Hi havia una vegada, durant el despuntar d’un matí assoleiat d’estiu, una nena alegre, d’ulls vius, cara pàlida i cabells foscos, molt foscos, que saltava del llit correcuita cap a la finestra per observar el petit ocell que, des d’una branca estant, l’esguardava amb la seva piuladissa. Piu, piu, piu…
Estava neguitosa; els avis l’esperaven. Era un dia especial (ho eren tots els que podia anar a visitar als avis) i estava delirosa perquè arribés el moment de retrobar-los.
Es va treure el pijama d’una volada, plam, i es començà a vestir amb la roba que se mare havia deixat preparada amb molta cura. "Que bé, que bé…" deia cantussejant. Ella es col·locava les peces amb compte, tot imaginant l’esperat moment de tocar el timbre, saludar efusivament als avis i córrer cap als peus de la butaca del menjador per escoltar un altre dels fantàstics contes de l’àvia.
I com disfrutava cada cop que l’àvia li explicava un conte!
De sobte, va tenir un sobresalt. Deixà caure el mitjó que duia entre mans a terra i quedà immòbil, garratibada. Una enorme curiositat l’havia envaït:
"Per què m’agraden tant els contes?"
No ho sabia pas.
En aquell moment, el pare va entrar per ajudar-la a cordar-se les sabates.
– Encara no estàs?!
– No. – i al cap d’uns segons – Pare… a tu t’agraden els contes?
– Els contes? Oi tant!
– I, per què t’agraden?
– A mi?! No ho sé… potser perquè són divertits. Això, divertits.
"Divertits. Sí, d’acord, són divertits… però la iaia de vegades n’explica alguns que no fan riure i també m’agraden." Pensava mentre el pare acabava de fer l’enrevessat doble nus als cordons. "Ho preguntaré a tothom. Vull treure’n l’entrellat, tant sí com no!"
Dit i fet. Al cap d’una estona ja tenia la resposta del seu germà gran i la seva mare…. Però tampoc n’estava satisfeta.
Quan, finalment, arribà a casa dels avis i seié davant l’antiga butaca d’entapissat vermell, no dubtà ni un instant i llençà immediatament, sense contemplacions, la pregunta que recorria incansable el seu perspicaç caparró:
– Iaia… perquè ens agraden els contes?
– Carai noia, quina pregunta més difícil! – féu la pobra dona.
– Sí, ja ho sé. És que el pare, eh, m’ha dit que passa això perquè són divertits; la mare perquè ens fan pensar; el germà pequè ens emocionen; i fins i tot l’avi, després d’obrir-nos la porta, m’ha dit que ens agraden perquè són entretinguts. En què quedem? Qui té raó? Digues iaia…
– Uf! A veure… Tots quatre tenen raó.
– Apa! No pot ser iaia. – protestà indignada.
– Sí que pot ser – somrigué dolçament – Saps per què ens agraden els contes? Ens agraden perquè són màgics. I les coses màgiques són divertides, ens fan pensar, ens emocionen i ens entretenen.
– Això vol dir ser màgic, iaia?
– Sí, hi ha moltes coses que, encara que sovint no ens n’adonem, són màgiques. L’amor, per exemple. O la música, o l’amistat, o moltes altres coses. I els contes, és clar, també ho són. També són màgics.
– I per què resulta que són màgics els contes?
– Ai las! Aquesta pregunta encara és més difícil – féu l’àvia – Però, mira; saps qui ho sap això?
– Qui? Qui? – saltà ella esperançada.
– Tu.
– Jooo?
– Sí, tu. Tu tens la resposta; tu saps el vertader perquè. Ah! I vosaltres que esteu llegint aquest conte, també. La màgia no rau en el propi conte, sinó que és vostra. De fet, no escolteu els contes perquè són màgics, sinó que els contes són màgics perquè vosaltres els escolteu. La màgia que teniu és robada pels personatges que des de dins els contes us diverteixen, fan pensar, emocionen, entretenen i captiven. Aquest és el motiu. Ara ja ho saps.
Ara ja sabeu perquè ens agraden els contes.
[@more@]
Interpretar una taca és engrescadorament complex. Tant irrevocablement lligat a la nostra pròpia visió de la realitat, que ens delata i posa en evidència com som i què pensem.
Mai no he tripulat barques,