El millor que li pot passar a un covard

Quan encaro el fet de ser un covard, quan miro de fit a fit la meva accentuada incapacitat de resposta davant les vicissituds de l'existir, un enorme enuig es desferma amb una pausada però incessant cadència.

Quedar-me aturat, distret.
Quedar-me quiet com un estaquirot és el què em rebel·la.
Sóc covard, de moltes maneres i en incomptables ocasions;
i, quan m'amago rera l'apatia per por d'afrontar un problema o dificultat,
de seguida m'assalta el sentiment de culpabilitat.

Infame i contradictori esclau del mínim esforç,
vull desfer-me del llast de passar les hores sense altra cosa que alimentar la meva angoixa de no fer el què vull fer.

M'autocompadeixo i formulo els bons propòsits de sempre:
Potser valdria la pena que fés cas de les meves motivacions vitals.
Potser seria convenient escoltar-me amb més atenció i extreure els vertaders temors que em malmeten l'entrega i escapcen la il·lusió per les coses.
Potser hauria de confiar més en el fruit del meu esforç, en la capacitat innata de transformar, de convertir, de crear…
Potser podria intentar crèixer i aprendre a confiar en mi mateix.

Infame i contradictori amant,
vull desfer-me del llast de corroborar el tòpic que fa referència al temor masculí al compromís…
però ahir em vaig permetre tornar a passar una preciosa nit al seu costat.
La barreja de passió, inconsciència, tendresa, rebuig, estimació i culpabilitat
que he anat assaborint al llarg de tot el dia, és extremadament agredolça.
Passar una nit amb ella és meravellós… però, estar junts ens fa mal.

Uffff! És difícil ser conseqüent amb les qüestions sentimentals.
Costa escoltar-se (sentir la veu de sentiments, emocions i desitjos) i encara em queda un llarg treball d'afinació d'oïda.

En fi…
Ara arriba l'inevitable consol final amb què cloc les reflexions
… hem transgredit l'acord passant la nit junts, però he pres consciència de la importància de respectar les nostres decisions. I això d'adonar-se de la necessitat de ser coherent amb un mateix és, segurament,
el millor que li pot passar a un covard.

[@more@]

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 comentaris a l'entrada: El millor que li pot passar a un covard

  1. iruna diu:

    Estimat guardià de ramats, als camins tens un llibre, esperant-te.

  2. iruna diu:

    Disculpa el duplicat. Al migdia intentava enviar-te el missatge i no podia… Encara sort!, perquè t’ho enviat deu vegades!
    El Lennon deia que “la vida és allò que et va passant mentre tu t’esforces a fer una altra cosa”… Quedar-se quiet quan no saps on vols anar és una opció que està prou bé, perquè la vida també et porta.
    Les teves “motivacions vitals”… Si saps quines són, ja és molt. Per què no atendre-les?
    Confiar en tu mateix… A mi tampoc em resulta fàcil, però algú em va dir que si no ho faig difícilment podré confiar en els altres.
    Infame amant? Si una nit amb algú que t’estimes et sembla meravellosa, segurament que no ho ets pas.
    Ser coherent amb un mateix… Val la pena intentar-ho, encara que de vegades dubtem què significa.
    una abraçada, Tom!

Els comentaris estan tancats.