Menjar-se el món

Viure, existir… degustar la vida.

Gaudir de llibertat i escollir el propi camí és alimentar la nostra ànima.
Però tastar la vida és un dret que ha esdevingut privilegi;
i els privilegis es perverteixen amb gran facilitat.

Hi ha gent que afronta la vida com si d'un bufet lliure  es tractés:
pago per endevant i m'apresso a omplir-me el plat, arreplegant tot el què pugui abans que ho facin els altres.
Uns quants practiquen el self-service :
agafo el què vull sense miraments i ja ho pagaré després.
D'altres, fins i tot, volen el menú o la carta :
sec i espero que algú em vingui a servir.
A mi, en canvi, m'agrada pensar que viure és com un gran àpat de germanor :
porto un plat fet a casa i el comparteixo tot degustant els dels altres.

Ja se sap que hi ha gent que té més traça que d'altres a l'hora de cuinar; però diria que tothom acaba per tenir algun plat que esdevé la seva especialitat, oi?… al capdavall, tots tenim aptituds culinàries.

[@more@]

Comentaris tancats a Menjar-se el món

El segon principi

L'entropia (magnitud que indica el desordre) d'un sistema macroscòpic tèrmicament aïllat mai no disminueix.
Per tant, qualsevol transformació que es produeixi en un sistema aïllat determina un creixement del desordre.

Els retrobaments ens ofereixen, en molts casos,
l'oportunitat de tornar a començar.
Recuperar el contacte amb algú és, a voltes,
el que podriem anomenar el segon principi.

Miro enrera i, d'entre els encontres i desencontres, els segons principis que en sobresurten duen l'etiqueta d'amor o amistat… deu ser que les sinergies vitals ens apropen i allunyen constantment de persones que estimem.

El nostre esdevenir és novetat i retrobament;
és encontre i desencontre, principi i final.

El segon principi pot presentar-se de sobte, agafant-nos desprevinguts:
topar amb una amistat oblidada, rebre un missatge oportú i sincer, descobrir que algú recupera les ganes d'escriure i compartir, …
O pot madurar lentament encobert rera un seguit d'esporàdics i insubstancials encontres: constatar la incessant flama d'un antic amor, tornar a gaudir amb la companyia d'una persona que ha restat distant, …

El segon principi (reempendre una relació) fins i tot ens pot permetre foragitar el fantasma d'algun malentès passat; podem recol·locar, ordenar, el record d'un desengany si tornem a compartir, si tornem a començar.

Sí, el retrobament pot posar ordre a les nostres vides… ja ho diu la termodinàmica: viure aïllat provoca sempre un augment del desordre.

[@more@]

1 comentari

Embarbussament

Seria Realment, seria capaç Romeu de declarar el seu amor sense
entrebancar-se ni una sola vegada? Podria Hamlet extreure verbalitzar amb precisió, d'una tirada, el patiment turment que assola ofega la seva existència?

El dubte No n'estic segur; perquè, de fet, el dubte, l'emoció, el cansament,
el nerviosisme o el temor són algunes de les causes del més usuals d'embarbussar-se.

Jo fins, temps enrera, fins i tot en feia bandera d'això de l'embarbussament.
Ho trobava singularment atractiu i, potenciant-ne inconscientment l'expressió de de timidesa i humilitat, ho complementava gratant-me suaument amb suavitat la part superior del crani cap.

Entrebancar-se a l'hora de dir una cosa pot ser graciós, però també ho és sovint el que també resulta incòmode, la veritat. Sobretot quan apareix mentre intentes ens esforcem a explicar, per primera vegada, alguna cosa que t la síntesi d'un conjunt confús d'idees que ens han estat rondant pel cap des de durant força temps.

Verbalitzar o escriure els nostres pensaments és un bon antídot contra els embarbussaments. Desconec Vés a saber si Romeu i Hamlet serien d'aquells d'escriure amb assiduïtat o explicar les coses a tort i a dret; però, de ben segur, aquests apassionats amants serien conscients que dranar els les idees els sentiments i les emocions per mitjà de la paraula és sense dubte una de les millors una bona teràpies per evitar el ridícul estrepitós d'haver de baixar la vista i, vermell d'aprovi com un tomàquet, empassar saliva tot intentant defugir l'atenta i interrogativa mirada de Julieta, Ofèlia o qualsevol altra noia preciosa.

[@more@]

2 comentaris

Gronxador, també

Ara un costat, ara l'altre…
Silenci, una brisa suau i el dolç i lleuger vaivé.
Harmònica oscil·lació, moviment rítmic guiat per l'emoció del moment;
imparable cadència que ens sacseja el cos i envolta cada abraçada,
cada carícia, cada petó.

Ens gronxem amarats de tendresa i passió, i no en sabem el perquè.
No pas el perquè de la tendresa, sinó el de l'inevitable balanceig.
– Home, jo mai m'havia gronxat amb ningú… – fa ella.
– Ah no? No sé… deu ser un automatisme; un moviment inconscient, reconfortant i plaent que, mira, apareix de sobte.

Em ve al cap que tots plegats hem crescut gronxant-nos.
Vull dir que tothom, alguna vegada o altra,
ha aconseguit vèncer el bram descontrolat amb l'ajut d'un suau balanceig de bressol; de petits, tots hem calmat el nostre enuig gràcies a ser sacsejats amb delicadesa.

Acaben les abraçades, les carícies i els petons i m'allunyo amb les ulleres entelades, palpant-me els llavis, tentinejant carrer enllà sota els efectes d'haver rebut tant d'afecte.
Potser és això! Per això em gronxo… perquè és la manera (inconscient, és clar) que tinc de recrear-me amb tot l'afecte que en aquells moments sento.

Funàmbul, doncs… i gronxador, també.

[@more@]

Comentaris tancats a Gronxador, també

A les palpentes

Quan estic trist, tinc tendència a cercar la solitud.
Sembla talment com si em replegués per pair tots els mals i recuperar forces.
És automàtic: tristesa, recolliment.

Aiii… però el problema és que el recolliment em provoca abatiment, aflicció i m'acaba per angoixar. Mmmm… Per què m'angoixa?
A veure… la veritat és que no n'acabo de tenir clar la causa… però diria que és la por. La por al descontrol de la tristesa que sento en aquells moments.
Sí, perquè i si un cop recollit, jo què sé, em deixo endur tant per la tristesa que no em puc tornar a desrecollir?
Ufff! Quina bestiesa, oi?

Sigui com sigui, sempre intento acompanyar la solitud.
Sempre intento deixar una petita espelma encesa per no haver-me de moure sense control enmig de l'obscur desconsol de la tristesa.
L'espelma de vegades és simplement una cançó,
d'altres un repte o un llibre, una il·lusió, un enigma, …

Sovint m'ho pregunto:
És bo encendre espelmes?
O, potser, el què cal és aprendre a caminar a les palpentes?

[@more@]

Comentaris tancats a A les palpentes

Trencar l’asèpsia, foragitar els fantasmes

Fantasmes, asèpsia i risc.

Els fantasmes.
Per molt grans que ens fem, per molt que passi el temps,
hi ha un seguit de coses que ens persegueixen: els fantasmes.
La discussió amb un amic, el desconcert d'una situació puntual, un trencament sentimental, la incapacitat de reacció en un determinat cas, l'atreviment irreflexiu i contraproduent d'un dia, … són els fantasmes que ens acompanyen i esperen el seu torn per incomodar-nos amb la seva sobtada aparició.

L'asèpsia.
L'asèpsia és un mecanisme d'autodefensa.
Ens frena i reprimeix, i així estimula la prevenció de futurs fantasmes.
L'asèpsia necessita, però, alimentar-se dels propis fantasmes que intenta evitar; es serveix de la por i el temor. Veure fantasmes provoca un irrefrenable desig de restar-ne immune. El recurs de l'asèpsia consisteix en recrear, una vegada i una altra, fantasmes passats per evitar-ne de futurs.

El risc.
El risc trenca l'asèpsia, foragita els fantasmes. Uf! Sort del risc!
El problema és que comporta desenganys…
Mmmmm… El risc amb mesura, doncs;
que de desenganys i fantasmes prous que n'hi ha per tot arreu.

[@more@]

Comentaris tancats a Trencar l’asèpsia, foragitar els fantasmes

Un univers curiós

L'univers és, diguem-ne… curiós.
Mira si n'arriba a ser de curiós que, fins i tot, en formem part éssers tan peculiars com nosaltres.

De fet, la Terra i els seus habitants som com una petita cèl·lula en la immensitat d'un enorme organisme que hem denominat cosmos. I, confinats en un òrgan ben peculiar (el sistema solar), intentem comprendre el funcionament de l'univers sencer: un propòsit certament forassenyat… es tracta, sense dubte, d'un afany de coneixement curiós, molt curiós.

Al llarg de la història no hem parat d'observar i intentar entendre.
Alcem el cap, mirem les estrelles i ens adonem que no estem quiets, no.
La Terra es mou; o, si més no, això és el què semblen indicar els astres.
Sense anar més lluny, fa quatre dies vam poder-ne gaudir a través d'un preciós eclipsi total de lluna.

Bé, i com ens movem?
Doncs es veu que la Terra està subjecta a l'efecte de quatre moviments simultanis:
El planeta rota sobre el seu propi eix (així gaudim de dia i de nit);
també es desplaça al voltant del sol, acompanyat en tot moment per la lluna, dibuixant una el·lipse propera a la circumferència (motiu pel qual tenim estacions); i, per últim, volteja i oscil·la molt lleument (com si d'una baldufa es tractés).
La Terra és una baldufa que, incessant, dóna voltes a una majestuosa i incansable font d'energia i de llum. Curiós, oi?

La llum és la que ens permet veure les coses, la que ens possibilita conèixer.
La llum és vida. Tot i això, malauradament, la llum és escassa… resulta un bé preuat enmig de la immensa obscuritat de l'univers.
Sí, sí… No sé com ho veieu, però definitivament aquest és un univers ben curiós.

[@more@]

Comentaris tancats a Un univers curiós

El pol·len vol veure món

Arriba la primavera.
La flor madura i el seu pol·len clama:
– Vull veure món; escampar-me per sobre el prat!… Però no em puc moure.
Apareix una abella i coqueta pregunta:
– Què fas pol·len? Sol, quiet, reclòs.
– Espero una brisa que sacsegi la tija – confessa ell sense miraments.
– Ja ho veig…
L'abella pensa i suggereix:
– Mira, per què no t'enfiles a les meves potes i marxem junts cap a una altra flor?
El pol·len s'ho rumia, agraeix l'interès, però declina la invitació:
– Mmmmmm… No gràcies. Jo el què vull és volar dispers, lliure, erràtic
empès pel vent.
– Ah, ja ho veig… És clar.
L'abella desplega les ales i emprèn el vol indignada pel rebuig.
S'allunya confusa dibuixant cercles; cercant una nova flor.

El cel es tapa.
Els núvols s'apleguen enfadats i descarreguen les seves penes.
Una gota de pluja cau, dolça, sobre els delicats pètals de la flor.
El pol·len, encuriosit, la crida:
– Gota! Vers on llisques, tota decidida?
– Jo? Vaig cap a terra. Vull penetrar el subsòl, hidratar les plantes. Vols venir?
El pol·len s'ho rumia, agraeix l'interès, però declina la invitació:
– Mmmmmm… No gràcies. Jo el què vull és volar dispers, lliure, erràtic
empès pel vent.
La gota s'entristeix i entre sanglots es llança, a poc a poc, deixant rera seu un fresc i perfumat rastre d'humitat.

El sol es pon.
Arriba la nit i la lluna treu, vergonyosa, el seu brillant perfil a través de les muntanyes.
El pol·len, sol, quiet, reclòs, contempla la lluna i es pregunta:
Quan arribarà una brisa capaç de fer-me volar dispers, lliure i erràtic?
Podrà el vent sacsejar la tija i escampar-me per sobre el prat, sense arribar a malmetre la meva estimada flor?

La flor ha madurat i el pol·len plora; però la lluna, punyetera, treu la llengua i somriu.

[@more@]

Comentaris tancats a El pol·len vol veure món

Flocs arreu

"Sona una cançó per aquells que s'estimen i ho demostren.
Cauen flocs del cel per entomar-los somrient.
"

Del carrer estant m'arriba un lleu so;
una melodia, fina i decidida, tendra i contundent.
Alço la vista al cel, però aquí mai hi neva.
És una de les pegues d'aquest clima temperat que ens aixopluga;
i em sembla que, per molt que em quedi palplantat mirant enlaire,
aquesta nit l'aigua no precipitarà pas en forma de cristalls.

Un moment! Què és aquesta música?!
Mmmmm… Ah! Són els de casa que deuen haver pujat el volum, ves.
A veure, què fa la cançó?

"Yesterday I saw the sun shinin',
And the leaves were fallin' down softly,
My cold hands needed a warm, warm touch,
And I was thinkin' about you."

I was thinkin' about you…
Ep! Que ara plou!!
Mmmmm… Ah, no.
És el veí que, distret, rega a les plantes i de retruc a mi.

Ufff… Sonen cançons i cauen flocs arreu; però, decididament, avui, aquí, no.

[@more@]

Comentaris tancats a Flocs arreu

Pot secret

Ahir l'avi em va explicar una anècdota de quan era petit.

Resulta que un dia (ell devia tenir uns deu anys) un company de l'escola va arribar a classe amb un pot de vidre folrat de paper.
La reacció ja us la podeu imaginar:
– Què hi portes aquí dins? – li va dir el meu avi.
– No ho sé. És un secret. – contestà el nen.
– Apaaa! No m'ho crec.
– És veritat, no sé què hi ha. El meu pare m'ha donat el pot i diu que no el puc obrir fins d'aquí un parell de dies.

Ui! El meu avi, que sempre ha estat molt viu,
de seguida va pensar que tot plegat era un estratagema del nen per fer-se l'interessant:
"A aquest tothom el deixa de banda i casualment ara, de sobte, va i apareix amb un pot de vidre misteriós…
Se li veu el llautó a aquest, ja ho crec."

Però, la qüestió és que realment funcionava. No van passar ni cinc minuts i el nen del pot ja tenia a mitja classe al seu voltant.
– I això, què és? – deien els companys un darrera l'altre.
– No ho sé – repetia el nen – el meu pare m'ha dit que no el puc obrir fins d'aquí un parell de dies; perquè, si l'obro abans, el que hi ha dins desapareixerà.
– Deixa-me'l, deixa-me'l… – tothom volia subjectar el pot.
Els nens se l'anaven passant de mà en mà fent suposicions, i cada vegada la deien més grossa: que si dins hi havia un cuc, una cua de sargantana, un manyoc de pèls de rata, un pessic de póls màgica, …
L'avi es mantenia al marge de tanta expectació i pensava "ja s'ho faran, jo tot aquest cuento no me l'empasso."

El matí va anar avançant tan lent i monòton com sempre, i va arribar l'hora de l'esbarjo. L'avi va baixar corrent cap al patí a rosegar el crostó de pa que cada dia tenia per esmorzar. Però, al posar els peus al darrer graó, va adonar-se que rera l'escala hi havia algú amagat.
– Ei, tu! Surt!
Silenci.
– Escolta, que t'he vist! Què fas aquí amagat?
Res. Només se sentia un lleu somic.
– Que plores? Per què plores? – va preguntar, disposat a atansar-se devers el nen que restava ocult.
Però tampoc. Un lleu gemec i silenci.
L'avi va fer unes passes cap a darrera l'escala; però, inesperadament, trepitjà alguna cosa. "Què és això?" va pensa. Aixecà el peu i hi trobà un objecte circular.
– La tapa! – va exclamar – És la tapa del pot!

En sentir aquestes paraules, el nen va treure el cap de l'amagatall desfet en una mar de llàgrimes. Era ell, el nen del pot. Plorava perquè no havia pogut resistir la temptació de saber què contenia aquell pot màgic. D'amagat de tothom, havia obert amb cura la tapa per fer una breu llambregada a dins; però, és clar, al no fer cas de les indicacions del seu pare, a dins no hi havia trobat absolutament res. El nen no parava de plorar i el pot, ara sense màgia, descansava uns metres enllà cobert de sorra i frustració.

Han passat els anys però, a l'explicar-ho, el meu avi ho recorda com si fós ahir.

Corprès pel desengany del nen, l'avi es va quedar al seu costat ajudar-lo a cercar consol fins que va arribar el pare. L'home agafà el pot i fità al fill amb rostre sever. El meu avi va separar-se'n unes passes, però mai oblidarà les paraules que pronuncià el pare:
– Fill, el pot màgic et feia feliç mentre conservava el seu misteri. No has de ser impacient. Has d'aprendre a disfrutar sense angoixes de les coses que t'omplen.

L'endemà el meu avi esperava a la porta l'arribada del nen del pot.
Pensava que el trobaria moix, trist; però es va endur la sorpresa de veure'l apareixer alegre, cofoi.
– Caram! Si que se't veu content…
– Sí, mira. El meu pare al final m'ha explicat el secret i m'ha dit que no em preocupi… que ja trobarà d'altres pots.
– Ah, veus que bé.
– Sí. I xxxxtttt… – va alertar el nen baixant el volum de veu – Saps què hi havia a dins del pot?
– No. – va xiuxiuejar el meu avi – Què hi havia?
– Il·lusió.
– Il·lusió?
– Sí, il·lusió! – afirmà teatralment el nen.
I van esclafir a riure.

[@more@]

Comentaris tancats a Pot secret