Un test ple de taques

De taques n’hi ha de totes mides i colors.
Les taques són com les persones: úniques i irrepetibles, d’incomptables matisos, de singulars perfils i agrestes formes.
La taca neix de sobte, en un instant; però s’acaba configurant lentament.
La taca apareix definida, delimitada; però acaba adquirint una naturalesa nova, inesperada i excepcional.

Interpretar una taca és engrescadorament complex. Tant irrevocablement lligat a la nostra pròpia visió de la realitat, que ens delata i posa en evidència com som i què pensem.

Fa uns dies, un paio em comentava que actuem en funció de com creiem que són els altres. No ho sé… potser sí.
Potser precisament per això tot és tant borrós.
Potser per això la vida, única i irrepetible, està saturada d’incomptables matisos, de singulars perfils i agrestes formes.

Perquè, a veure, de fet no tenim ni idea de com són els altres.
Com podem conèixer els altres, si fins i tot nosaltres mateixos aprenem a fer-ho a través de taques?

[@more@]

Comentaris tancats a Un test ple de taques

Fer quadrar els metres

Hi ha conceptes que ens són difícils d’assimilar; paraules que aconseguim retenir, però alhora esdevenen un misteri i adopten un significat ampli,
eteri i difús.

De petit em passava molt.
Aprenia a utilitzar certs mots sense saber ben bé de què es tractaven.
"Fer l’amor", per exemple. En tenia una superficial i barroera noció; no sabia pas en què consistia aquesta gloriosa experiència, paradigma del compartir joiós, del gaudi apassionat.
O d’altres paraules com, jo què sé… una "hipoteca" o un "sistema operatiu" o un "cogombre"… són coses que m’han portat de corcoll. Conceptes que, en alguns casos, encara em segueixen inquietant.

Una bona mostra d’aquest grup de paraules misterioses, és un dels meus actuals maldecaps: els metres quadrats.
A veure, què collons és un "metre quadrat"?
Unitat de superfície, de símbol m2,
equivalent a l’àrea d’un quadrat el costat
del qual té un metre de longitud.

D’acord, fins aquí cap problema.
Ara ve… si es tracta, posem per cas, de deu metres quadrats? Intuïtivament et ve al cap una superfície quadrada de deu metres de costat… però no! Això resulta que en són cent! Cent? Uff….

És ben difícil això de fer quadrar els metres.
És un rotllo això de deixar de ser petit.

[@more@]

Comentaris tancats a Fer quadrar els metres

Si camino sol

Si arribo a casa provinent d’una altra població, camino.
Si camino sol pels carrers foscos de la meva ciutat, penso.
Si penso en esdeveniments recents, canto.
Si canto sol de nit, xiuxiuejo.
Si xiuxiuejo guiat per la remor de les meves passes, improviso.
Si improviso melodies confuses, somric.

Per això, descomposava amb fervor "Better Way"

perquè si arribo a casa sol, caminant de nit pels carrers foscos de la meva ciutat; segurament acabaré per cantar en veu baixa, guiat per la remor de les meves passes, una improvisada i confusa versió de qualsevol melodia amb un somriure d’idiota als llavis.

[@more@]

"I’m a living sunset
Lightning in my bones
Push me to the edge
But my will is stone

‘Cause I believe in a better way!

Fools will be fools
And wise will be wise
But i will look this world
Straight in the eyes

I believe in a better way!

What good is a man
Who won’t take a stand
What good is a cynic
With no better plan

I believe in a better way!

Reality is sharp
It cuts at me like a knife
Everyone i know
Is in the fight of their life

I believe in a better way!

Take your face out of your hands
And clear your eyes
You have a right to your dreams
And don’t be denied

I believe in a better way!"

Ben Harper – (Better Way)

Comentaris tancats a Si camino sol

Conduir discapacitats

Viatjo amb tren en silenci; però, si tanco els ulls, puc sentir aquell ritme, compassadament caòtic, que encara ressona topant contra els laterals del meu tens i torbat cervell.
Estic atabalat. Després d’assaborir durant uns dies la calma contemplativa del conduït, m’ofusco exigint-me la ràpida i eficaç diligència del conductor.

Ens quedem sense llum, tirats al túnel. Uns segons de recolliment entre la gentada que farceix el vagó i tornem a reempendre la marxa.
Arrencar costa, i encara més després d’una esperada i extraordinària experiència a cinc-cents quilòmetres de casa.

M’observo i em veig a voltes profundament discapacitat.
Impotent conductor; resignat conduït.
Però, malgrat tot, tinc el convenciment de gaudir de certs recursos per fer front i compensar l’esmentada mancança.

Tots tenim capacitats i, de fet, només ens cal disposar dels recursos adients per a potènciar-les. Estimar, per exemple, és una capacitat inherent a l’ésser humà.
Estimar; un innat i valuós obsequi que, per sort, molta gent desenvolupa i fa crèixer tot estimulant, precisament, les capacitats dels altres.

El viatge ha acabat; però jo tot just començo a conduir amb fermesa la meva vida. Una vida amb capacitats i, és clar, discapacitats.

[@more@]

1 comentari

Les tres erres

Un amic està trist, molt trist.
Ha rebut la sobtada notícia que s’ha de desfer, amb urgència, d’un munt de residus que tenia emmagatzemats, arraconats de qualsevol manera.

Se li fa gros, molt gros.
Què pot fer?
Potser el més adient en aquests casos és seguir les indicacions de l’estimat Capità Enciam. Sí, aquell entrenyable personatge que sortia a la tele fent divulgació de les mesures necessàries per preservar el medi ambient. Deia:
"A l’hora de consumir cal tenir sempre en compte les tres erres!"


Reduir

La previsió d’un possible excés de residus ens aconsella disminuir el consum desmesurat d’embolcalls i elements superflus, destinats més a la promoció del producte, que no pas a mostrar el seu estat real.

Reutilitzar
L’agotament de certs productes es pot contrarrestar donant un nou sentit a la relació que originàriament vam establir amb ells. Descobrint, qui sap, tota una munió d’ocultes i inesperades qualitats.

Reciclar
Davant la impossibilitat de prosseguir amb la satisfactòria relació, el més adient i saludable és desempallegar-se’n, d’acord. Però és importantíssim dedicar un petit esforç a destriar els elements de diferent naturalesa i així processar-los per obtenir-ne el millor rendiment. És fonamental una exhaustiva neteja dels impropis que hi han quedat adherits i aconseguir, d’aquesta manera, la satisfacció d’haver-ne extret els elements escencials i significatius.

Els dies passen, però no hi ha manera d’avançar. Està molt trist; se li fa molt gros.
Entre tots l’encoratgem. Ara tot plegat li sembla una feinada enorme,
un esforç gegantí; però li aconsellem que comenci a fer neteja poc a poc,
sense por, mica en mica.
Ell prou que ho sap; però suposo que, més que mai, necessita sentir-ho: "Tranquil, pensa que els petits canvis… són poderosos!"

[@more@]

2 comentaris

El conte de perquè ens agraden els contes

Hi havia una vegada, durant el despuntar d’un matí assoleiat d’estiu, una nena alegre, d’ulls vius, cara pàlida i cabells foscos, molt foscos, que saltava del llit correcuita cap a la finestra per observar el petit ocell que, des d’una branca estant, l’esguardava amb la seva piuladissa. Piu, piu, piu…

Estava neguitosa; els avis l’esperaven. Era un dia especial (ho eren tots els que podia anar a visitar als avis) i estava delirosa perquè arribés el moment de retrobar-los.
Es va treure el pijama d’una volada, plam, i es començà a vestir amb la roba que se mare havia deixat preparada amb molta cura. "Que bé, que bé…" deia cantussejant. Ella es col·locava les peces amb compte, tot imaginant l’esperat moment de tocar el timbre, saludar efusivament als avis i córrer cap als peus de la butaca del menjador per escoltar un altre dels fantàstics contes de l’àvia.
I com disfrutava cada cop que l’àvia li explicava un conte!

De sobte, va tenir un sobresalt. Deixà caure el mitjó que duia entre mans a terra i quedà immòbil, garratibada. Una enorme curiositat l’havia envaït:
"Per què m’agraden tant els contes?"
No ho sabia pas.

En aquell moment, el pare va entrar per ajudar-la a cordar-se les sabates.
– Encara no estàs?!
– No. – i al cap d’uns segons – Pare… a tu t’agraden els contes?
– Els contes? Oi tant!
– I, per què t’agraden?
– A mi?! No ho sé… potser perquè són divertits. Això, divertits.

"Divertits. Sí, d’acord, són divertits… però la iaia de vegades n’explica alguns que no fan riure i també m’agraden." Pensava mentre el pare acabava de fer l’enrevessat doble nus als cordons. "Ho preguntaré a tothom. Vull treure’n l’entrellat, tant sí com no!"

Dit i fet. Al cap d’una estona ja tenia la resposta del seu germà gran i la seva mare…. Però tampoc n’estava satisfeta.
Quan, finalment, arribà a casa dels avis i seié davant l’antiga butaca d’entapissat vermell, no dubtà ni un instant i llençà immediatament, sense contemplacions, la pregunta que recorria incansable el seu perspicaç caparró:

– Iaia… perquè ens agraden els contes?
– Carai noia, quina pregunta més difícil! – féu la pobra dona.
– Sí, ja ho sé. És que el pare, eh, m’ha dit que passa això perquè són divertits; la mare perquè ens fan pensar; el germà pequè ens emocionen; i fins i tot l’avi, després d’obrir-nos la porta, m’ha dit que ens agraden perquè són entretinguts. En què quedem? Qui té raó? Digues iaia…
– Uf! A veure… Tots quatre tenen raó.
– Apa! No pot ser iaia. – protestà indignada.
– Sí que pot ser – somrigué dolçament – Saps per què ens agraden els contes? Ens agraden perquè són màgics. I les coses màgiques són divertides, ens fan pensar, ens emocionen i ens entretenen.
– Això vol dir ser màgic, iaia?
– Sí, hi ha moltes coses que, encara que sovint no ens n’adonem, són màgiques. L’amor, per exemple. O la música, o l’amistat, o moltes altres coses. I els contes, és clar, també ho són. També són màgics.
– I per què resulta que són màgics els contes?
– Ai las! Aquesta pregunta encara és més difícil – féu l’àvia – Però, mira; saps qui ho sap això?
– Qui? Qui? – saltà ella esperançada.
– Tu.
– Jooo?
– Sí, tu. Tu tens la resposta; tu saps el vertader perquè. Ah! I vosaltres que esteu llegint aquest conte, també. La màgia no rau en el propi conte, sinó que és vostra. De fet, no escolteu els contes perquè són màgics, sinó que els contes són màgics perquè vosaltres els escolteu. La màgia que teniu és robada pels personatges que des de dins els contes us diverteixen, fan pensar, emocionen, entretenen i captiven. Aquest és el motiu. Ara ja ho saps.
Ara ja sabeu perquè ens agraden els contes.

[@more@]

1 comentari

Llenguatge radiofònic

La comunicació és el mecanisme, l’eina, que utilitzem per afrontar el fet de ser vius, d’existir. I, eminentment, el llenguatge verbal n’és el màxim exponent.
Avui ho comentàvem amb uns amics mentre practicàvem allò de sol i crema. Farcit de sal marina, exprement el cervell per recuperar l’escassa informació obtinguda durant les desaprofitades classes de l’institut, m’ha vingut al cap un nom:

– Witxeinstain!
– Witxeinstain? … Vols dir Wittgenstein!
– Mmmm … Sí, bueno, Wittgenstein; és igual.
– Tens raó, però aquesta qüestió en concret, les coses a què feiem referència, van ser introduides i fonamentades per Vigotski.
– Vigotski?
– Sí, Vigotski …

Ufff… em perdo amb aquests noms.
Penso: quan arribi a casa en faré una petita recerca per internet.

I així ha estat.
Indicant un parell de paraules al buscador, n’he trobat les excel·lències.
A veure… Mmmm… la importància del llenguatge, sí senyor.
Fabulós; gràcies a la xarxa informàtica, en un tres i no res, pots adquirir informació i, així, reforçar coneixements. Ràpid i eficaç. No hi ha dubte: internet és realment un gran mecanisme de comunicació. Això sí, una comunicació que es basa principalment en la imatge i el llenguatge escrit.

I la comunicació oral? I el llenguatge verbal?
Quin mitjà de masses és el seu màxim exponent?
La resposta és ben simple: la radio.

A casa nostra neix una nova emissora, una ràdio local.
Tot just s’ha d’estrenar; però ja n’esperem el resultat amb il·lusió.
La suau brisa del mar ens regira els cabells i nosaltres, neòfits radiofònics, ens preguntem què ens agradaria escoltar a través de la freqüència assignada a la nostra població. Quins programes seria interessant fer?
Quines temàtiques innovadores podrien tocar?

A tots ens agrada molt parlar… però, què volem sentir?

[@more@]

2 comentaris

El tripulant de barques

Mai no he tripulat barques,
però és com si en tripulés.
La meva ànima és com un mariner,
coneix el vent i les onades de la immensa mar que contempla des de terra ferma.
Avui l’ha trobat revolta, ferotge; obrint-se pas enmig la infranquejable barrera de sorra que s’evoca per intentar foragitar les cabòries i preocupacions de la gent a cops de sol i crema.

Deixa mar que m’atansi jo, a explicar-te’n les meves.
Ara que la barca balanceja amb força, m’aferraré al timó per a resseguir, sobre la teva superfície, una traça irregular i valenta amb la què sortejar les embastides.
M’apropo a veure’t i clamo ben alt els meus mals.
Llenço tot de confusos retrets contra la virulenta escuma blanca,
però et faig tan sols un prec; només vull això:
que malgrat l’eixordador brogit del teu enuig, m’escoltis.

[@more@]

Comentaris tancats a El tripulant de barques

Gestar l’amor

"Want to keep your dream alive?
Can I keep it with mine?
But I’m no good for you
I suppose when you get a cold idea
You still hold me close at night

Never liked you any less
And the world’s not such a friendly place, is it?
It can grow very cold, very quickly, and for a very long time
If the sun, with some twist of fate, starts giving out it’s shine

Some of the time the future comes right ‘round to haunt me
Some of the time the future comes ‘round just to see
That all is as it could be
Like it’s there to remind me
We’ve got to wait and see

Can I still be conceived
In a loveless embrace
Still we learn to be a warm sun
Around a very cold galaxy
It’s just like you said it could be
Oh, it’s like you said it would be

Some of the time the future comes right ‘round to haunt me
Some of the time the future comes ‘round just to see
That all is as it should be
Like it’s there to remind me
We’ve got to let it be -yea

Some of the time the future comes right ‘round to haunt me
Some of the time the future comes ‘round just to see
That all is as it could be
And it’s there to remind me
We’ve got to wait and see
We’ve got to let it be – yea
Wait and see, wait and see"

Beth Orton – (Conceived)

[@more@]

Comentaris tancats a Gestar l’amor

Infidelitat reconfortant

Ell remuga i se sent culpable.
Els dies han passat; però encara pot visualitzar amb claredat el rostre esvelt, tendre i delicat que l’esguardava expectant entre la multitud aplegada aquella curiosa (que no calorosa) nit d’estiu.

Es maleeix i fabula.
Pensa que podia haver-la subjectat amb més fermesa o haver intentat llençar-li un explícit senyal indicant la seva absoluta i desacomplexada predisposició a mantenir-hi relacions sexuals.

M’ho explica i dubta.
Els dies han passat i ell encara pot visualitzar amb claredat aquell rostre; però la duresa de no sucumbir a la temptadora possibilitat de ser infidel ha anat quedant borrosa, difusa.
No recorda si fóu una àrdua tasca d’autocontrol o una simple i premeditada decisió.

Es lamenta i esbossa un somriure.
Pensa que podia haver-la subjectat amb més fermesa, és cert; és conscient d’haver perdut una gran oportunitat, una experiència única!
Però, mentre m’ho confessa, alça la vista i allarga la comissura dels llavis.
Exagera, sempre ho fa. Sap que, com més gran imagini l’esforç de fidelitat, més reconfortat estarà en la seva convicció d’entregar-se incondicionalment a l’amor real que sent per ella, la noia que estima.

[@more@]

1 comentari