Hi havia una vegada un noi que volia ser artista.
– Artista, fill? – li deia la mare.
– Què dius? Artista? – li deia el pare.
– Sí, artista – deia ell.
Quina classe d'artista volia ser? No ho sabia. Ell volia ser artista i prou.
Però, és clar, ningú sabia què calia fer per ser artista i, desorientat, el noi acabà per recórrer als consells del savi del poble.
– Benaurat senyor, seríeu tant amable d'indicar-me el camí per arribar a ser artista.
– Mmmmm – exhalà el savi tot pensatiu – Artista, eh…? Doncs, ben senzill:
per ser artista has d'emprendre el camí de la melancolia.
– Melancolia, senyor?
– Sí. Melancolia. O potser no has parat esment al fet que tots els artistes orienten les seves passes vers la melancolia?
– Bé… jo… la veritat no hi havia pensat, senyor. Però digui, si no és molèstia…
on s'agafa aquest camí?
– Innocent criatura! – es mofà el savi – Veus aquell corriol estret, lúgubre i recargolat?
– Sí – féu el jove.
– Doncs és el camí de la tristesa.
– Ah! La tristesa…
– Així és. I veus aquell altre que s'esmuny entre arbres frondosos i sorra fina?
És el de l'alegria.
– És clar, l'alegria.
Dit això, el savi decantà l'esguard i reemprengué decidit la lectura de l'enorme llibre que ocupava per complet el seu escriptori.
Restaren en silenci durant uns segons. Però el jove, amb un neguit encara creixent, no es podia permetre deixar de petja l'atrafegat savi.
– Què vols ara?
– Senyor… la melancolia. Ja sé quin és el camí de la tristesa i el de l'alegria; però i la melancolia? On és el camí de la melancolia?
– Aaaai… – suspirà el savi, alçant la vista per sobre les esquifides ulleres – El camí de la melancolia, minyó, el trobaràs entremig.
[@more@]
