La vida en capses

Oculta entre piles de capses de cartró, envoltada
de paperassa i antics records, la Marta somriu al veure’m aparèixer a través de la porta entreoberta de l’habitació.
Es veu que avui s’ha proposat fer endreça del grapat de caixes que l’han anat acompanyant al llarg dels últims trasllats, impassibles de casa en casa.

Em confessa que està contenta de la meva visita; que li encanta que truquin al timbre de casa inesperadament. Però el seu gest d’alegria contrasta amb els ulls humits, plorosos, embriagats del reguitzell d’emocions que va destapant amb cada capsa.
Remenant l’interior d’aquells receptacles de cartró la Marta fa aflorar antigues vivències; removent el seu contingut entra en contacte amb esdeveniments passats, desordenats punts de la seva erràtica línia vital, i no en pot ocultar els implacables efectes.

Dreta davant meu, distreta, treu d’una capsa un antic calendari de belles fotos i anotacions amb boli i el fulleja tot explicant que, després de tant voltar, finalment es veu amb cor d’obrir el bagatge material emmagatzemat amb els anys. Ara ja pot gaudir d’un espai propi, ja fa la seva, i es vol instal·lar plenament.

No sé… No hi ha dubte que n’està contenta, però m’ho explica amb tristesa;
no amaga el pes de la soledad que l’aclapara.
Això de viure sola li resulta feixuc i necessari, alliberador i obligatori.

Li dic que, a partir d’ara, la visitaré sense avís previ, trucant al timbre de casa inesperadament, i li ofereixo un cop de mà amb tot l’arsenal de papers que ha anat distribuint en múltiples piles. Però, sol·licita, em convida a un cafè refusant el meu ajut…
Li costa, és cert, però ho vol acabar d’endreçar després, tota sola, sense ningú.



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.