Tu i la lluna

No ho puc evitar, ja estic esperant la propera lluna plena de desembre. Ahir vaig veure al calendari de casa (el que està sobre el telèfon que mai has marcat) que cau al dia 15. Què et sembla? Pot ser una bona nit per a trobar-nos, per estar junts. Tu, jo i la lluna.
Una nit com la de la passada revetlla de St. Joan.
Saps que vaig estar apunt de fer-te un regal?
Em dirigia al costat del mar, voliem donar la benvinguda al sol a pet d’ones. Aquella nit ja haviem tingut un parell d’engrescades converses enmig de la multitut aplegada a la platja, però em moria de ganes de tornar-te a trobar. Caminava descalç per la sorra tot contemplant l’enorme lluna roigenca que somreia des del cel. Arrossegava un peu rera l’altre mentre pensava en tu i,
és clar, vas aparèixer.
Ja en tenies prou d’onades i tornaves al passeig. Tots dos, acompanyats, restàvem aïllats en els nostres pensaments. Et vaig veure venir, ens creuàvem, però no em veies. Vaig cridar el teu nom i em vas respondre amb l’explosió del teu bell somrís. (Sé que somrius encadenant harmònicament un seguit de moviments que t’eixamplen els llavis i deixen entreveure les dents; però en veure’ls els percebo com a una explosió i així m’agrada recordar-ho.) Després de l’explosió, doncs, quan girant el cos em retornaves la salutació, vaig tenir l’instant de dubte: "Li regalo? M’apropo i li faig entrega d’allò que tant m’agrada?"
– (nom teu)! Espera.
Arrenco a corre en la teva direcció. Tu te m’acostes intrigada.
– Què vols?
– Et vull donar una cosa – declaro amb la respiració forçada a causa de l’esforç i el nerviosisme.
– Què em vols donar?
– Mira…
Em fico la mà a la butxaca i remeno buscant una corda invisible. De sobte, aixeco les celles sorprès: l’he trobat. Amb l’ajuda de l’altra mà vaig treient, mica en mica, la corda de la butxaca dels pantalons blancs. Somric. Sense dir res agafo un dels caps de la corda i, amb cura, faig una gran llaçada amb un nus ben ferm. Cofoi, subjecto la corda amb les dues mans per sota la llaçada i l’alço per donar voltes sobre el meu cap. Prenc impuls i llenço la corda amb força cap al cel, en direcció la lluna, és clar. Perfecte! L’he encertat a la primera. Tenso la corda. Sí, sí, ha quedat ben subjecte a la lluna. M’escupo a una mà i a l’altra i començo a tirar amb força. Uf, com costa. A mig camí he de parar per eixugar-me la suor del front. Vinga, un esforç més. La lluna arriba. Enorme, brillant, plena; l’agafo amb cura obrint al màxim els meus braços i te l’acosto. Tu em mires, a mi i a la lluna. Estàs contenta, somrius; tota l’estona ho has fet, deus pensar que no hi sóc del tot. L’acaricies i l’abraçes amb delicadesa. Ara és teva.
Abans de dirigir-me a veure sortir el sol, però, em torno a apropar a tu. No puc pas marxar sense fer-te, amb tendresa, un petit petó a la galta. Un petó graciós que et torna a provocar una altra explosió. Una explosió que em despertava i em feia adonar que, de fet, tu tot just t’allunyaves i jo encara tenia la corda a la butxaca.

[@more@]

Tweet