El proper primer petó

El meu primer petó fou exquisit, amb gust de sal de mar i móres fresques.
Una explosió dels sentits; un sublim sobresalt, alliberador d’anhels, desigs i innocents espectatives.

Un vespre, tornant cap a casa després d’un llarg dia de platja, amb l’ànim obert i la joia desfermada pels jocs adolescents a pet d’ones, ella s’aturà en una ampla cantonada recolzant l’esquena a la rugosa paret del xamfrà i, diligent i mig vençuda, em mostrà experta el camí vers els seus llavis; guiant-me amb seguretat boca i mans per assaborir, ara i adés, cara, coll, cul i esquena.

Les meves mans maldestres, obrint-se pas entre paret i esquena, fruïren per primera vegada la dolça llibertat d’acariciar un cos, de recórrer amb parsimoniosa libido el desconegut físic d’una persona desitjada.

El meu primer petó fou feliç descoberta, excitant consecució.
Amb els llavis inflats i les mans extasiades, vaig arribar a casa (com d’altres vegades) amb un dubte i un convenciment rondant-me pel cap:
No sabia quan en podria tenir de nou la ocasió; però, si la propera vegada es tractava d’una altra noia, per força l’experiència havia de ser completament diferent.
Amb cada noia hi debia haver un especial primer petó.

Per sort i per desgràcia (ambdues coses) després de molt de temps, encara ara, sempre em trobo preguntant-me amb qui i com serà el proper primer petó…



3s comentaris

Pèrdua i memòria

Trobo escrit en un paper antic mig arrugat dins una butxaca:

Pèrdua, preocupació exasperant
[Història d’ahir i d’avui]

Pendent de rememorar l’ahir, refuso pensar en el futur.
Potser és això l’acte de despedir?
És aquesta l’essència de la pèrdua?
Centrar-nos en el passat; entaforar el pensament en el constant record,
en el què fou i mai més serà…?


I ho enllaço amb una reflexió actual, en conformo un aliatge:

Memòria de forma

Prescindint del fons, la major part de vegades només recordem la forma dels esdeveniments; el com i no pas el què dels fets.
Impassible als nostres plans [com va dir aquell] la vida passa, s’esmuny a través del sedàs dels sentits, i el pensament (conscient i/o inconscient, tant se val)
en reté només certes partícules.

La memòria, plàstic i maleable suport de la nostra identitat, es recolza preferentment en el gest i l’anècdota; apaivagant el feixuc pes de l’essència i contingut dels actes. Un mecanisme sa, certament, però injust i reduccionista.

La forma venç el fons en el món dels records.
Talment com un aliatge de titani-níquel o de coure-zinc-alumini,
gaudim de memòria de forma. Vivim subjectes als canvis en funció del nostre passat; circumspectes depenents de la forma d’ahir, resignadament cecs davant el fons de demà.



2s comentaris

Recurs d’empara

"I guess you don’t need it
I guess you don’t want me to repeat it
But everything I have to give, I’ll give to you

It’s not like we planned it
You tried to stay, but you could not stand it
To see me shut down slow
as though it was an easy thing to do

Listen when…
All of this around us’ll fall over
I tell you what we’re gonna do
You will shelter me, my love
And I will shelter you
I will shelter you

I left you heartbroken,
but not until those very words were spoken
Has anybody ever made such a fool out of you

It’s hard to believe it
Even as my eyes do see it
The very things that make you live are killing you

Listen when…
All of this around us’ll fall over
I tell you what we’re gonna do
You will shelter me, my love
I will shelter you
I will… shelter you"

Ray Lamontagne – (Shelter)



1 comentari

La vida en capses

Oculta entre piles de capses de cartró, envoltada
de paperassa i antics records, la Marta somriu al veure’m aparèixer a través de la porta entreoberta de l’habitació.
Es veu que avui s’ha proposat fer endreça del grapat de caixes que l’han anat acompanyant al llarg dels últims trasllats, impassibles de casa en casa.

Em confessa que està contenta de la meva visita; que li encanta que truquin al timbre de casa inesperadament. Però el seu gest d’alegria contrasta amb els ulls humits, plorosos, embriagats del reguitzell d’emocions que va destapant amb cada capsa.
Remenant l’interior d’aquells receptacles de cartró la Marta fa aflorar antigues vivències; removent el seu contingut entra en contacte amb esdeveniments passats, desordenats punts de la seva erràtica línia vital, i no en pot ocultar els implacables efectes.

Dreta davant meu, distreta, treu d’una capsa un antic calendari de belles fotos i anotacions amb boli i el fulleja tot explicant que, després de tant voltar, finalment es veu amb cor d’obrir el bagatge material emmagatzemat amb els anys. Ara ja pot gaudir d’un espai propi, ja fa la seva, i es vol instal·lar plenament.

No sé… No hi ha dubte que n’està contenta, però m’ho explica amb tristesa;
no amaga el pes de la soledad que l’aclapara.
Això de viure sola li resulta feixuc i necessari, alliberador i obligatori.

Li dic que, a partir d’ara, la visitaré sense avís previ, trucant al timbre de casa inesperadament, i li ofereixo un cop de mà amb tot l’arsenal de papers que ha anat distribuint en múltiples piles. Però, sol·licita, em convida a un cafè refusant el meu ajut…
Li costa, és cert, però ho vol acabar d’endreçar després, tota sola, sense ningú.

Comentaris tancats a La vida en capses

Delicada polaroid

La màgia (potser el miracle) de la fotografia és fer etern el moment,
fixar l’instant en una imatge, capturar el present per a permetre’ns reviure’l,
una vegada i una altra.

Entaulats en una cafeteria, me la miro fixament, amb cara de tonto.
L’observo de fit a fit i en ressegueixo amb compte les delicades faccions, els ulls petits de tons clars, la recta forma del nas, la barbeta punxeguda i la finor dels cabells que acaricia i amaga rera les orelles obrint, de bat a bat, l’exquisit coll que atresora.

Arrepenjo el meu cap sobre la mà closa, suportant el braç vertical amb el colze sobre la taula. Nerviós, intranquil, afronto la conversa amb batzegades de valentia, enginy, pedanteria, il·lusió, confusió i alegria. M’entrebanco en certs moments, invento reflexions incongruents i erràtiques, m’esforço a dir coses interessants i divertides envà,… Pateixo però, malgrat tot, me la miro i disfruto.

El llum de sobre la taula ens il·lumina el rostre realçant les ombres de sota les parpelles, el nas i els llavis. La contemplo: és guapíssima.
Mentre ella xerra, abstret fabulo poder-ne fixar una imatge, captar la seva bellesa, fer-li una fotografia. Aquesta és la màgia, el miracle…
Hem quedat per parlar, però jo al què em dedico és a observar-la per a
retenir-ne l’essència. Entaulats sota la llum zenital, me la miro fixament, amb cara de tonto; intentant capturar el present per a permetre’m reviure’l,
una vegada i una altra.

4s comentaris

L’aïllament del farer

Amb el llum encès, assegut al sofà, esperant que algú passi i pensi en mi, me n’adono que el pis on visc és com un far al bell mig de la ciutat.
La nova llar, unes precioses golfes que mica en mica reconstrueixo, em porta a suportar des de fa dies la impàvida soledad del farer; resignat tedi de l’aïllament.

El treball agotador i la tensa responsabilitat que m’avassalla els músculs de la mandíbula, em retenen, captiu, en una altra ciutat a quilòmetres de distància.
I, tot i que l’espai de casa sigui ampli, acollidor i suggerent, acabo per passar-hi les escasses hores que resten immòbil, ociós, esgarrifosament improductiu i infeliç.
La claror del far guia i recondueix els altres; però enlluerna encegant el seu propi habitant.

Amb el llum encès, assegut al sofà, espero que algú passi pel carrer
i pensi en mi, en compartir.
Ocult rera les cortines escruto entre les ombres, enmig la foscor.
La nit, perversa, m’entrega repòs i neguit a parts iguals; descanso intranquil, feinejo pausadament.

El far guia les naus a poc a poc, fent pampellugues (senyals lumíniques discontínues) en totes direccions. El llum de casa, en canvi, roman continuu al mateix lloc; només movent-se amb mi, sec i mandrós, d’habitació en habitació.
De dia, a voltes albiro exuberants vaixells, belles embarcacions que solquen el mar amb elegància i seguretat; dues qualitats de gran vàlua. Però, nit rera nit, arrossego i amplio la temuda soledad del farer; que no per volguda acaba resultant plaent.
Amb el llum encès, assegut al sofà, esperaré que algú passi i pensi en mi.
Ja se sap… La passivitat és el handicap del vigilant que habita els fars.

Amb el llum contínuament encès, m’esforçaré a treballar, malgrat el cansament, per acondicionar l’interior de la nova llar que m’acull.
Un habitatge cèntric i elevat; solitari i encantador, com un far al bell mig
de la ciutat.

2s comentaris

El Guardià de Ramats

                      Fernando PessoaIX  

"Sóc un guardià de ramats.
El ramat són els meus pensaments
i els meus pensaments són tots sensacions.
Penso amb els ulls i amb l’oïda
i amb les mans i amb els peus
i amb el nas i amb la boca.

Pensar una flor és veure-la i flairar-la
i menjar un fruit és saber-ne el sentit.

Per això, quan un dia xafogós
em sento trist de tant de gaudir-lo
i m’ajec ben llarg en l’herba
i acluco els ulls ardents,
em sento tot el cos ajagut en la realitat,
sé la veritat i sóc feliç."

Fernando Pessoa

1 comentari

Coses precioses

Hi ha una cosa preciosa que passa cada dos per tres,
que és saber que tu em mires, m’olores i em sents.
Hi ha una cosa preciosa que puc viure en tot moment,
que és ser conscient de la teva existència, pensar que si em vols em tens.
Hi ha una cosa preciosa en l’amor inevitable que gaudim,
que és estar units malgrat la distància o la tristesa que patim.
Hi ha una cosa preciosa en el fet de créixer junts,
que és barallar-me amb els teus fantasmes, enviar-los tots fora, ben lluny.
Hi ha una cosa preciosa ara i aquí,
que és tan senzill com atrevir-te a mirar-me, de fit a fit, fixar la vista cap a mi.
Hi ha moltes coses precioses que et voldria dir,
però no sé com fer-t’ho entendre…
Com collons m’ho faig per fer-te riure
i expressar el goig de cada estona que podem compartir?

5s comentaris

Entre el pèndol i el funàmbul

Oscil·la, es sacseja, busca l’equilibri.
Sobre els nostres caps circula rabent el trapezista: entre el pèndol i el funàmbul.
Penjat, tallant l’aire, l’acròbata cerca harmonitzar el vaivé i la cabriola, controlar el tempo, conjugar força, elasticitat i gràcia.

S’encenen el focus, sona la música i corpresos ens quedem observant l’home que, suspès d’un punt fix, es desplaça cap per avall des d’una gran alçada.
Entre el pèndol i el funàmbul, el trapezista ens roba l’atenció.
D’un costat a l’altre, ens hipnotitza afrontant el risc amb elegància.

Cabriola final, aplaudim i, tot d’una, canvien de cançó.
Entra la parella del quadrant i comencen a balancejar-se al ritme d’un vals, delicat i preciós com la cara de la noia.
La sorpresa és encara més gran al veure que ara el trapezi no és cap barra horitzontal penjada per dues cordes paral·leles als extrems; sinó que és el noi qui, aferrat amb les cames a l’estructura, pendula capgirat amb els braços estesos. La noia, pacient, s’hi subjecta i es contorsiona.

Aquest cop els tenim molt aprop, just sobre nostre, a tocar.
La bella trapezista em captiva i, emparat pel suau vals, m’atreveixo a alçar la mà per mesurar-ne la distància. La noia queda lluny, no l’encalço.

Entre el pèndol i el funàmbul.
Ella oscil.la i jo busco l’equilibri.
Acaba la música, la noia salta. Tothom aplaudeix entusiasmat. Els artistes saluden, tots han estat brillants; però jo només tinc ulls per ella, la bella.
La noia desfà la reverència, alça la vista i em troba observant-la de fit a fit, aplaudint amb cara de ximple. Atabalat, torno a estendre la mà cap a ella cercant la complicitat d’un lleu contacte; però encuriosida fa un breu cop d’ull al meu palmell buit i el refusa amb una fugaç ganyota.

3s comentaris

Sempre havia somniat

Sempre havia somniat en ser protegit de la pluja per una formosa noia amb un petit paraigua de franjes multicolor.

Una de les meves incomptables fantasies era poder-me aixoplugar, algun cop, sota l’oportú refugi de mànec de plàstic cedit per una xicota entusiasmada; compartir carícies d’aigua davall la translúcida salvaguarda de roba tensa.

Fa una setmana, la pluja densa atacava el vidre divergent de les meves ulleres; avançava amb la vista entelada, el cap xop.
Jo, la pluja i la melangia.
Aigua, ésser i sentiments.

Sempre havia somniat en ser protegit de la pluja per una formosa noia amb un petit paraigua de franjes multicolor i, puta mala astrugància, no es va fer realitat perquè vas aparèixer a salvar-me just quan ja era davant de casa.

2s comentaris