Gent sola

"This is for all the lonely people,
thinking that life has passed them by:
Don’t give up until you drink from the silver cup
and ride that highway in the sky.

This is for all the single people,
thinking that love has left them dry:
Don’t give up until you drink from the silver cup,
you never know until you try.

Well, I’m on my way.
Yes, I’m back to stay.
Well, I’m on my way back home.
Hit it!

This is for all the lonely people,
thinking that life has passed them by:
Don’t give up until you drink from the silver cup.
She’ll never take you down or never give you up.
You’ll never know until you try."

America – (Lonely People)

[@more@]

3 comentaris

Tancar els ulls

Tanco els ulls i escolto.
El brogit del tren i les converses dels seus tripulants es desfan; mica en mica van fonent-se, barrejades en la negror provocada per les meves parpelles. Les taques groguenques, provocades pel reflex de les tènues llums del vagó, es difuminen, més i més, amb cada moviment ocular. Els pensaments són alliberats del pes de definir el meu entorn i corren desenfrenats pel meu cap.
Em deixo anar i imagino.

El lleu balanceig m’acompanya en el viatge.
Imagino un espai verd, una gran extensió d’herba: un prat; fa pendent, està a la carena d’una petita muntanya d’un verd intens, plena d’arbres. Hi veig una pincellada de blau: el cel reflexat sobre el líquid cristal·lí que omple un petit estany. Sento el relaxant soroll de l’aigua que llisca, entre pedres, prat enllà. Un corriol s’allunya del curs de l’aigua; desapareix, fortiu, i no torna a fer-se veure fins el cap d’uns metres, ara en forma de font que brolla de les entranyes de la terra. El flux d’aigua és abundant i deixa l’esquifit caminet que hi va a petar tot empantanegat de fang. Un camí? Sí, visualitzo clarament un camí sinuós, amb els marges plens de flors silvestres, que puja muntanya amunt fins arribar a una preciosa casa de fusta. Les ovelles hi corren lliurement pel voltant; de la teulada en surt una xemeneia i la llenya reposa amuntegada al porxo. La porta és oberta i en surt una noia. Ets tu. No puc veure com ets, estàs borrosa. No puc diferenciar cap tret del teu rostre; però sé que és bell, sé que ets tu. Em convides a entrar. Què hi trobaré dins? No ho sé, però segur que m’agradarà… imagino, vaja.

[@more@]

Comentaris tancats a Tancar els ulls

Ai!… com ets!

Com sóc?! Què passa amb la meva manera de ser? Com ets, diu. Com ets. Mmmmm… Bé,… i com sóc?

Sempre és difícil que un mateix digui com és. En molts aspectes, el nostre autoconeixement té profundes llacunes; vivim enganyats; ens fem una falsa idea de com som: hi barregem com recordem que érem, com ens agradaria ser, com són els altres, el nostre comportament envers la resta de persones, etc.
Acostumem a viure amagats rera nosaltres mateixos. No sabem ben bé com som, ni ho volem saber, i encara menys mostrar.

En Tom guarda ramats.
Guarda amb cura cada ovella que l’acompanya, totes i cadascuna. Però no sempre les ensenya; sovint les té ocultes rera els arbustos.
Li costa mostrar-les amb normalitat.
Ell guarda ramats, en té cura; però, al mateix temps, les ovelles tenen cura d’ell. Les bèsties precisament l’ajuden a entendre’s més a ell mateix, l’ajuden a ser conscient de la seva manera de ser.
És gràcies als ramats que, dia a dia, en Tom va descobrint com és.

[@more@]

1 comentari

Excitar

"Its not the pale moon that excites me
that thrills and delights me,
oh no
its just the nearness of you

It isn’t your sweet conversation
that brings this sensation,
oh no
its just the nearness of you

When you’re in my arms
and I feel you so close to me,
all my wildest dreams
came true

I need no soft lights to enchant me,
if you’ll only grant me
the right
to hold you ever so tight
and to feel in the night,
the nearness of you."

Norah Jones – (The nearness of you)

Aquesta preciosa cançó, tendre i suau, no para de rondar-me pel cap últimament. L’escric per treure-me-la de dins, per veure-la des de fora i pensar per què m’acompanya.
A veure… com fa?
"Its not the pale moon that excites me…"
Mmmm… De la lluna sovint en parlo; però d’excitació, d’excitació encara no ho he fet mai…. Què m’excita? Mmmm …Hi he de pensar.

[@more@]

Comentaris tancats a Excitar

Avui és lluna plena

És avui…
Avui és la nit de la tant esperada lluna plena
de desembre.
Ho saps, oi?
Potser encara no has arribat, potser encara no ets aquí;
però és igual: jo baixaré cap a la platja.
Potser mai m’has llegit, potser mai penses en mi;
però és igual: caminaré pausadament pel passeig marítim.
Potser has oblidat com et mirava, potser has oblidat les nostres converses;
però és igual: m’enfilaré a l’estructura de corda que s’alça sobre la sorra.
Potser … vés a saber;
però és igual: aquesta nit seuré, neguitós, per restar en silenci contemplant la lluna i esperant que, de sobte, apareguis rera meu cridant el nom curt que, un dia, em vas preguntar… era un dia com avui: un dia de lluna plena.

[@more@]

1 comentari

Tres i apollardats

Des de ben petit he tingut la impressió que la meva vida estava estretament lligada a un nombre: el número tres.

Afirmar aquesta íntima relació entre jo i el tres no és pas cap acte de fe, ni és fruit de cap creença en un gran ordre regulador de l’univers, no; sinó que neix exclusivament de constatar l’existència de certs aspectes als que restaré unit al llarg de la meva vida:
Tot plegat començà en el precís moment en què vaig nèixer, era el dia tres d’un calorós mes d’estiu; el part fou llarg i complicat, però em van posar un nom curt i senzill, un nom de tres lletres; tres lletres que precisament precedeixen un congnom que conté, literalment, el número tres; els meus pares, un amb tres vegades més germans que l’altre, van decidir tenir un total de tres fills; tres nois que vam nèixer en tres mesos consecutius al llarg de dos triennis…
En fí; si he d’estar lligat a un número aquest és, sense cap mena de dubte, el tres.

Doncs bé, aquest nombre té també una especial significació en l’àmbit de les relacions personals. El tres és un número que, curiosament, aporta unitat i cohesió… un lligam que exemplifiquen tota mena de trios, triangles, tridents, tríades o, fins i tot, trinitats.

Ni un, ni dos, ni quatre; tres és el nombre per a potenciar la complicitat i l’enriquiment mutuus. I aquests dies festius ho he pogut tornar a comprovar tot disfrutant d’una collonuda sortida a les muntanyes nevades del Pirineu. Només hi hem anat tres nois, però amb el caliu de la nostra convivència hem contrarrestat sobradament el fred gèlid de l’hivern; oi tant.

Sembla com si els grups de tres persones tinguéssin una certa màgia; perquè, de fet, també som tres els amics que, des de fa temps, estem engrescats amb la idea d’anar a viure junts; il·lusionats amb compartir un habitatge, tres habitacions i un munt d’experiències.
Tres amics que, enlloc d’una llar, de moment compartim la resignació davant un mal comú: a l’estar davant qualsevol noia que ens agrada quedem apollardats. Sí, apollardats; no reaccionem, ens posem nerviosos, diem vejanades, quedem garrativats com estaquirots…. ens apollardem.

Ahir em va passar, em vaig apollardar davant una noia que m’agrada i avui, és clar, no m’he atrevit ni a parlar amb ella. Ai….
La reflexiva i serena bellesa d’aquesta noia m’encurioseix molt, però no acabo de tenir prou coratge.
No sé; potser m’hi hauria de llençar, sense pensar-m’hi.
Va, vinga… contaré fins a tres: un, dos, …

[@more@]

1 comentari

El petit planeta i el gran satèl·lit

Aquest vespre una amiga m’ha avisat que al cel hi lluïa un finíssim tall de lluna coronat per una petita llum. Una imatge realment preciosa: el planeta Venus situat sobre la Lluna creixent…

Per fí comença a crèixer aquesta lluna que tant espero! Engrescat, ho he volgut anar a presenciar a pet d’ones.
Però, a l’arribar a la sorra, ja no hi eren. Jo prou que alçava el cap mirant a un costat i a l’altre, fent voltes sobre mi mateix, per a trobar el gran satèl·lit acompanyat del petit planeta; però res a fer, havien desaperagut.

He començat a caminar platja enllà i, finalment, els núvols de davant meu han anat desfilant; donant pas a una bella nit estrellada. Sí que se’n poden arribar a veure d’estrelles, de vegades!
De sobte, palplantat davant meu, Orió em somreia. Els tres punts lluminosos del seu cinturó me’n presetàven la seva magnificència.
Jo buscava la Lluna i he acabat trobant Orió. Cercava la mare fecunditat i he acabat topant amb el gran caçador. I per què busco tant, jo? Què diantre és el que vull caçar?

Després de la passejada, tornava cap a casa trist, moix. He passat per davant d’un banc de fusta i m’ha sorprès descobrir que els seus antics ocupants havien dibuixat a la sorra un cor enorme. Bé, potser havia estat una sola persona que s’hi havia estat esmerant una bona estona. Però jo, directament, he imaginat que els autors havien estat una jove parella que, abraçats, havien jugat amb els peus a perfilar el símbol del seu amor. M’he posat trist.
Una tristesa que neix de la impotència de no poder abraçar ni besar cap noia. Una buidor causada per no saber a qui estimar.

Avui estic molt fluix; deu ser perquè no he trobat la Lluna acompanyada per Venus. Deu ser que avui tampoc em trobo; però ho continuo intentant: alço el cap mirant a un costat i a l’altre, fent voltes sobre mi mateix.

[@more@]

1 comentari

I el petó?

Per què fem petons? Què volem transmetre o comunicar amb ells?
Sembla clar que el petó és una eina per expressar emocions. Donar petons és enviar estimació; rebre’ls és sentir la dels altres.

D’acord; però, per desgràcia, el petó també s’automatitza. De fet, el tenim establert com a salutació i surt automàticament quan ens presenten algú. Tant és si l’estimem, ni tant sols si ens agrada, fem el petó a la nova coneixença i llestos. Fins i tot prescindim del propi contacte entre els llavis i la galta, necessari per a ser considerat un petó; simplement llencem el bes a l’aire mentre les cares es toquen lleument.

Un petó, doncs, pot expressar molt o simplement res.
Mmmmm… diferenciar-ho és fàcil: només cal mirar als ulls de la persona besada.

[@more@]

2 comentaris

Pensar de matinada

És quan les nits es fan llargues que penso en tu.

El sol s’alça mandrós i jo et recordo, et continuo esperant.
T’utilitzo: he posat el teu nom a l’esperança, he recobert de tu els meus somnis. Somnis que guardo ocults per l’ombra del desig d’acariciar la teva dolça pell, de degustar els teus suaus llavis, de mirar fixament el teu melodiós rostre, d’escoltar la teva perfumada veu, d’olorar la teva enlluernadora fregància. Vull sentir i resolc el desassossec fent veure que me’ls has près tots cinc.

El dia comença i jo remugo en veu baixa.
T’invoco perquè m’alleuges la pesant càrrega de viure ofuscat per no veure’m en cor d’afrontar les meves il·lusions. Dic que t’estimo perquè no sé a qui estimar. Necessito focalitzar les ànsies d’afecte, estimació, sexe, tendresa i amor.
Vine, torna. Fes aparèixer el teu enorme somriure enmig del camí que recorro; fa temps que en vaig ajustant la direcció i no sé si s’arribarà a creuar amb el teu. Per sort l’agulla de la brújula ha parat de donar voltes descontroladament, però encara continuo sense situar-me en el mapa.

Una tímida claror penetra lentament a l’habitació il·luminant-ne tots el racons i jo escric els meus pensaments.
Els nous pensaments de sempre, escrits amb les mateixes inaudites paraules com mai. M’escolto i ho anoto. Altres vegades, enlloc d’això, agafo la guitarra i toco. Canto cançons que parlen de somnis, d’esperances; cançons que sento i em faig meves.

La nit, mica en mica, desapareix i jo penso en tu.
La son em venç i m’adormo amb la convicció que rera el teu record, de fet, amago l’inevitable i necessari exercici de pensar en mi.

[@more@]

1 comentari

Potser qui hi veu bé no serveix per sentir

"Potser qui hi veu bé no serveix per sentir
i no plau perquè està molt abans de les maneres.
S’han de tenir maneres per a totes les coses,
i cada cosa té la seva manera, l’amor també.
Qui té la manera de veure els camps per les herbes
no ha de tenir la ceguesa que fa fer sentir.
Vaig estimar, i no vaig ser estimat, només ho vaig veure a la fi,
perquè no s’és estimat com es neix, sinó com s’escau.
Ella continua essent tan bonica, els cabells i la boca bonics, com abans,
i jo continuo com era abans, tot sol a pagès.
Com si hagués estat de cap per avall,
i penso, i em quedo amb el cap enlaire,
i el sol daurat asseca les ganes de llàgrimes que no puc deixar de tenir.
Que en són d’amples els camps, i l’amor d’interior…!
Miro i oblido, com l’eixut on hi hagué aigua i als arbres l’esfullada."

Fernando Pessoa – (El Pastor Amorós)

[@more@]

1 comentari