Desinhibir

Tancat, reclòs, sempre hi ha algun impuls o altre que planya per obrir-se camí des del nostre interior.
Nosaltres els retenim, és clar… no és qüestió que surtin, de sobte, arrauxats seguint les nostres emocions i sentiments.
Uff! Si tothom deixés anar sense control els seus impulsos…
Quin batibull!

Refrenar-se, o més ben dit refrenar-los, és necessari…
però, òstia!, quines ganes que tinc de vegades de deixar-los anar, de… mmmmm… desinhibir! Sí, això: desinhibir els impulsos. Desinhibir-me. 
Aviar els frens; dir: "A pendre pel cul!"
Permetre'm ser incoherent, irreflexiu, contradictori, …
No sé… engegar a la merda algú, omplir de petons a algú altre, plorar sense complexes, córrer per atrapar les coses, …

M'adono d'aquesta necessitat, d'aquest desig de desbocar-me;
però penso que, malgrat tot, a la llarga acabaré agraïnt el fet de deixar-me guiar per la responsabilitat.
Penso que ho acabaré agraïnt, que m'he de refrenar;
però sento que recloure sistemàticament els impulsos és molt, molt insà.

Collons! Bé… suposo que, inevitablement, em toca passar una trista temporada de confrontació entre el pensar i el sentir.

[@more@]

Tweet