Ahir l'avi em va explicar una anècdota de quan era petit.
Resulta que un dia (ell devia tenir uns deu anys) un company de l'escola va arribar a classe amb un pot de vidre folrat de paper.
La reacció ja us la podeu imaginar:
– Què hi portes aquí dins? – li va dir el meu avi.
– No ho sé. És un secret. – contestà el nen.
– Apaaa! No m'ho crec.
– És veritat, no sé què hi ha. El meu pare m'ha donat el pot i diu que no el puc obrir fins d'aquí un parell de dies.
Ui! El meu avi, que sempre ha estat molt viu,
de seguida va pensar que tot plegat era un estratagema del nen per fer-se l'interessant:
"A aquest tothom el deixa de banda i casualment ara, de sobte, va i apareix amb un pot de vidre misteriós…
Se li veu el llautó a aquest, ja ho crec."
Però, la qüestió és que realment funcionava. No van passar ni cinc minuts i el nen del pot ja tenia a mitja classe al seu voltant.
– I això, què és? – deien els companys un darrera l'altre.
– No ho sé – repetia el nen – el meu pare m'ha dit que no el puc obrir fins d'aquí un parell de dies; perquè, si l'obro abans, el que hi ha dins desapareixerà.
– Deixa-me'l, deixa-me'l… – tothom volia subjectar el pot.
Els nens se l'anaven passant de mà en mà fent suposicions, i cada vegada la deien més grossa: que si dins hi havia un cuc, una cua de sargantana, un manyoc de pèls de rata, un pessic de póls màgica, …
L'avi es mantenia al marge de tanta expectació i pensava "ja s'ho faran, jo tot aquest cuento no me l'empasso."
El matí va anar avançant tan lent i monòton com sempre, i va arribar l'hora de l'esbarjo. L'avi va baixar corrent cap al patí a rosegar el crostó de pa que cada dia tenia per esmorzar. Però, al posar els peus al darrer graó, va adonar-se que rera l'escala hi havia algú amagat.
– Ei, tu! Surt!
Silenci.
– Escolta, que t'he vist! Què fas aquí amagat?
Res. Només se sentia un lleu somic.
– Que plores? Per què plores? – va preguntar, disposat a atansar-se devers el nen que restava ocult.
Però tampoc. Un lleu gemec i silenci.
L'avi va fer unes passes cap a darrera l'escala; però, inesperadament, trepitjà alguna cosa. "Què és això?" va pensa. Aixecà el peu i hi trobà un objecte circular.
– La tapa! – va exclamar – És la tapa del pot!
En sentir aquestes paraules, el nen va treure el cap de l'amagatall desfet en una mar de llàgrimes. Era ell, el nen del pot. Plorava perquè no havia pogut resistir la temptació de saber què contenia aquell pot màgic. D'amagat de tothom, havia obert amb cura la tapa per fer una breu llambregada a dins; però, és clar, al no fer cas de les indicacions del seu pare, a dins no hi havia trobat absolutament res. El nen no parava de plorar i el pot, ara sense màgia, descansava uns metres enllà cobert de sorra i frustració.
Han passat els anys però, a l'explicar-ho, el meu avi ho recorda com si fós ahir.
Corprès pel desengany del nen, l'avi es va quedar al seu costat ajudar-lo a cercar consol fins que va arribar el pare. L'home agafà el pot i fità al fill amb rostre sever. El meu avi va separar-se'n unes passes, però mai oblidarà les paraules que pronuncià el pare:
– Fill, el pot màgic et feia feliç mentre conservava el seu misteri. No has de ser impacient. Has d'aprendre a disfrutar sense angoixes de les coses que t'omplen.
L'endemà el meu avi esperava a la porta l'arribada del nen del pot.
Pensava que el trobaria moix, trist; però es va endur la sorpresa de veure'l apareixer alegre, cofoi.
– Caram! Si que se't veu content…
– Sí, mira. El meu pare al final m'ha explicat el secret i m'ha dit que no em preocupi… que ja trobarà d'altres pots.
– Ah, veus que bé.
– Sí. I xxxxtttt… – va alertar el nen baixant el volum de veu – Saps què hi havia a dins del pot?
– No. – va xiuxiuejar el meu avi – Què hi havia?
– Il·lusió.
– Il·lusió?
– Sí, il·lusió! – afirmà teatralment el nen.
I van esclafir a riure.
[@more@]
Em ve al cap que tots plegats hem crescut gronxant-nos.
Sigui com sigui, sempre intento acompanyar la solitud.
