Apilar pedres

Dalt la corda, alçat uns metres de terra, l’equilibri continua sent una de les meves principals preocupacions.
Fa poc; una ocurrència, un joc, m’ho va tornar a fer present.
Ja han passat uns dies; però, al pensar-hi, encara noto l’escalfor reconfortant d’aquell matí assolellat.

Passejant per la platja, vaig disfrutar d’una agradable i curiosa experiència amb una noia reflexiva, vital i sincera. Va ser divertit: la vaig acompanyar a cercar pedres, petites joies escampades per la sorra.
Engrescada per cada nova troballa, el seu entusiasme em va convidar a fixar-me amb aquella dinàmica i irregular superfície que, oculta per la foscor de la nit, acostumo a trepitjar despreocupadament. Els raigs de sol m’escalfaven i il·luminaven la sorra que s’obria pas als nostres peus deixant al descobert, aquí i allà, nombroses pedres que, delicades, reposaven exhaustes; cansades per la constant acció de les onades del mar.

Al principi, malgrat l’enorme varietat de formes, materials i colors, no trobava cap element especialment únic, cap joia.
Però, mica en mica (a base d’anar observant amb cura metres i metres de costa) els meus ulls, àvits de bellesa, van començar a distingir ara una i després una altra i una altra…, tot de pedres de sorprenent singularitat.
Caram, si n’hi havia de joies! La butxaca se m’anava omplint a mesura que avançavem caminant a pet d’ones. La conversa era fluida, però desordenada; ens tallàvem mutuament, deixant records, vivències i reflexions a mitjes.
I així fou com, parlant de vés a saber què, de sobte em va venir al cap una pràctica que se serveix de pedres com a eina de meditació. Una cosa ben senzilla: seure amb calma arran de mar i apilar pedres, una sobre l’altra.

Apilar pedres sense que caiguin, una suposada manera d’exterioritzar l’equilibri interior. Només seure amb un grapat de rocs i apilar-los amb harmonia i serenor.
Jo vaig fer trampa. Em vaig entretenir a buscar, pedra per pedra, la forma geomètrica més adient per a mantenir l’estructura dreta.
Allà sí; tranquil i inspirat per la llum d’un sol radiant, vestia amb delicadesa una pila ben equilibrada. Però, malgrat tot, suposo que no gaudia tant del fet de buscar; sinó del de col·locar.

Em costa molt col·locar pedres (suposo que per por de perdre l’equilibri)
i, a l’hora de la veritat, massa sovint tinc la impressió d’estar-ho fent sense cura.
De vegades, sembla que visqui apilant indiscriminadament una pedra sobre
una altra.

[@more@]

Tweet