seus impulsos…
Quin batibull!

Refrenar-se, o més ben dit refrenar-los, és necessari…
però, òstia!, quines ganes que tinc de vegades de deixar-los anar, de… mmmmm… desinhibir! Sí, això: desinhibir els impulsos. Desinhibir-me. 
Aviar els frens; dir: "A pendre pel cul!"
Permetre'm ser incoherent, irreflexiu, contradictori, …
No sé… engegar a la merda algú, omplir de petons a algú altre, plorar sense complexes, córrer per atrapar les coses, …

M'adono d'aquesta necessitat, d'aquest desig de desbocar-me;
però penso que, malgrat tot, a la llarga acabaré agraïnt el fet de deixar-me guiar per la responsabilitat.
Penso que ho acabaré agraïnt, que m'he de refrenar;
però sento que recloure sistemàticament els impulsos és molt, molt insà.

Collons! Bé… suposo que, inevitablement, em toca passar una trista temporada de confrontació entre el pensar i el sentir.

[@more@]

Tweet

Ahir em vaig trobar una nena que, al veure’m, se m’apropà decidida:

– Hola – féu ella.
– Ah! Hola! – contestava confós mentre, per uns segons, dubtava si la coneixia d’alguna cosa.
– Saps què? – em preguntà.
– Què?
– Doncs resulta que…

I em va començar a explicar amb passió tota una correlació d’esdeveniments personals que li havien ocorregut recentment.
Que si això, que si allò, que si tomba, que si gira…

Jo l’escoltava amb atenció; estava realment encuriosit. Demanava que em puntualitzés alguns esdeveniments, m’avançava a la seva explicació fent suposicions, i fins i tot em vaig atrevir a consolar-la i donar-li algun consell.
Però, al cap d’una estona, no em vaig poder contenir; no vaig poder evitar recriminar-la:

– Sí, ja ho veig… Però, escolta… perdona però, per què m’ho has explicat,
tooot això, a mi?
– Doncs, perquè em preocupava.
– Ja… però, no sé,… no ens coneixem pas, tu i jo.
– Ah! És igual. Em preocupava i li havia d’explicar a algú.

[@more@]

Tweet

Estimar és suficient?
Estimant n’hi ha prou?
És imprescindible?
L’únic, el més important, per a establir una relació sentimental, és estimar?

La tràgica i incomprensible resposta és no.

He estat un dia sencer a casa, sense sortir-ne; tancat entre quatres parets,
reclòs en mi.
He fet tots els possibles per no pensar; atònit receptor de qualsevol cosa que pogués captar la meva atenció i evitar-me la feixuga tasca de rumiar, de sentir.
Perquè, què pot sentir un paio que ha vist rebutjada la seva estimació?
Un tio que té l’esgarrifosa sensació de carregar el seu estat d’ànim amb el pes d’una contradictòria resposta emotiva envers una xocant roptura.
Un xaval que s’embolica innecessàriament a l’hora d’explicar-se a ell mateix
què li està passant.

Estimar no és suficient.
Per això he estat tot el putu dia fent el mòmio tragant-me els simpson, les notícies, el xino cudeiro, els cotxes, el futbol i tot el què se’m posava a davant.
Per no haver de pensar que, per desgràcia, estimant no n’hi ha prou.

[@more@]

"To love somebody naturally
To love somebody faithfully
To love somebody equally
Is not enough, it’s not enough
It’s not enough

To love somebody secretly (and never touch)
To love somebody honestly (and always trust)
To love somebody tenderly
The tender touch is not enough
It’s not enough

Love hurts you sometimes
It’s not so easy to find, no
Searchin’ everywhere, you turn and swear
It’s always been there

To love somebody foolishly (can happen once)
To love somebody hopelessly (it hurts so much)
To love somebody equally
Is not enough, it’s not enough
It’s not enough

Love takes a little time
It’s not so easy to find, no, no
Searchin’ everywhere, you turn and swear
It’s always been there
Standin’ there….

And if it don’t come easily
One thing you must believe
You can always have trust in me
‘Cause my heart will always be, yours honestly

Love hurts you sometimes
Not so easy to find, no
Searchin’ everywhere, you turn and swear
It’s always been there, standin’ there
Love hurts you sometimes
It’s not yours, it’s not mine, no
Love is only to share
You turn and swear it’s everywhere
Standin’ there
‘Cause it’s always been there"

Van Halen – (Not enough)

Tweet

Òstia, què?, uff, merda, com?, vols dir?, collons, bueno…

[@more@]

Tweet