el guardià de ramats

Potser la ràbia és la resposta a la incomprensió de la tristesa… potser. En tot cas en vaig sentir molta, de ràbia.
Estava trist; una persona que estimo m’havia fet mal i no entenia el perquè… de fet encara no l’entenc, encara estic trist.
Quin és el motiu de negar la màgia de la nostra relació? Quinà és la raó per a menyspreuar la meva estimació, per a menyspreuar-me a mi? Per què m’enganya i em fa mal?
He deixat de tenir ganes de veure-la, de trobar-me-la; unes ganes que feia anys que m’acompanyaven a tothora. No vull haver-li de recriminar que m’ha ferit; ella ja ho sap.
No hi puc fer res: estic trist, no entenc res i tinc ràbia.

[@more@]

Tweet

Hi he estat pensant i he arribat a la conclusió que, de fet, el funàmbul sóc jo.
Sí, sóc jo qui passa els dies fent equilibris sobre una corda.
Insegur, afronto el món, encaro el fet de viure, amb timidesa. Tremolant com una fulla, estenc els braços i faig soroll, el just, perquè em vegin. Vull que tinguin en compte la meva proesa diària, que m’observin equilibrat i serè.
Avanço, pas a pas, amb la vista c lavada a terra; mesurant la distància que me’n separa.

Ara el dret, ara l’esquerre. Miro els peus, la corda, el terra i hi busco la gent que estimo. Espero veure’ls sobresortir de la multitud per donar-me ànims i mostres d’afecte i amor. De vegades ho fan. Els somric i continuo repassant la gentada per a poder picar l’ullet a alguna noia que em desperti interès per compartir la corda. En trobo una, li faig senyals. Pujes a la corda? Salto a la teva? O ens en fem una de nova?
La veritat és que n’he compartit una durant molt temps… potser per això no acabo de tenir equilibri en aquesta que suporta menys pes.

Ara el dret, ara l’esquerre. Continuo avançant per la corda tot i no ser-ne gaire conscient. Sempre ho faig insegur, però he tingut una pensada; em sembla que he trobat una solució o, si més no, un recurs: lligaré una corda, entre un arbre i un altre, a un pam de terra… així podré practicar.
Qui sap? Potser, mica en mica, aniré agafant confiança. Potser, amb el temps, aconseguiré realment tenir equilibri.

[@more@]

Tweet

Sempre he pensat que el fet de nèixer en un determinat dia de l’any, a una determinada hora, no condiciona la nostra manera de ser.
Bé, potser l’infant que neix al mes de desembre, per exemple, es veu condicionat pel fet de ser dels petits de la classe (amb gairebé un any de diferència respecte algun altre company), sent dels últims a treure’s els bolquers, etc; però no és precisament això al què faig referència. Parlo, és clar, de l’horòscop.

En canvi ella ho tenia molt clar; era important conèixer el meu signe i, a la primera ocasió que va tenir, m’ho va preguntar:
– Escolta, quin dia és el teu aniversari?
– És el (data neixament meva). Per què? Què passa aquest dia?
– No res, coses meves – va dir evitant la qüestió.
– És pel zoodíac?
– Sí….
– Ah! Sóc cranc.
– Sí, ja ho sé.
– I tu?… Quin dia vas nèixer? – vaig preguntar encuriosit.
– El (data neixament seva).
– I què ets?
– Capricorn – i confessà – Som complementaris…
– Oh… – vaig fer sorprès – Em sembla que ja ho sabia…
I mentre, dins meu, anava augmentant el desig de complementar-me amb ella, donava gràcies a la mare natura per haver nascut un dia tant apropiat i no pas cap altre. Quina sort.

Va, dolça funàmbula, pren el meu cor per passar-te’l de mà en mà tot fent equilibris sobre una corda. Pensa que sóc cranc. No et preocupis; si li passa res, amb una mica més de sort potser acabo descobrint que encara en tinc un altre de recanvi.

[@more@]

Tweet

Aquest vespre he tornat a passejar per la platja.
Baixava per contemplar la lluna i me trobat amb núvols, llàgrimes i pluja.
La tempesta ha cobert la meva tristesa amb una insistent i constant cortina d’aigua; la desesperació s’ha vist ofegada gota a gota.
La pluja neteja, però no fa desaparèixer res. Ni tant sols la platja que, setmana rera setmana, ens acull a mi i a la gossa per caminar sobre la seva dinàmica superfície.
Potser és això; som, talment com la superfície sorrenca de la platja, inconstants.

[@more@]

Tweet

No ho puc evitar, ja estic esperant la propera lluna plena de desembre. Ahir vaig veure al calendari de casa (el que està sobre el telèfon que mai has marcat) que cau al dia 15. Què et sembla? Pot ser una bona nit per a trobar-nos, per estar junts. Tu, jo i la lluna.
Una nit com la de la passada revetlla de St. Joan.
Saps que vaig estar apunt de fer-te un regal?
Em dirigia al costat del mar, voliem donar la benvinguda al sol a pet d’ones. Aquella nit ja haviem tingut un parell d’engrescades converses enmig de la multitut aplegada a la platja, però em moria de ganes de tornar-te a trobar. Caminava descalç per la sorra tot contemplant l’enorme lluna roigenca que somreia des del cel. Arrossegava un peu rera l’altre mentre pensava en tu i,
és clar, vas aparèixer.
Ja en tenies prou d’onades i tornaves al passeig. Tots dos, acompanyats, restàvem aïllats en els nostres pensaments. Et vaig veure venir, ens creuàvem, però no em veies. Vaig cridar el teu nom i em vas respondre amb l’explosió del teu bell somrís. (Sé que somrius encadenant harmònicament un seguit de moviments que t’eixamplen els llavis i deixen entreveure les dents; però en veure’ls els percebo com a una explosió i així m’agrada recordar-ho.) Després de l’explosió, doncs, quan girant el cos em retornaves la salutació, vaig tenir l’instant de dubte: "Li regalo? M’apropo i li faig entrega d’allò que tant m’agrada?"
– (nom teu)! Espera.
Arrenco a corre en la teva direcció. Tu te m’acostes intrigada.
– Què vols?
– Et vull donar una cosa – declaro amb la respiració forçada a causa de l’esforç i el nerviosisme.
– Què em vols donar?
– Mira…
Em fico la mà a la butxaca i remeno buscant una corda invisible. De sobte, aixeco les celles sorprès: l’he trobat. Amb l’ajuda de l’altra mà vaig treient, mica en mica, la corda de la butxaca dels pantalons blancs. Somric. Sense dir res agafo un dels caps de la corda i, amb cura, faig una gran llaçada amb un nus ben ferm. Cofoi, subjecto la corda amb les dues mans per sota la llaçada i l’alço per donar voltes sobre el meu cap. Prenc impuls i llenço la corda amb força cap al cel, en direcció la lluna, és clar. Perfecte! L’he encertat a la primera. Tenso la corda. Sí, sí, ha quedat ben subjecte a la lluna. M’escupo a una mà i a l’altra i començo a tirar amb força. Uf, com costa. A mig camí he de parar per eixugar-me la suor del front. Vinga, un esforç més. La lluna arriba. Enorme, brillant, plena; l’agafo amb cura obrint al màxim els meus braços i te l’acosto. Tu em mires, a mi i a la lluna. Estàs contenta, somrius; tota l’estona ho has fet, deus pensar que no hi sóc del tot. L’acaricies i l’abraçes amb delicadesa. Ara és teva.
Abans de dirigir-me a veure sortir el sol, però, em torno a apropar a tu. No puc pas marxar sense fer-te, amb tendresa, un petit petó a la galta. Un petó graciós que et torna a provocar una altra explosió. Una explosió que em despertava i em feia adonar que, de fet, tu tot just t’allunyaves i jo encara tenia la corda a la butxaca.

[@more@]

Tweet

Viure amb il·lusió deu ser important.
Engrescar-nos amb el què fem i el què ens passa, estar esperançats amb les expectatives del nostre futur i llençar-nos a participar en els nostres desitjos; deu ser viure amb il·lusió.

Estic il·lusionat. Continuo esperant, però m’he vist sorprès per les ganes de conèixer una noia. Dolça inquietut de palpar, de descobrir-la. Tinc curiositat, bell misteri de l’altra que em mou. Tocar, tant sols tocar. No hi ha dubte, estic il·lusionat.

Potser sóc un il·lús. Em vé al cap un parell d’intercanvi de mirades.
Ens hem fitat plens, alegres, en pau; recolzant el nostre pensament en la visió del rostre de l’altra.
Em vé al cap la seva presència. Ens hem evitat interessadament; motivant el desig d’estar en contacte.
Em vé al cap una oportunitat perduda. Ens hem estat apunt d’acariciar la cintura al so de la música. És clar que no estic segur que ho haguem viscut en plural, potser sóc un il·lús.

[@more@]

Tweet

Cantar m’encanta. El ritme, la melodia, l’improvització, el sentiment.
Xiular, jugar, picar. Des de fa uns mesos he tingut la sort de topar amb un estil de música que combina aquests elements d’una manera molt engrescadora.
He començat a viure la música en primera persona; he començat a cantar gospel.

El gospel transmet. I nosaltres ho aprofitem per despullar-lo de religiositat fervent i vestir-lo amb una càlida i enèrgica espiritualitat. Parlem de sentiments i ho fem amb la música precursora del soul, disfrutant i divertint. Per ser franc, des del primer dia, m’ha sorprès. Però no em preocupo, em deixo endur i pico de mans mentre l’alegre balanceig ens incita a cridar:

"things are gonna get better,
… right now!"

[@more@]

Tweet

La mirada. Era la teva mirada el què ahir vaig veure. Els teus ulls i aquell bell somrís que fas esclatar acompanyant-lo d’una lleugera obertura de narius.
Ho eren, però els portava una altra noia; una noia que m’ensenyava com ets, que m’agrades.
Assegut a la butaca del teatre et veia a tu a través de l’actriu, una joveneta que sentia propera malgrat la distància. Lluny; ella estava lluny, igual que tu.
Quant tornis em regalaràs una nit, oi? Una d’aquestes llargues nits d’hivern. Fa temps que l’estic esperant. Però, de fet, ja ho deus saber…

[@more@]

Tweet

El meu avi és un bon boletaire.
Quan era petit m’arrossegava, literalment, cap als boscos dels voltants de la població a caminar. Muntanya amunt, a bon ritme, anavem recorrent els camins de la desvalorada Serralada Litoral. Jo em cansava; però, entre pensaments i converses, les caminades es feien molt agradables. Més encara quan era temporada de bolets. Deixavem els camins i ens endinsavem entre l’espessa vegetació cercant els preuats fongs. Ell m’en va ensenyar. Curiosament, sempre s’ha encaparrat a collir només quatre classes diferents de bolets: rovellons, pinetells, carlets, rossinyols, trompetes de la mort i alguna lleterola. "Per què m’he d’emmerdar a collir altra classe de bolets, si aquests són els que m’agraden i conec de tota la vida?".

Els anys han anat passant i els dos hem acabat perdent facultats: ell la de fer grans caminades i jo la de reconèixer els bolets. N’erem conscients i voliem ajudar-nos mutuament. Així que, des de fa unes setmanes (d’encà que ha començat la nova temporada) hem tornat a anar a buscar bolets junts. Un cop per setmana (la periodicitat de moltes coses que són especials per a nosaltres, i que ens marquen el ritme de la vida) ens llevem ben d’hora, agafo el cotxe i ens dirigim a l’indret assenyalat per la intuició i experiència de l’avi. És magnífic. M’encanta disfrutar de la bella senzillesa d’aquesta experiència: caminem acompanyats per la gossa, busquem amb cura, de vegades trobem amb il·lusió, esmorzem, xerrem, tornem a buscar, … De fet, som feliços. M’entendreix dir-ho. Però no en parlem pas, és un secret que tenim un amb l’altre, en gaudim i prou.

La setmana passada fóu encara més especial. Entretingut tot buscant els bolets de sempre vaig topar, de sobte, amb un de ben rar; una classe de bolet ben poc usual a les nostres contrades: l’ou de reig. Caram, quin bolet. Fins i tot sense saber-ne gaire cosa, de seguida te n’adones que n’és un d’especial. És clar, només de veure’l em vaig llençar a collir-lo. Preciós. M’encanta ser seduit per coses excepcionals; aquelles coses de les què de seguida quedes captivat.
Buscar bolets i trobar inesperadament un ou de reig.
Quina pena que a l’hora de la veritat, quan n’acabo trobant un, mai m’atraveixo a llençar-m’hi.

[@more@]

Tweet

Vespre fosc, negre, dens;
humitat que difumina la claror de la civilització.
El fluid enorme es regira i esclata,
brolla la blancor de la seva revolta.
La incesant i irregular violència de sons
que creixen, que esclaten i es dicipen.

Escolto, miro, sento;
sec arrepenjat sobre minúscules formes,
unitat que encara conserva la duresa de llurs membres.
Metres enllà, davant, enmig, la suavitat
colga una indefensa branca
nua, desemperada, sola.

Sola davant la mar
que a voltes l’escomet i d’altres l’acarona.
Rígida indefensa arrossegada que la meva ombra toca;
que fas aquí sola entre un cap i un altre?
Vols que m’assegui amb tu, a sobre teu?

No … jo sento, no faig,
escric potser, però res més.
Et miro i et vull retenir,
conèixer mitjançant-te a tu.
Buscant la immensitat t’he trobat única, estàticament viva.

No ploris, jo t’estimo.
Estàs sola, però algú t’estima.
No et moguis, t’ho he de dir: confia-hi, demà tornaré.

[@more@]

Tweet