Coincidències

Avui em toca escriure una història i aprofitaré l'avinentesa per parlar de les coincidències… per parlar de lligams:

Hi havia una vegada, ara fa tant temps que no recordo ni l'època de l'any que era, un nen curiós i imaginatiu voltava pels carrers de la seva ciutat seguint una allargassada i anàrquica comitiva escolar.
La marxa era monòtona i pesada, però ell es distreia contemplant les finestres i balcons de les cases que conformaven el seu recorregut. Amb el cap enlaire, caminava tranquiiiil, amb parsimooònia.
Badant, badant, de tant en tant ensopegava amb algun company que el precedia, demanava perdó un parell de cops i continuava amb els seus pensaments, amb les seves hitòries.
Passaven per sota balcons de rajoles, façanes esgrafiades, finestrals carregats de flors, … i ell en resseguia les singularitats quan, de sobte, els seus ulls varen topar amb l'esplendorosa visió de l'estàtua d'un cavaller. "Òstia!! Què és això?!"
Protegit per un entrant situat sobre l'enorme portalada d'un hospital, la figura de pedra de Sant J—- s'erigia com una bella representació de valentia.
Sí; valentia, coratge,… transformació, canvi… aventura! Aventura era l'ineludible suggerència que el cavaller llançava al seu observador.
"Òstia, que guapa! T'imagines que…."
Aquest fóu l'inici. Aquest va ser el moment a partir del qual aquell infant curiós i contingut començà a tenir interès per transmetre el fruit de la seva imaginació. El detonant fóu tant simple com això: "t'imagines que…"
Sant J—-, aquell cavaller, havia aconseguit provocar l'escriptura de la seva primera història, el seu primer conte.

Ha passat el temps, aquell nen s'ha fet gran i avui, finalment, ha pogut conèixer una persona que feia temps que esperava.
El nouvingut, de tant valent i decidit que és, s'ha cansat d'esperar el dia corresponent i ha aperagut abans d'hora. Ja en tenia prou del lligam físic que l'unia amb se mare. Ara el seu pare li cura les ferides amb extrema delicadesa. "No et preocupis, només és mercromina" em tranquilitza al veure'm neguitós davant tanta vermellor.
El naixement ha coincidit amb lluna plena… amb la lluna plena de desembre;
un esdeveniment que acostumo a acompanyar amb certes alteracions hormo-emocionals.
El nerviosisme és un nefast copilot per intentar travessar la ciutat comtal i ho ha acabat pagant una de les rodes, exhalant el seu últim i agònic suspir mentre jo em lamentava de conduir amb les discapacitats.
Tants contratemps han fet impossible que pogués reempendre, tal com m'havia proposat, les reconfortants passejades per la platja; i he acabat tornant a casa sol, a peu, sentint les meves pròpies passes… trist, capficat.

Les coincidències són una font inesgotable de penes i alegries; i descobrir els il·limitats lligams que teixeixen el nostre esdevenir, un enorme goig.

La qüestió és que avui em tocava escriure una història…
ho faig com a homenatge i recordatori, com a benvinguda i celebració.
Ho faig per ell, pel nadó. Potser no és res més que una simple coindicència, però… sabeu com es diu? J—-.

[@more@]

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una comentari en l'entrada: Coincidències

  1. iruna diu:

    felicitats, Tom!
    Segur que tu, com son pare, també sabràs curar-li les ferides amb aquesta tendresa tan teva… Potser un dia podràs acompanyar-lo a fer aquella excursió que un dia vas fer quan eres petit. Però, prepara’t, eh! Que els infants són sempre sorprenents i potser et farà pensar en lligams que ara ni imagines!

Els comentaris estan tancats.