el guardià de ramats

Fins i tot la flor més maca pot néixer de forma inesperada.
Fins i tot la textura, el color i la fragància de la seva bellesa ens pot sorprendre.

Veure aparèixer, de sobte, el bell brot de l’intricat matoll… magnífic.
Veure florir, tot d’un plegat, la delicada tendresa de la formosa planta… preciós.

Encara ara tremolo al recordar la suau i dolça melodia de l’obertura dels seus pètals; l’escalfor de la seva proximitat. El desig i la passió de viure aquell acte creador. Aquell esdevenir de la bellesa. Aquell sentiment de contacte amb la natura, amb el món.

Tanco els ulls, inspiro profundament i la veig, la sento, l’oloro, la palpo, la beso.
Fins i tot la flor més maca pot néixer de forma inesperada.

[@more@]

Tweet

A l’andana del metro, absort en eteris pensaments (porcions d’incerta veritat), esperava l’arribada del següent comboi.

Al meu costat, una colla de nens i nenes, d’uns deu o onze anys, s’esveraven exultants davant la imminent consecució del seu innocent propòsit: presenciar com dos dels seus membres es feien un sonor petó als llavis.
Reien, cridaven, esperaven amb delit veure com la pobra parelleta sucumbia a les seves persistents exigències. El nen i la nena en qüestió es miraven amb timidesa, demanant-se permís mutuament.
Amb un gest sobtat, insegur, sec, el noi es va acabar apropant.
Mmmmua!… i un esclat de joia va envair, de punta a punta, tota l’andana.

Va arribar el metro; però ells, indiferents al tràfec de gent, seguien amb la seva particular falera. Aquest cop, a més a més, semblava ser una altra la parella subjecte a l’enjogassada pressió del grup.

Les portes es tancaven i, des de l’interior del vagó, encara es podia assaborir les rialles que s’obrien pas entre la remor somorta dels tripulants i el brogit del mitjà de transport. Els infants reien i jo marxava envers la foscor d’un dels túnels excavats sota la ciutat.
Em veia engolit per la negror del subsòl, però m’hi emportava una petita llum:
la certesa que, malgrat tot, jo també tinc moltes coses ha descobrir.

[@more@]

Tweet

Fa temps que hi sóc, que hi camino.
Fa temps que travesso un desert, el desert.

Hi vaig arribar de cop, sense esperar-ho; tot pensant que em dirigia cap a una basta terra d’esplendorosa prosperitat.
Però no; malauradament he acabat endinsant-me en un paisatge d’enorme aridesa.
Sí, sí… fa temps que afronto una llaaarga sequia.

Sota l’omnipresent influència dels raigs de sol; camino descalç, a batzegades, impulsat per la cremor de la sorra. Procuro que les plantes dels meus pobres peus estiguin el mínim temps possible en contacte amb la munió de grans sobreescalfats.
Faig una fila! Vaig amunt i avall amb passes llargues i descoordinades; amb els colzes alçats, els braços caiguts i la vista clavada als peus… i, és clar,
no em menjo un rosco.

Sort que als deserts hi acostuma a haver miratges i el territori que travesso no n’és una excepció.
Si es té en compte que la deshidratació (la falta de líquid) potencia l’aparició d’aquest fenomen que no deixa de ser una alteració dels sentits, un desajust en la percepció; bé es podria dir que la manca de sexe fa proliferar un altre miratge ben comú: l’enamorament.

Dic que és una sort perquè en aquests casos s’agraeix tenir, com a mínim, l’il·lusionant desig envers algú, la dolça fantasia de ser correspost, la reconfortant oportunitat de fer volar coloms…

Ai! Llàstima que ja fa temps que hi sóc, que hi camino.
Fa temps que travesso un desert, el desert, i m’he acabat acostumant als miratges: ells apareixen, però jo ja no els faig cas.
A veure…. potser d’aquesta manera trobo una mica d’aigua,
encara que en sigui un sol got.

[@more@]

Tweet

Dalt la corda, alçat uns metres de terra, l’equilibri continua sent una de les meves principals preocupacions.
Fa poc; una ocurrència, un joc, m’ho va tornar a fer present.
Ja han passat uns dies; però, al pensar-hi, encara noto l’escalfor reconfortant d’aquell matí assolellat.

Passejant per la platja, vaig disfrutar d’una agradable i curiosa experiència amb una noia reflexiva, vital i sincera. Va ser divertit: la vaig acompanyar a cercar pedres, petites joies escampades per la sorra.
Engrescada per cada nova troballa, el seu entusiasme em va convidar a fixar-me amb aquella dinàmica i irregular superfície que, oculta per la foscor de la nit, acostumo a trepitjar despreocupadament. Els raigs de sol m’escalfaven i il·luminaven la sorra que s’obria pas als nostres peus deixant al descobert, aquí i allà, nombroses pedres que, delicades, reposaven exhaustes; cansades per la constant acció de les onades del mar.

Al principi, malgrat l’enorme varietat de formes, materials i colors, no trobava cap element especialment únic, cap joia.
Però, mica en mica (a base d’anar observant amb cura metres i metres de costa) els meus ulls, àvits de bellesa, van començar a distingir ara una i després una altra i una altra…, tot de pedres de sorprenent singularitat.
Caram, si n’hi havia de joies! La butxaca se m’anava omplint a mesura que avançavem caminant a pet d’ones. La conversa era fluida, però desordenada; ens tallàvem mutuament, deixant records, vivències i reflexions a mitjes.
I així fou com, parlant de vés a saber què, de sobte em va venir al cap una pràctica que se serveix de pedres com a eina de meditació. Una cosa ben senzilla: seure amb calma arran de mar i apilar pedres, una sobre l’altra.

Apilar pedres sense que caiguin, una suposada manera d’exterioritzar l’equilibri interior. Només seure amb un grapat de rocs i apilar-los amb harmonia i serenor.
Jo vaig fer trampa. Em vaig entretenir a buscar, pedra per pedra, la forma geomètrica més adient per a mantenir l’estructura dreta.
Allà sí; tranquil i inspirat per la llum d’un sol radiant, vestia amb delicadesa una pila ben equilibrada. Però, malgrat tot, suposo que no gaudia tant del fet de buscar; sinó del de col·locar.

Em costa molt col·locar pedres (suposo que per por de perdre l’equilibri)
i, a l’hora de la veritat, massa sovint tinc la impressió d’estar-ho fent sense cura.
De vegades, sembla que visqui apilant indiscriminadament una pedra sobre
una altra.

[@more@]

Tweet

Quan era petit (tenia uns set anys) els pares van decidir apuntar-me a un grup d’esplai. Un grup d’esplai? No sabia què era, què s’hi feia, qui em trobaria, …

Recordo haver viscut amb temor el primer dia d’esplai: el dissabte a la tarda en què, escagarrinat, vaig creuar per primera vegada les portes de la magestuosa casa del centre de la població, seu de l’entitat. Amb desgana i molta vergonya vaig anar a petar a la sala on un grup de nens i nenes, de la meva edat, jugaven tranquilament acompanyats de tres o quatre monitors. Mmmm, potser de fet no era tant terrible; potser de fet eren infants com jo; potser de fet els monitors eren simpàtics i divertits; potser de fet podriem passar les tardes jugant, cantant, fent tallers, compartint, aprenent, …
Setmana rera setmana (de vegades amb mandra, d’altres amb il·lusió) vaig anar entenent la finalitat, la màgia, de trobar-nos una colla de nens i nenes per crèixer a través de l’educació en el lleure.

D’aquells dies d’esplai en conservo grans amistats i molts bons records.
Al trobar-nos sovint els comentem. La veritat és que entre tots, a base d’anar-los explicant, els hem acabat fent més grans del què van ser. Hem enriquit i magnificat les proeses, anècdotes i trifulgues que vam assaborir de petits.
Però ja ens va bé; ens agrada.

Per exemple, recordo clarament aquell cap de setmana en què, asseguts als enormes sofàs d’una casa de colònies dels peus del Montseny, els monitors ens van proposar aprendre de memòria "l’estrofa més preciosa de totes les cançons del món". Caram! Quina era aquesta estrofa tant magnífica, aquest conjunt de versos de bellesa inigualable?

L’afortunada cançó era El cucut del grup Esquirols.

Entre rialles i bromes, tots vam acabar aprenent de memòria l’estrofa que fa:

"Més d’un cop has tingut
el desig d’aixecar el vol,
fugir del lligam que et té presoner,
volar arreu del món i saber d’altres veus
i aprendre a cantar lliurement."

El temps ha passat, la innexorable successió dels anys ha esborrat moltes de les coses que he anat aprenent; però encara tinc al cap cada paraula de
"l’estrofa més preciosa de totes les cançons del món".
Encara em commou i m’inspira.
Encara, més d’un cop, tinc el desig d’aixecar el vol.

[@more@]

"Són les sis, són les set,
ets un pobre cucut de paret
que a les vuit cantaràs i a les nou hi tornaràs.

Com ninot sacsejat,
a cada hora hauràs de fer el paper,
programat, calculat, pel teu rellotger.

Més d’un cop has tingut
el desig d’aixecar el vol,
fugir del lligam que et té presoner,
volar arreu del món i saber d’altres veus
i aprendre a cantar lliurement.

Ets cucut, ets cucut, joguina del temps,
ets cucut, ets cucut, en tot moment.
Ets cucut, ets cucut, sinònim absurd
d’un món disfressat de legalitat
que juga amb tu.

Són les sis, són les set,
et saps pobre cucut de paret,
a les vuit cantaràs, però a les nou tu callaràs.

Com ocell estacat
cal que lluitis per sortir del pas
perquè vols, perquè saps què és la llibertat.

Mai com ara has tingut
el desig d’aixecar el vol,
fugir del lligam que et té presoner,
volar arreu del món i saber d’altres veus
i aprendre a cantar lliurement.

Ets cucut, ets cucut, joguina del temps,
ets cucut, ets cucut, en molts moments.
Ets cucut, ets cucut, si n’ets conscient.

El nostre futur bé pot canviar,
depèn de tu, de cadascú."

Esquirols – (El cucut)

Tweet

Compartir és una de les coses més maques i enriquidores de les que podem disfrutar: ens fa crèixer. Escriure és una magnífica forma d’expressar les nostres emocions, els nostres sentiments,… de compartir la nostra visió del món.
Escriure, doncs, és expressar; expressar és compartir; i compartir és crèixer.

Feia dies que amb la Mar ens rondava pel cap la possibilitat de tirar endevant un conte comunitari. Anar-lo passant a la gent i contruir entre tots plegats un relat, una història. Som-hi?

Com ho podríem fer…
– Copiar el conte i afegir a continuació la paraula, frase o paràgraf que us faci més gràcia.
– Proposar una nova persona per a prosseguir la història (si ho feu amb més d’una persona neixeran varis relats paral·lels) i indicar l’adreça del seu blog.
– Deixar un missatge d’avís al blog de la persona escollida.
– Ah! Si no us vé de gust, avisar a la persona que us ho ha proposat perquè ho pugui dir a algú altre.

Hi havia una vegada
en un poble arran de mar, tant petit que al ploure els núvols havien de fer punteria, una noia bella i curiosa que llegia sense parar. Nit rera nit, dia rera dia, devorava llibres engrescada per a conèixer coses d’arreu del món. Coses meravelloses que, a partir de la lectura compulsiva, prenien forma al seu cap i s’acabaven per modelar gràcies a la seva desbordant imaginació. Tenia tant d’interès pel món que, un bon dia, va decidir anar-lo a descobrir. Volia veure, palpar, olorar, sentir tot el què feia temps que havia anat aprenent. Sí, sí, dit i fet: agafà els quatre drapaus, els entaforà a la bossa i marxà, camí enllà, amb els braços ben oberts a tot el què es pogués trobar a partir d’aquell moment, d’aquella decisió, d’aquell canvi,… d’aquella aventura

Mar (http://www.gumets.net/brisalls/) et passo el relleu…
Expressem-nos, fem-lo crèixer!

[@more@]

Tweet

Es pot excusar l’amor?
Puc excusar-me per trobar-te extremadament bella?

Miro enrera i m’adono que he estat abocant molta estimació, esperances, anhels i desitjos cap a tu: m’he estat abocant a tu, dolça funàmbula, equilibrista en terres llunyanes. Me n’adono, en sóc conscient i em sap greu; m’he d’excusar. Necessito una excusa per pal·liar tota l’atenció que té estat prestant;
i l’explicació, l’excusa que he trobat, és una obvietat: ets bella.

Al pensar-hi m’adono que no és pas la teva eloqüència (perquè et mantens distant, parles pausadament, ets reflexivament introspectiva); ni és la teva simpatia (tens un somriure preciós, però sempre s’amaga rera la profunditat de la teva mirada); ni tampoc la teva tendresa (que intueixo però no veig); ni tant sols la teva força (latent, esperant moments apropiats per a sortir amb harmonia i violència)… res de tot això. El què m’empeny a aquesta incondicional adulació és la teva bellesa.

Ja està, ja tinc excusa. La bellesa és enorme; la trobem a tot arreu: als ulls d’una noia, als darrers raig de sol, a la fressa de les onades del mar, al compassat caminar de la gent, del dia, del món. La bellesa és tant gran que em pot encobrir, la puc utlitzar. Renego d’haver-me quedat bocabadat observant només una part de la bellesa, tu, i haver deixat de banda tota la resta que hi ha escampada, de forma desigual, per tot arreu.

Prou. Deixaré d’estar pendent de tu. Obriré els ulls.
Aquest cop tinc una bona excusa.

[@more@]

Tweet

"come
come away
come away from
come away from it

next to the glass ashtray
in a little plastic baggy
is a bitter rock remedy
really good stuff
but i take offense to the fact
that you’re so hell bent
are you trying to tell me this world
just isn’t beautiful enough?

do you want to get off?
is this your stop?
do you gotta have a triple-decker super fudge sundae
with a goddamn cherry on top?
i mean, what makes you so lavish
that you can afford
to spend every sober moment feeling angry and bored

why don’t you come
come away
come away from it
why?

we used to hold hands down
those unfamiliar streets
you used to take me diving
into the watery blue deep
but now you’re trying to find every tiny treasure
every shiny penny of pleasure
satisfy every selfish purpose
before you swim back up to the surface

why don’t you come
come away
come away from it

you think that i just don’t like it anymore
but i’ll tell you what i don’t like
i don’t like that i had to put the training wheels
back onto your bike
and i don’t like the extravagance
or the way you taste when i kiss you
i don’t like being left alone
baby, don’t you think i miss you?

why don’t you come
come away
come away from it
why?"

Ani DiFranco – (Come away from it)

[@more@]

Tweet

Estic nerviós.
Pendent d’encarrilar el meu futur laboral; em veig arrosegat per la inquietud de l’espera, el temor de començar de nou, la incertesa del desconegut.
Sé que m’ho faig gros, no n’hi ha per tant; però és una situació que em preocupa i continuo nerviós.

Busco un recer.
Enmig del ramat, neguitós, assegut envoltat per les ovelles, de cop m’ha vingut al cap una breu i contundent reflexió que vaig sentir fa anys:

"…
La vida és sols una ombra passatgera,
un trist comediant que gasta fums
i s’escalfa damunt l’escenari una hora,
i no se’l sent piular mai més.
Una història que ve a contar un beneit
que al capdavall no significa res."

W. Shakespeare – (Macbeth, V, 5)

Un magnífic fragment que encoratja i intranquilitza a parts iguals.

[@more@]

Tweet

Sovint em sorprèn comprovar que allà on visc, el lloc d’on sóc, hi ha molta gent. D’habitants en som una bona pila: gent de tota mena, persones de tot tipus.
No sé, suposo que no puc evitar còrrer pels carrers amb la il·lusió de viure en un petit poble. Però no, és clar; normalment acabo per no conèixer a cap de les persones que trobo voltant amunt i avall. És a dir, que surto al carrer i no puc saludar a ningú.
En fí… per molt que m’obstini a ignorar-ho, en som una bona pila: gent de tota mena, persones de tot tipus i la majoria no ens coneixem.

De tota aquesta munió, n’hi ha uns quants (potser quatre o cinc, o set o vuit, no ho sé) que tenen el desafortunat hàbit de passar-se tot el dia vagant per una cèntrica plaça de la vila. Per desgràcia ignoro on dormen, o si poden menjar gaire… només els veig de passada, els passo pel costat com una exhalació tot anant o venint de casa.
Fa la impressió que entre ells no es fan costat; sovint sembla que cadascú hagi decidit fer la seva. Persones solitàries que conviuen amb la desesperança, la insalubritat, el tedi, l’apatia i la incomunicació.

Aquest migdia un d’ells, al passar pel seu costat mentre anava cap a casa a dinar, de sobte m’ha llençat una pregunta: "Avui és dijous?".
Sorprès, amb el temps just per girar el cap, de seguida he assentit afirmant: "Mmmm, sí senyor. Avui és dijous"; i he prosseguit carrer amunt.

De seguida m’ha vingut al cap: no és la primera vegada que ho fa.
No, no és el primer cop que m’ho pregunta.
Recordo vagament que temps enrera m’havia preguntat: "Avui és dissabte?"
i, és clar, afectivament en aquella ocasió era dissabte. És més, estic segur que ho havia fet, com a mínim, una tercera vegada i que no sóc l’únic a qui llança la qüestió amb el proposit de confirmar el dia que és.
Per què ho fa? Per què sempre pregunta a la gent quin dia és? Per què sempre pregunta a la gent el mateix?

Em sap greu no ser prou valent per aturar-me a parlar amb ell.
M’entristeix pensar que, després de tot, preguntar el dia és potser l’únic contacte que aconsegueix establir amb la munió de gent que, un cop i un altre, passa amunt i avall pel seu costat sense mirar-lo.

[@more@]

Tweet