El meu avi és un bon boletaire.
Quan era petit m’arrossegava, literalment, cap als boscos dels voltants de la població a caminar. Muntanya amunt, a bon ritme, anavem recorrent els camins de la desvalorada Serralada Litoral. Jo em cansava; però, entre pensaments i converses, les caminades es feien molt agradables. Més encara quan era temporada de bolets. Deixavem els camins i ens endinsavem entre l’espessa vegetació cercant els preuats fongs. Ell m’en va ensenyar. Curiosament, sempre s’ha encaparrat a collir només quatre classes diferents de bolets: rovellons, pinetells, carlets, rossinyols, trompetes de la mort i alguna lleterola. "Per què m’he d’emmerdar a collir altra classe de bolets, si aquests són els que m’agraden i conec de tota la vida?".
Els anys han anat passant i els dos hem acabat perdent facultats: ell la de fer grans caminades i jo la de reconèixer els bolets. N’erem conscients i voliem ajudar-nos mutuament. Així que, des de fa unes setmanes (d’encà que ha començat la nova temporada) hem tornat a anar a buscar bolets junts. Un cop per setmana (la periodicitat de moltes coses que són especials per a nosaltres, i que ens marquen el ritme de la vida) ens llevem ben d’hora, agafo el cotxe i ens dirigim a l’indret assenyalat per la intuició i experiència de l’avi. És magnífic. M’encanta disfrutar de la bella senzillesa d’aquesta experiència: caminem acompanyats per la gossa, busquem amb cura, de vegades trobem amb il·lusió, esmorzem, xerrem, tornem a buscar, … De fet, som feliços. M’entendreix dir-ho. Però no en parlem pas, és un secret que tenim un amb l’altre, en gaudim i prou.
La setmana passada fóu encara més especial. Entretingut tot buscant els 
bolets de sempre vaig topar, de sobte, amb un de ben rar; una classe de bolet ben poc usual a les nostres contrades: l’ou de reig. Caram, quin bolet. Fins i tot sense saber-ne gaire cosa, de seguida te n’adones que n’és un d’especial. És clar, només de veure’l em vaig llençar a collir-lo. Preciós. M’encanta ser seduit per coses excepcionals; aquelles coses de les què de seguida quedes captivat.
Buscar bolets i trobar inesperadament un ou de reig.
Quina pena que a l’hora de la veritat, quan n’acabo trobant un, mai m’atraveixo a llençar-m’hi.
[@more@]
Ben fet això de l’avi. Jo he començat a anar-hi amb el meu fill que té 3 anys passats. Ell disfruta, jo també i tots dos aprenem. És una molt bona experiència anar a caçar bolets, trobo.
Jo quan vaig a buscar bolets tampoc parlo… tsss!! Que encara ens sentirà algú i descobrirà la troballa!!
Oita quina lleneguera!!!
Oita quins rovellonets de botó!!!
(jo també nomès cullo 3 o 4 classes de bolets: rovellons, llenegues, fredolics, camagrocs, i cames de perdiu…)
Crec que tots collim més o menys els mateixos bolets. Jo afegiria a la teva llista els camagrocs, les llengues de bou i els apagallums. En el meu cas la mestra és ma mare, que ve de pagès i se’n ha fet un fart de collir. Fa poc hi vam anar, feia molt que no hi anava. Sempre en troba molts més que jo… és la experiència de saber veure’ls, que de vegades no és fàcil.
Un ou de reig… et pots sentir ben afortunat! Jo no n’he vist mai cap.