Tolstoi i la combinació

Et veig un parell de vegades, però estem lluny.
Ens separen uns metres de distància i l'absurda basarda de la salutació.

Penso en tu, obro un llibre i et trobo:

"… sentí la necessitat de mirar-se-la una altra vegada, no pas perquè fos molt bella, ni per aquella elegància i aquella gràcia modesta que hom remarcava en tota la seva figura; sinó perquè en l'expressió del seu rostre agradable, quan passà per davant d'ell, hi havia alguna cosa de particularment manyac i tendre.
Quan ell se la mirà, ella també girà el cap.
Els ulls brillants, grisos, que l'espessor de les parpelles feia semblar foscos, es fixaren afectuosament, atentament, en el rostre d'ell, com si l'hagués reconegut, i immediatament es giraren cap a la multitud, com si cerquessin algú.
Vronski pogué remarcar en aquesta ràpida mirada una vivacitat continguda, que jugava en el seu rostre i voletejava entre els ulls brillants, i un somriure, gairebé imperceptible, que torçava els seus llavis vermells.
Semblava com si un excés d'alguna cosa omplís en tanta manera el seu ésser, que, contra la seva voluntat, s'exterioritzés adés en la brillantor de la mirada, ara en el somriure.
Ella apagava deliberadament la lluïsor dels ulls, però la llum tornava a encendre's contra la seva voluntat en aquell somriure gairebé imperceptible."

Anna Karènina – Lev Tolstoi

Suposo que em toca esperar mig any més… i ja en van tres.

[@more@]



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.