el guardià de ramats

Narrar és emfatitzar a una part de la realitat, comunicar la visió subjectiva dels esdeveniments. Avui, al llegir el relat d’un blog molt ben parit, he parat atenció a un mecanisme força usual en les històries.
Molt sovint narrem canviant, amb premeditació, el subjecte de l’acció. Indistintament, expliquem en tercera persona les vivències que anem acumulant o fem passar per pròpies experiències que només són fruit de la nostra imaginació. És a dir, ajustem la distància entre el relat i nosaltres segons la nostra conveniència; ens allunyem o apropem dels esdeveniments que hem decidit explicar.
Per què tenim aquesta necessitat? I per què ara em vé de gust explicar una bonica història en primera persona?

[@more@]

Tweet

Una de les poques coses que, de ben segur, arrossagarem al llarg de la vida és el nostre nom. El nom ens és donat i en restem lligats, amb el nostre propi consentiment, dia rera dia. En aquest cas concret, el nom no fa la cosa; però, innegablement, ens marca.
Ara bé, el què mai hagués pensat és que aquest nom em podria servir d’excusa per a fer un petó a una noia.

Imaginem que em dic Tom. Suposem que em trobo alegrament immers en el sufocant ambient d’un local nocturn de la meva població. Diguem que, de sobte, topo amb una bonica noia que (segons m’havia explicat apassionadament dies enrera) té el curiós i rar nom d’una divinitat grega. És clar, la saludo:

– Ei! (nom d’ella) Hola.
– Ah! Hola, que tal mmmm… com et deies?
– Dona, el meu és molt fàcil. Només té tres lletres. – li indico mentre, tot enllaçant els dels extrems, deixo els tres dits de la mà dreta a la seva vista.
– Mmmmm… Tom! – exclama convençuda.
– Sí. És curt i fàcil de recordar. És un dels avantatges de tenir un nom amb poques lletres.

Engrescat per la seva presència i amb la finalitat de ser ocurrent, començo a cabilar buscant més avantatges de tenir un nom curt.

– Clar. El meu és un pèl més complicat. – somriu ella amb malícia.
– Tens raó – m’arriba una idea diabòlica al cap – saps quin és un dels altres avantages de tenir el nom curt?
– No, quin?
– Doncs – em poso nerviós, però prosegueixo com qui no vol la cosa – que no et poden fer callar a mig nom. Abans que tinguin temps d’impedir-t’ho. Vull dir que, per exemple digues Tom.
– Tom.
– Veus, no he tingut pas temps de fer-te un petó abans de que acabessis de dir-ho…. En canvi si fos un nom més llarg com, per exemple, el teu, segur que tindria temps.
– Vols dir?
– Sí, sí… – m’apropo – A veure diga’l.

Ella el comença a pronunciar i me li llenço delicadament als llavis amb un petó curt, sec i silenciós. Ens separem somrients i li proposo:

– Vols dir que jo el podré dir?
– No, em sembla que no. Prova-ho.

Ho intento, però ella també és més ràpida que les paraules del seu propi nom. No hi ha res a fer: ens hem vist superats per la impronunciable longitud del seu nom.

És preciós això d’imaginar. Va, imaginem que em dic Tom.

[@more@]

Tweet

No sé pas què em passa, necessito plorar però no puc, no m’arrenca el plor. Altres dies, aparentment sense motiu, em posaria a bramar per qualsevol bestiesa; i en canvi, quan més falta em fa, les llàgrimes no volen sortir.
Potser la causa és, precisament, ser conscient d’aquesta necessitat d’exterioritzar les emocions doloroses, els neguits i les preocupacions. Buscar el plor evita trobar-lo, potser.

És ben bé (malgrat que la comparació pugui ser desafortunada) com anar restret. Haver d’anar de ventre i no aconseguir-ho, per molt que t’escarrassis, provoca una gran frustració i impotència. I, és clar, cada vegada es fa més difícil expulsar la merda que rebutgem. Sí, la gent ja ho diu: "M’he de treure tota aquesta merda de dins".

Saps què? Em sembla que em prendré un bon laxant; un d’aquests que contenen una breu història de relacions personals acompanyada d’una enganxifosa banda sonora.

[@more@]

Tweet

No ho puc evitar, s’ha convertit en una debilitat. Les guaito de lluny i ja em deleixo per contemplar la seva serena activitat.
A un ritme acompaçat, circulen amb elegància pels carrers de la ciutat i escampen la seva bellesa als racons més insospitats: les noies que passejen amb bicicleta per Barcelona.

És una impressió totalment subjectiva, però asseguraria que hi ha una gran proporció de guapes entre els membres d’aquest col·lectiu. Si més no és el què l’experiència m’ha demostrat.
M’agrada pensar-ho i esperar, expectant, l’aparició d’una noia que passeja amb bicicleta per Barcelona.

Ara, això sí, jo prefereixo anar sempre a peu; així les puc veure venir.

[@more@]

Tweet

"Waiting on an angel
One to carry me home
Hope you come to see me soon
Cause i don’t want to go alone
I don’t want to go alone

Now angel won’t you come by me
Angel hear my plea
Take my hand lift me up
So that i can fly with thee
So that i can fly with thee

And i’m waiting on an angel
And i know it won’t be long
To find myself a resting place
In my angel’s arms
In my angel’s arms

So speak kind to a stranger
Cause you’ll never know
It just might be an angel come
Knockin’ at your door
Knockin’ at your door

And i’m waiting on an angel
And i know it won’t be long
To find myself a resting place
In my angel’s arms
In my angel’s arms

Waiting on an angel
One to carry me home
Hope you come to see me soon
Cause i don’t want to go alone
I don’t want to go alone
Don’t want to go
I don’t want to go alone"

Ben Harper – (Waiting on an angel)

[@more@]

Tweet

El pas del temps resitua i recol·loca els sentiments i les relacions personals; però també allunya i aïlla. Per tant no és d’extranyar que, sovint, ens adonem de la importància d’una persona quan, precisament, resta molt distant a nosaltres.

Sense dubte és fantàstic retrobar antics amics, persones amb les que s’ha compartit experiències, sentiments, emocions, … i han esdevingut, amb el temps, referents en la nostra vida. Es gaudeix molt parlant amb ells perquè ens desperten un reconfortant, però indefinit, sentiment de benestar.

S’escau allò que el senyor Pessoa va deixar anar:

" . . .

Jo no tinc filosofia: tinc sentits…
Si parlo de la Natura no és pas perquè sàpiga què és,
ans perquè l’estimo, i l’estimo per això,
perquè qui estima mai no sap quina cosa estima
ni sap per què estima, ni quina cosa és estimar…

Estimar és l’eterna innocència,
i l’única innocència és no pensar."

Potser sí, potser és això el que sentim al costat d’aquestes amistats en el temps; en definitiva, ens les estimem.

[@more@]

Tweet

Al llarg de la vida anem topant amb un munt de sorpreses agradables.
D'entre elles, el dolç descobrir d'una obra artística són de les més exquisides. Sorpresos, ens veiem emocionats per determinada pel·lícula, disfrutant al sentir certa cançó, o entregats amb passió a un llibre en concret.
Els llibres tenen una gran força per regirar, transformar… només cal restar obert a ser sorprès, obert a descobrir.
Descobrir, per exemple, "La insostenible lleugeresa del ser" de Milan Kundera;
"El sentit íntim" de Josep Ramoneda; "Rebelió a la granja" de George Orwell;
"La màquina del temps" de H.G. Wells; "Els ulls de Clídice" d'Isabel Clara Simó; "Successimultani" de Manuel de Pedrolo; "El festí de l'amor" de Charles Baxter;
o "El guardià de ramats" de Fernando Pessoa.

El què ara tinc al cap, però, és "L'art d'estimar" d'Erich Fromm. Un llibre revelador en què l'autor planteja "estimar" com una capacitat inherent a l'ésser humà. Una capacitat susceptible de ser desenvolupada a partir d'un treball personal.

Afortunadament gaudim d'estimacions de diferent naturalesa. Estimar i ser estimats ens omple; ens fa crèixer al costat de persones úniques, distintes, especials. Persones que, en determinats moments, poden sentir-se ac laparades per la indefinició de certs sentiments; però que no han de dubtar que la relació establerta amb nosaltres es basa en el més important: estimar.

[@more@]

Tweet

Avui he imaginat que la veia.
La veia i ens somrèiem mútuament.
Ens somrèiem mútuament i ens sentíem especials un per l'altre.

No ens podíem tocar, ni sentir, ni olorar,
ni degustar… només mirar.
Observar emocionats la presència, l'existència, d'una persona singular.
Gaudir de l'encontre visual, sense altre contacte que les nostres mirades.

Em sentia còmode al restar aïllat d'ella.
La impossibilitat de fer altra cosa que restar quiet, rient palplantat davant seu i notar la seva complicitat era enormament tranquilitzadora.
No havia de patir per moure'm o parlar, ni tant sols pensar;
només sentir, sentir i gaudir.

La pluja continuava caient mentre jo somreia al pensar que es podria produir; que algun dia la veuria, ens somriuríem mútuament i ens sentiríem especials,
un per l'altre.

[@more@]

Tweet

                   I 

"Mai no he guardat ramats,
però és com si en guardés.
La meva ànima és com un pastor,
coneix el vent i el sol
i va de la mà de les Estacions,
seguint i mirant.
Tota la pau de la Natura sense gent
ve a asseure’s al meu costat.
Jo, però, romanc trist com una posta de Sol
per a la nostra imaginació,
quan refresca al fons de la plana
i se sent que la nit ha entrat
com una falena per la finestra.

Però la meva tristor és assossec
perquè és natural i justa
i és allò que deu haver-hi en l’ànima
quan ja pensa que existeix
i les mans cullen flors sense que ella hi pari esment.

Amb un brogiment d’esquelles
enllà del revolt del camí,
els meus pensaments ja estan contents.
Sols m’entristeix saber que estan contents,
perquè, si no ho sabés,
en lloc d’estar contents i tristos,
estarien alegres i contents.

Pensar incomoda com caminar sota la pluja
quan el vent s’alça i sembla que plogui més.
No tinc desigs ni ambicions.
Ésser poeta no és cap ambició meva.
És la meva manera d’estar sol.
. . ."

Fernando Pessoa

Tweet