He tornat a quedar enlluernat per la fatídica combinació
d'una mirada i un somriure.
N'és propietària una noia que, si bé l'havia vist algun cop, no tenia (ni tinc encara) la més remota idea de qui és.
Com es deu dir?… No hi he parlat, ni ens hem sentit, ni ens hem tocat; només l'he vist: tant sols en conec la fatídica combinació de la mirada i el somriure.
Déu n'hi do quina mirada i quin somriure!
Doncs, mira, sense demanar-li permís, m'apropiaré un moment d'aquesta combinació.
Sí, li agafaré una estona… la vull fer servir com a estri, com a clau, per accedir a les coses que realment m'han trasvalsat aquests dies.
Començaré per dalt. Els ulls.
Els seus ulls són clars, diàfans.
Semblen deixar al descobert la vertadera naturalesa de la pròpia persona que els utilitza per mirar i, al mateix temps, despullen sense complexes a la persona que és mirada.
És curiós perquè…no ho sé, ho fan tot fàcil: aquests ulls són capaços d'ensenyar, simplement contemplant-los, la dolça i delicada bellesa que destil·la l'escència del què és viu.
Mentre hi penso, de sobte, estic de sort: els ulls em miren!
Bé, només m'observen durant uns instants i passen de llarg; però no ho puc evitar… em sento despullat i arrenco a plorar per dins.
Amago les llàgrimes, les oculto. Però els ulls m'han vist i no tinc altre remei que confessar la meva tristesa; acoto el cap i ploro per haver-me separat de tot sense despendre'm de res, i per ser tant covard de no aturar la meva inconscient valentia.
Però, és clar, queda el somriure.
El seu somriure és obert, extens.
Sembla irradiar joia en totes direccions. La comissura s'allarga i les galtes s'alcen en un harmoniós joc de plecs. El somriure m'atrapa, difumina les llàgrimes que em rajen interiorment i m'eixamplen l'ànim amarat de melangia.
No ho puc evitar: em sento tranquil i arrenco a riure.
Ufff! Plorar i riure al mateix temps…
Una combinació gairebé tant fatídica com la d'aquella mirada i aquell somriure.
[@more@]
He trobat un «tros de Tom» a l’àlbum. Ets tu? T’ho dic perquè hi veig mitja boca, mig nas i mitja orella… Expliques que t’has fixat en uns ulls i en un somriure, sencers, però que no deixen de ser «trossets» d’algú. De vegades no en tenim prou amb això i ho voldríem tot, però també té la seva gràcia assaborir la vida tal com és en realitat.
De part meva, una abraçada sencera i mig petó
eiii! què ha passat?! em sento «mig» despullada, perquè veig que el comentari que t’he fet surt publicat per «nuriairun», que és el meu nom d’usuària però no el que apareix sempre… uffff quin sofoco! No ho entenc… Vaig a provar d’enviar-te un altre comentari amb «iruna», a veure què passa…
On és l’altre mig?? Busco per la pantalla, sota el teclat, darrera la impressora… Potser el tinc al davant i no me n’adono!! uffff és tan tard… i demà he de matinar… M’encanta la teva sinceritat. que descansis…