el guardià de ramats

Observar, és començar a conèixer.
En canvi, tancar els ulls al què passa al voltant és la millor manera de potenciar
la ignorància.

Costa. Això de mirar al voltant costa, fa mandra, fa mal… perquè obliga a posicionar-se; no, no pas jutjar ni valorar, sinó simplement ens obliga a sentir, emocinar-nos.
Conèixer provoca sempre una reacció emocional, comporta l'establiment d'un lligam entre l'objecte sotmès a estudi i nosaltres.

Hi ha qui diu: "conèixer és estimar".
Jo, sincerament, no m'atraveixo a subscriure-ho. Però, vés per on, sense adonar-me'n acostumo a deixar-me encisar amb aquesta esperança.
M'arrossega la il·lusió d'observar, conèixer i estimar.

Observar és començar a conèixer, doncs.
Potser la pregunta és: vols continuar?

[@more@]

Tweet

Arribo a l'andana.
Camino vacil·lant entre la gent que espera, capcota, l'entrada del seu corresponent tren. N'observo les cares, els rostres; però, de cop i volta, d'entre les cames sobresurt una inoportuna maleta.
Ep!  L'esquivo. I, mentre m'inclino lleugerament per recuperar l'equilibri, la veig; topo amb la seva mirada.

És l'única d'entre la multitud que fita l'horitzó i, immediatament, el rubor m'assalta. Òstia!  Avanço fins a trobar un petit espai desocupat i m'hi instal·lo tot refent de reüll el camí per recuperar la gratificant visió del seu rostre.
A veure… Ah, sí!  Ara la veig.  És rossa, amb cabells llargs, de figura plena, vital.
Pacient, reposo el pensament en vés a saber quines bestieses fins que el comboi apareix. Estic de sort; el tren s'atura, oferta una sola porta entre tots dos i ella puja.

A l'hora d'incorporar-me al vagó, topo altra vegada amb la maleta assassina; però, aquest cop, ajudo a la desemparada propietària a carregar-la capdalt.
Al fer la bona obra em sento observat per la noia. Insegur, m'apropo als seus ulls escrutadors i, com qui no vol la cosa, sec just al seu davant.
Trec tot de papers, inspiro i m'intento concentrar… però no puc.
Ella subjecta un llibre.

Al principi em reprimeixo: no aparto la vista dels fulls ni un sol instant;
miro lletres, però no llegeixo.
Parada rera parada, però, anem intercal·lant breus cops d'ull; fins que, innevitablement, les nostres mirades s'acaben creuant.
Pam!  Pessigolleig corporal, fogots i neguit. Abaixem el cap.

Jo tot just m'he n'estic fent a la idea, que ella ja comença a fer els preparatius per baixar. Merda! Què faig?  S'alça i em dóna l'esquena allargant innecessàriament la seva estada al seient abans de dirigir-se a la porta. Li dic alguna cosa?
Ella agafa l'abric i avança vers la sortida. No, potser seria millor donar-li, no sé, un missatge. Sí, un paperet.  Em continua donant l'esquena mentre remena la seva bossa. Un tros de paper? Què li poso? El telèfon, el mail?  El tren penetra lentament a l'estació. Això! El mail. El mail i una frase, d'acord. Eeeeh…
quina frase?  El vagó s'atura. La teva mirada… Uf! No, no.  S'obren les portes.
A veure… conèixer; alguna cosa de conèixer.  La gent comença a desfilar. Mmmmm, observar no és suficient per conèixer. Apa! Quina tonteria. Això no!  Ella subjecta amb fermesa l'abric, ara ja li toca baixar. Vale, vale! Ja ho tinc!
Va, ho escric.  La noia inspira, baixa el primer graó, s'atura, gira el cap, em mira i se'n va. 

Meeeerda!  Em quedo clavat al seient; sense escriure, sense dir ni fer res.
No he estat a temps! Em maleeixo del tren estant, tot cercant-la entre la gentada que es dirigeix vers el pas subterrani.
Ufff! Com poden arribar a canviar les coses per un tros de paper.

[@more@]

Tweet

"Fenomen degut a la reflexió del so a les parets d'un local tancat en virtut del qual, un cop sentit el so que s'ha propagat directament des del lloc on s'ha produït, hom encara el continua sentint a causa de les ones que es van reflectint successivament a les parets."

A voltes em sento com una enorme
caixa de ressonància;
m'assalta una buidor ample, una profunda cabitat
que mica en mica s'omple de sons.
Pico de peus per foragitar-los, però ells resten impacibles rebotant contra les reverberants parets. Sons que aparèixen, d'altres que se'n van… una amalgama que s'acobla irremissiblement i de tant en tant, només de tant en tant, adquireix consistència, pren cos, força i coherència.

Les persones absorvim l'impacte acústic; atenuem la seva intensitat.
Per això moltes vegades ens ofusquem en buscar desesperadament una persona per poder-la col·locar al bell mig de la caixa.
"Absorveix, absorveix; que es fa insoportable això de patir tanta dissonància." pensem. Sí, a voltes es cau en l'inconscient treball d'home/dona-esponja.

Reverberants parets, sostres alts.
Alço els braços per foragitar els sons, però ells resten impacibles.
Hauria d'obrir bé les orelles; potser ara arriba un d'aquells moment de consistència. A veure si aviat aquests sons prenen cos, força i coherència.

[@more@]

Tweet

Uf! Descol·loca topar, de sobte, amb aquest llastimós fenomen.

Hi ha persones que, a la que poden, extreuen part de la seva frustració, el seu recel o, simplement, la seva impotència i, sense contemplacions, aprofiten per llançar-la a algú tot encobrint-se rera un pretès afany de sinceritat.

Pobra persona, gentil i bondadosa, que malgrat l'inqüestionable lligam emocional que professa es veu empesa devers un irrefrenable i immaculat atac de sinceritat. Feliços els benaventurats que tenim la fortuna d'escoltar el seu missatge directe i punyent.

Vaja… és curiós que, a l'hora de fer valoracions, resulti que l'esforç, l'entrega,
la il·lusió, la cura, l'estimació i la tendresa abocats en un projecte es deixin de banda; és llastimós que, en canvi, només es tingui en compte el fet d'haver complert, o no, unes expectatives preestablertes.
Ah! Això sí, sobretot: la valoració és sincera, només faltaria.

Sinceritat ofensiva.
Uf! És una pena que hi hagi persones que faltin al respecte en nom de la veritat. La sinceritat és un bé preuat, val la pena no pervertir-la a través de l'insult.

[@more@]

Tweet

– Tanca els ulls – digué ella.

La importància dels sentits és, per sort, una qüestió absolutament relativa.
N'estic segur. Un cuiner, per exemple, faria una llarga dissertació sobre la importància del gust. I un perfumer podria explicar la infinitat de matisos i connotacions que van lligades a l'olfacte. Així ho faria el músic amb l'oïda i el fisioterapeuta amb el tacte. Però, i amb la vista? Qui en podria parlar?
El director de cinema o l'oftalmòleg?

A voltes no ens adonem de les coses fins que parem i tanquem els ulls.
Aquests dies, al tancar-los he vist una oftalmòloga que, amb delicadesa, em mirava els ulls… em mirava, als ulls.
Enaltit, ple d'entusiasme per aquesta visió, he maquinat diversos subterfugis per arribar a fer la fantasia realitat. Però els miops només veiem bé les coses que tenim aprop. Tot el què queda lluny se'ns fa borrós, molt borrós.

No, no crec que em mogui; però, si un dia ens trobem, li demanaré que m'expliqui la importància dels ulls, que m'il·lumini amb els seus coneixements sobre la visió.
– Tanca els ulls – li diré – que et vull mostrar, amb delicadesa, com podria començar la pel·lícula.

[@more@]

Tweet

Entro a un forn de pa per agafar forces.
És curiós comprovar com sovint les forces depenen de coses tant simples com un cafè amb llet i una pasta.

Amb el primer glop m'arriba, entretallada, la veu ferragosa d'un home que xerra animadament a la barra:
– És de debò aquesta pipa?
Deixo la tassa i, com qui no vol la cosa, tombo el cap per observar-lo.
L'home somriu, bromeja.
Una nena petita se'l mira atònita i, amb els ulls oberts com a plats, continua succionant el seu enorme xumet.
– No – insisteix l'home – Una nena tant gran com tu no pot ser que encara vagi amb una pipa de debò.
La nena continua sense respondre. Però, per sort, la seva mare intervé evitant a l'home un ridícul estrepitós.
– Sí que és gran, sí – comenta la dona resignada – Té cinc anys, però encara porta xumet; li agrada… la relaxa – afegeix.

Uf! Cinc anys! Déu n'hi do. Si que costa, de vegades, despendre's de les coses.
Al llarg de la nostra vida hem d'aprendre a prescindir de tot de coses que ens sustenten, que ens aporten seguretat i ens "relaxen". Aquestes pèrdues ens remouen; són com petites morts que requereixen el seu corresponent dol.

Observo la nena i recordo el dia en què vaig deixar de portar la pipa.
La vaig donar a un gegant.
No sé quina edat devia tenir; però recordo perfectament que una tarda, nerviós i compongit, els pares em van apropar a l'enorme cavaller que durant les festes majors sortia a ballar acompanyat d'una munió de gent. Un cop vaig estar davant seu, a l'alçar la vista i comprovar el respecte que despertaven les faccions marcades del seu rostre gentil i sever, em vaig adonar que allò anava de debò… que era definitiu, que em despedia de la pipa per sempre. Em van demanar la pipa i la van entregar al gegant, col·locant la cadena de plàstic al voltant de l'enorme mà que subjectava amb fermesa un pergamí.

Suposo que la presència d'aquell colossal personatge em va ser de gran ajut a l'hora de fer el pas, a l'hora d'afrontar el dol.
Però ara els meus dols ja no són provocats per les pipes;
ara els gegants ja no em poden ajudar a passar-los.

Faig l'últim glop, deixo enrera els meus pensaments i torno a l'home, la nena
i la seva mare.
– Sí que és gran, sí – repeteix la dona resignada – Té cinc anys i porta pipa;
però, sap què? No vé d'un pam.

[@more@]

Tweet

Hi havia una vegada un noi que volia ser artista.
– Artista, fill? – li deia la mare.
– Què dius? Artista? – li deia el pare.
– Sí, artista – deia ell.
Quina classe d'artista volia ser? No ho sabia. Ell volia ser artista i prou.

Però, és clar, ningú sabia què calia fer per ser artista i, desorientat, el noi acabà per recórrer als consells del savi del poble.
– Benaurat senyor, seríeu tant amable d'indicar-me el camí per arribar a ser artista.
– Mmmmm – exhalà el savi tot pensatiu – Artista, eh…? Doncs, ben senzill:
per ser artista has d'emprendre el camí de la melancolia.
– Melancolia, senyor?
– Sí. Melancolia. O potser no has parat esment al fet que tots els artistes orienten les seves passes vers la melancolia?
– Bé… jo… la veritat no hi havia pensat, senyor. Però digui, si no és molèstia…
on s'agafa aquest camí?
– Innocent criatura! – es mofà el savi – Veus aquell corriol estret, lúgubre i recargolat?
– Sí – féu el jove.
– Doncs és el camí de la tristesa.
– Ah! La tristesa…
– Així és. I veus aquell altre que s'esmuny entre arbres frondosos i sorra fina?
És el de l'alegria.
– És clar, l'alegria.

Dit això, el savi decantà l'esguard i reemprengué decidit la lectura de l'enorme llibre que ocupava per complet el seu escriptori.
Restaren en silenci durant uns segons. Però el jove, amb un neguit encara creixent, no es podia permetre deixar de petja l'atrafegat savi.

– Què vols ara?
– Senyor… la melancolia. Ja sé quin és el camí de la tristesa i el de l'alegria; però i la melancolia? On és el camí de la melancolia?
– Aaaai… – suspirà el savi, alçant la vista per sobre les esquifides ulleres – El camí de la melancolia, minyó, el trobaràs entremig.

[@more@]

Tweet

Et veig un parell de vegades, però estem lluny.
Ens separen uns metres de distància i l'absurda basarda de la salutació.

Penso en tu, obro un llibre i et trobo:

"… sentí la necessitat de mirar-se-la una altra vegada, no pas perquè fos molt bella, ni per aquella elegància i aquella gràcia modesta que hom remarcava en tota la seva figura; sinó perquè en l'expressió del seu rostre agradable, quan passà per davant d'ell, hi havia alguna cosa de particularment manyac i tendre.
Quan ell se la mirà, ella també girà el cap.
Els ulls brillants, grisos, que l'espessor de les parpelles feia semblar foscos, es fixaren afectuosament, atentament, en el rostre d'ell, com si l'hagués reconegut, i immediatament es giraren cap a la multitud, com si cerquessin algú.
Vronski pogué remarcar en aquesta ràpida mirada una vivacitat continguda, que jugava en el seu rostre i voletejava entre els ulls brillants, i un somriure, gairebé imperceptible, que torçava els seus llavis vermells.
Semblava com si un excés d'alguna cosa omplís en tanta manera el seu ésser, que, contra la seva voluntat, s'exterioritzés adés en la brillantor de la mirada, ara en el somriure.
Ella apagava deliberadament la lluïsor dels ulls, però la llum tornava a encendre's contra la seva voluntat en aquell somriure gairebé imperceptible."

Anna Karènina – Lev Tolstoi

Suposo que em toca esperar mig any més… i ja en van tres.

[@more@]

Tweet

Una cosa nova sempre implica sorpresa, descoberta.
La novetat és engrescadora:
ens fa obrir al desconegut i quedar frepats davant les peculiaritats d'allò sobrevingut.

Aquests dies he estat malalt.
He hagut de fer llit a contracor per un inoportú constipat de febrades desmesurades. I entre insomni, maldecap, suor i deliri he arribat al punt d'oblidar una cosa tant simple com el fet de tumbar-me tranquilament al llit.
Per això, un cop recuperada la calma, ha estat una autèntica novetat poder tornar a relaxar-me al llit. Se'm feia molt estrany estar estirat sense cap dolència ni incomoditat. Quina bestiesa, oi?
No sé, m'ho mirava amb uns altres ulls. Em sorprenia veure'm fruir d'una cosa que sempre havia fet sense parar-hi esment. Mmmmm… és un exemple una mica poca-solta. A veure, de fet en podria posar un de més explícit: és evident que quan fa dies i dies que no practiques una cosa, el dia que ocórrer passa a ser una novetat. Però deixem-ho aquí, és millor que no me'n faci mala sang…

La qüestió és que les coses noves tenen aquesta virtut.
Permeten obtenir perspectives distintes, descobrir enfocaments alternatius, mirar la realitat amb uns altres ulls.
Potser per això tenim tendència a fer els bons propòsits d'any nou, vés a saber.
La novetat de l'any ens obre horitzons.

Però, ai!, la novetat és canvi, inseguretat, incertesa.
I de l'enorme incertesa que envolta el nostre esdevenir durant el proper any ben poca cosa en podem esbrinar.
Hi ha qui diu: "Que sigui millor que l'anterior". Però, sincerament, mai he recordat quins han estat millors que els altres.

Ara, això sí, hi ha una cosa que és imprescindible: que sigui engrescador, tu. Que per "algo" és nou!

[@more@]

Tweet

Algunes nits, quan estirat sobre el llit alço lleument el tors per abocar sobre un full els meus pensaments, em vénen al cap neguits i preocupacions. Recordo situacions, desitjos i actituds… i m'assalten els remordiments.
Els remordiments són una càrrega bastant desagradable, la veritat. És un pes farregós i, a voltes, innecessari. I el més curiós és que el meu organisme ho sap; ho detecta i hi posa remei.
Sí, he adquirit un inconscient mecanisme de defensa davant els remordiments.

Algunes nits, quan estirat sobre el llit rememoro les meves vivències i m'assalten els remordiments, es posa en marxa el mecanisme i, sense adonar-me'n, em surt de la boca un lànguid, sec i compungit "t'estimo".
– T'estimo… t'estimo.
En aquest cas, dir t'estimo, és una trista expressió de la necessitat d'estimar i la culpabilitat de no deixar-se estimar.
Però, sortosament, aquesta meravellosa declaració d'amor té la capacitat d'adquirir una infinitat de significacions. Pot expressar moltíssimes sensacions.

Algunes nits:
– T'estimo!
La lluent emoció d'uns ulls escrutadors que observen, de fit a fit, l'instigador de la seva joia.
– … t'estimo.
El suspir a cau d'orella; l'exhalació pregona que extreu el sentiment ocult de les profunditats de la persona.
– T'estimo.
La certesa, la seguretat, la confiança: l'eternitat.

Algunes nits (especialment aquestes) s'escau, oi?
Es pot provar… Només cal dir "t'estimo".

[@more@]

Tweet