el guardià de ramats

És tard, és fosc.
He de marxar cap a casa a dormir, a descansar, potser somniar. Penso en el camí que he de recòrrer sol, a peu, sentint les meves pròpies passes fins arribar a casa. Se’m fa feixuc, no m’agrada.
Caminar sí que m’agrada; recòrrer el camí sol també (encara que de vegades sigui pesat, acostuma a ser gratificant); i, fins i tot, sentir les meves pròpies passes és entretingut i instructiu… El què no m’agrada és la combinació de les tres coses: recòrrer el camí sol, a peu, sentint les meves pròpies passes.
Sí, se’m fa feixuc.

A mi el què m’agradaria és viure al camp, en un masia.
M’agradaria cultivar un hort, plantar-hi verdures.
M’agradaria tenir-hi la gossa, deslligada, voltant lliurement per tot arreu.
M’agradaria sentir-m’hi còmode, tranquil; engrescat i joiós.
M’agradaria compartir-ho, gaudir-ne amb la gent que estimo.
M’agradaria ser capaç d’enriquir, tot cantant, melodies precioses.
M’agradaria tocar el contrabaix; fer cançons.
M’agradaria escriure: saber construir fluides i profundes narracions.
M’agradaria poder esbossar dibuixos intel·ligibles, plasmar la bellesa.
M’agradaria tocar, palpar, olorar, besar la bellesa.
M’agradaria intercanviar tendresa i passió.
M’agradaria.

Precisament per això marxo a casa.
Sí, tot i que se’m fa feixuc, me’n vaig a dormir. Val la pena que recorri el camí sol, a peu, sentint les meves pròpies passes; perquè demà, des del precís moment en què desperti, tornaré a tenir l’oportunitat de volcar-me a aconseguir tot això que tant m’agradaria.

[@more@]

Tweet

Ahir vaig poder fer una d’aquelles pausades passejades per la platja que tant m’agraden. Enmig de la foscor, contemplava atentament les onades amb l’esperança que arrosseguessin, fins als meus peus, alguna cosa; però res.
Va ser justament a l’arribar a casa, quan vaig tenir la sorpresa de comprovar que la mar sí que m’havia portat un obsequi: una proposta, un joc, un petit repte.
Som-hi, doncs.

Reglament:
El primer jugador d’aquest joc inicia el missatge amb el títol
"5 hàbits estranys teus"
Les persones que són convidades a escriure un missatge al seu respectiu blog a propòsit dels seus estranys hàbits han d’indicar CLARAMENT aquest reglament.
Al final, heu d’escollir 5 noves persones a indicar i AFEGIR el link del seu blog.
No us oblideu de deixar un comentari al seu blog dient "Has estat elegit/da" (si és que accepten comentaris) i dieu-los-hi que llegeixin el vostre.

1– Em costa mooolt anar al barber a tallar-me els cabells. Mira que en fa d’anys que ens coneixem (el meu cap el té vist i revist), però encara no he descobert la manera d’explicar-li com vull que me’ls talli. Sempre hi acabo anant amb por:
"ai, ai, ai… a veure com me’ls deixarà aquest cop…"

2– No faig servir agenda ni bloc de notes. Vaig pel món amb les butxaques plenes de paperets on apunto els encàrrecs, les cites i tot el què penso que és susceptible de ser oblidat.

3– Durant anys (des del moment en què se li va trencar la corretja) he portat el rellotge a la butxaca dreta dels pantalons. Al final he acabat sucumbint als avenços telefònics i l’he substituit per un mòbil (que també m’indica l’hora, és clar). Això sí, continuo sense portar res als canells (bé, potser de vegades alguna goma pel cabell): no m’agrada notar la pressió de cap objecte sobre aquesta part del cos, no estic còmode.

4– Tinc la tauleta de nit ocupada per tasses d’infusió a mig beure i una pila de llibres a mig llegir (ara, per exemple, en tinc vuit)

5– Em costa classificar algun hàbit, dèria o mania d’estrany; perquè sempre intento trobar una explicació que la justifiqui. Estrany, doncs, és tot allò al què no sé donar una explicació. Mmmmm… aleshores per què he escrit les quatre manies anteriors? És estrany.

Agraeixo a la mar això que les seves onades han arrossegat fins a mi.
Em prendré la llibertat de no escollir ningú; però vull convidar a tothom a engrescar-se amb aquest exercici… Mira, potser és una manera de treure’ns de sobre la farregosa càrrega d’ocultar les nostres coses estranyes i comprovar que, de fet, tots en tenim. Com a mínim cinc, oi?

[@more@]

Tweet

Fa poc dies em vaig endur la desitjada sorpresa de trobar-me una altra polsegosa joia d’entre la meticulosament desordenada col·lecció de llibres del meu avi.
Ni més ni menys que una obra de Fernando Pessoa: El banquer anarquista.

Boníssim. Es tracta d’un suggerent diàleg (és literalment el què anomenem una conversa de cafè) que ens planteja la paradoxal possibilitat de ser, alhora, banquer i anarquista. Amb barroera subtilesa i implecable argumentació, l’autor ens condueix a través d’inversemblants certeses i irrevocables mentides fins a la conclusió final esperada: es pot ser banquer i anarquista, alhora.

L’edició la completen un parell d’articles recollits sota el títol Elogi de la indisciplina (on l’escriptor ens convida a no caure ni en "la malaltia de la disciplina", ni en "el prejudici de l’ordre"; tot un repte) i un postfaci en el què, curiosament, remarquen "la importància capital de l’oxímoron en l’obra de Pessoa".

Es veu que un oxímoron és una figura poètica que consisteix a unir dos termes contraris o contradictoris.
Mmmm… Clar! El propi títol n’és un: El banquer anarquista.

En fi, m’ha encantat. Només espero tornar a tenir ben aviat la desitjada sorpresa de trobar-me una altra polsegosa joia d’entre la meticulosament desordenada col·lecció de llibres del meu avi.

[@more@]

Tweet

El pis on vivia quan era petit és amunt, enlaire, i jo tinc vertigen.

Fent camí cap a un local d’aquells que en diuen d’oci nocturn, alço el cap i el contemplo. Contemplo el pis; tenen el llum del menjador encès.
Ara hi viu vés a saber qui; abans érem nosaltres els seus ocupants.
Ara no puc sinó aixecar la vista i observar la llum que s’escola a través de les barres metàliques del balcó; abans m’aferrava temorós a la barana i treia el cap per sobre, seduit per la llarga distància que em separava del terra.

De l’indret on vaig crèixer en guardo molt bons records (també de dolents, és clar), però l’observo i una estranya sensació em recorre tot el cos.
Penso en com era tot abans i en com és ara. Les coses han canviat molt.
L’abans i l’ara, l’ara i l’abans: dos instants genèrics de temps, ambiguus punts de referència en el continuu esdevenir de la meva vida.

Alço el cap. Ara, enlloc de mirar cap avall com temps enrera, miro amunt; però continuo tenint aquella mateixa estranya sensació d’aleshores: vertigen.

[@more@]

Tweet

Estava trist, altre cop, i vaig decidir fer un tomb arran de mar per veure si la força de les violentes onades arrodonien i suavitzaven les arestes de les meves preocupacions.

Necessitava pensar en l’amargor de sentir-me rebutjat, de veure que un amic no comparteix amb mi la il·lusió d’un projecte comú. No m’ho esperava, em va sobtar; encara em sobta. Me sentit rebutjat, sol davant els meus anhels i expectatives de futur. Suposo que ja n’estava, de sol; però ara se m’ha fet dolorosament present. Adonar-me que no puc compartir una nova llar amb cap de les persones que estimo… això m’ha fet posar trist; per això estava trist.

Caminava, doncs, per la platja amb la gossa. Capcot, capficat, divagava enllaçant un pensament rera l’altre. No centrava la meva atenció en res; simplement caminava trist per la sorra. La sorra, la gossa, el mar, la foscor, les onades, el soroll de les onades… el meu pensament i el soroll de les onades.
Sense saber ben bé com, em vaig trobar cantant. Era un xiuxiueig, com un prec; un fil de veu que s’obria pas entre el brogit del mar. Potser cantava per intentar canalitzar la tristesa o potser per ajudar a fluir els pensaments, qui sap?
Jo caminava i cantava sense preguntar-me el perquè.
No va ser fins al cap d’una estona que m’hi vaig fixar: què estava cantant?
què era allò que sortia amb tranquilitat i emoció de la meva boca?
Doncs una cançó que m’encanta: "Please send me someone to love".

Després de la passejada, amb la melodia encara al cap, vaig acabar tornant cap a casa amb el convenciment que ningú m’enviaria cap persona per estimar. Ni per estimar, ni tant sols per acompanyar-me a fer les llargues passejades amb la gossa. Aquella gossa que estirava de mala manera la corretja perquè havia vist apropar-se un parell de canins. Mmmm… un parell de gossos que arrosseguen rera seu una mestressa. Caram! Coneixia a la mestressa!
Ens aturem i deixem que els animals s’olorin mutuament mentre, sorpresos per haver-nos trobat, comentem l’indret on els duem a passejar i la periodicitat amb la què ho fem… Suposo que tots dos teníem al cap la idea d’anar-hi alguna vegada junts. La veritat és que estaria bé.

Ens separem; jo en vinc i ella hi va. És una noia ben guapa; fa la impressió de ser dolça però amb caràcter. No sé d’on ha sortit, ni com diantre ens hem trobat; això sí, tot i no conèixer-la gaire, estic segur que és una noia susceptible de ser estimada.
Encara resultarà que algú va intentant enviar-les i sóc jo qui no me n’adono!

[@more@]

"Heaven please send to all mankind,
Understanding and peace of mind.
But, if it’s not asking too much
Please send me someone to love.

Show all the world how to get along,
Peace will enter when hate is gone.
But, if it’s not asking too much,
Please send me someone to love.

I lay awake night and ponder world troubles.
My answer is always the same.
That unless men put an end to all of this,
Hate will put the world in a flame, oh what a shame.

Just because I’m in misery.
I’m not begging for no sympathy.
But if it’s not asking too much,
Just send me someone to love.

Heaven please send to all mankind,
Understanding and peace of mind.
But if it’s not asking too much,
Please send me someone to love."

Txell Sust i August Tharrats Blues Trio – (Please send me someone to love)

Tweet

Aquesta nit no he dormit, no he somniat.
Avui m’ha tocat fer allò tant entrenyable de quedar-se despert tota la nit per acabar un treball. Resulta que el treball no era meu, però al final la son sí que ho ha estat.
Les hores han passat i la son s’ha anat fent més i més persistent; l’he arrossegat en forma de càrrega feixuga a les perpelles, de picor als ulls, de tensió als dits, d’espessor al cervell, … La son em cridava al repòs però no li he volgut fer cas, no podia fer-li.

No he dormit, no he somniat.
He guanyat una nit, però he perdut els somnis que em tenia reservada la seva serena i tranquila foscor. M’agrada somniar, tinc la convicció que és una necessitat per mi; i suposo que també ho deu ser per molta gent.
Encara que sovint ni tant sols recordi què diantre ha corregut sense control pel meu cap mentre descansava estirat al llit, és igual; avui he trobat a faltar dormir, somniar. Els somnis són magnífics, estranyament poderosos: ens obsequien amb imatges, pensaments i sensacions viscudes amb plenitut i tot luxe de detalls. Fantasies, desitjos, pors, il·lusions, maldecaps,…

No he dormit, no he somniat. Estic cansat i alterat, intranquil.
Dormir ens dóna repòs, somniar serenor.

[@more@]

Tweet

No, no escriuré ni una sola idea enginyosa; ni deixaré constància de cap gran veritat, ni plasmaré reflexions brillants, coherents i innovadores, no.
Potser sí; potser penjo merda. Potser saturo el ciber-espai amb immundícia carrinclona, suada, aborrida i intranscendent. Però m’agrada aquesta tifa per fascicles; disfruto estructurant un trunyu personal i sincer.

Fer escrits és una finalitat en ella mateixa. Expressar pensaments, emocions, sentiments i vivències ja és, per si sol, enormament gratificant i enriquidor. Només amb això ja queden justificades les centenars, milers, de pàgines personals que corren per internet.

Jo, com sempre, escriuré sobre mi mateix; o escriuré coses de la noia funàmbula que fa mesos que no veig, o de la que veig cada setmana però no m’atreveixo a parlar amb ella, o de la que balla amb sensualitat i delicadesa, o de la que m’ha donat el número i un somriure, o de la que encara està enamorada d’un altre, o de la que he estimat i m’ha ferit venjativament, o de la que ha compartit la corda amb mi durant molt temps, o de vés a saber… el que em doni la gana!
Escriuré perquè m’omple fer-ho.

Dia rera dia creo històries, relats o contes tot barrejant experiències personals, fantasies, desitjos, esperances, … Però, això sí, mai sé com acabar-los. I no ho sé, perquè, de fet, mai he acabat res; mai he tingut la sensació d’acabar res.
Suposo que he de procurar no capficar-me en buscar un final a res, ni tant sols un final per als escrits. No sé, podria fer que quedessin incomplets, que s’aturessin; com si de sob

[@more@]

Tweet

Es veu que els éssers humans som animals de costums, o això és el que diuen. Dia rera dia (ja sigui en una situació o altra) tothom, si fa no fa, segueix algun tipus de patró per a fer tal cosa o alguna mena de pauta d’actuació davant tal altra. De fet, de vegades ni ens n’adonem, però ho fem: seguim rituals.

Un dels que sempre m’ha cridat l’atenció és l’innevitable darrer ritual del dia: anar a dormir. Ja hi podeu pujar de peus; cada nit, quan l’hora d’anar al llit s’apropa, el ritual comença:

Ara, a l’hivern, el primer que faig és anar a l’habitació a encendre l’estufa de butano. Dormo una mica apartat de la resta de la casa i aquest temps hi fa un fred que pela.
Mentre l’habitació s’escalfa vaig a la cuina, agafo una tassa, l’omplo d’aigua i la poso al microones. Tinc el temps just per treure el pot de sucre de l’armari, preparar la cullera i el platet i desembolicar el sobret d’infusió. Sona el timbre i, de seguida, preparo la menta amb decisió, tot evocant-hi la reglementària cullerada i mitja de sucre (a voltes substituida per un rajolí de mel).
Tot llest; cap a l’habitació. A una mà hi porto la tassa, amb l’altra vaig tancant tots els llums al meu pas; aixó sí, sense apartar la vista de l’inestable plat que, aguantant la cullereta, es veu obligat a fer equilibris durant tot el trajecte.
Deixo la tassa a la tauleta de nit, n’encenc el petit llum, obro la ràdio i surto cap al lavabo tancant el llum de l’habitació i la porta… que no se’n vagi l’escalfor! Amb TT o sense, indistintament, acabo fent un riu, rentant-me les mans i, quan no em fa mandra, les dents.
L’enorme llit sempre m’espera fred. En fa tant (de temps que m’espera fred) que la mitja part desaprofitada del matalàs ja no deu ni recordar què és sentir la dolça i recomfortant pressió d’un cos càlid i sinuós,… la veritat és que jo tampoc.
Deixo la roba sobre un sofà que corre per l’habitació i m’entaforo el pijama cuita-corrents.
Ara sí, em fico al llit, aparto el coixí i, sobre la llisa superfície del matalàs, hi estiro un llibre o un full. De vegades em vé de gust llegir, d’altres escriure; però la qüestió és que sempre ho acostumo a acompanyar d’una infusió calentona. És un plaer; sense subte una de les parts més agraïdes d’aquest ritual d’anar a dormir.
En certa manera és el moment que espero. L’habitació és a les fosques, l’estufa encesa, la radio sona suaument i jo, bocaterrosa al llit, cobert fins les espatlles per la funda nòrdica. Destapo la tassa, escorro el sobre, remeno amb la cullera i, agafant la tassa amb les dues mans per a fer-me meva la seva escalfor, em disposo a degustar el saborós líquid.

Però és precisament en aquest moment que, sense poder-ho evitar, em veig evocat a fer un llarg i desesperat glop. De cop pateixo la imperiosa necessitat de saciar ràpidament el desig. No hi puc fer res; m’hi evinc. Encara que, després, fins i tot no m’acabi tota la infusió; m’hi llenço. No hi ha dubte, és la fogosa i efímera impaciència d’assolir un anhel.

Em sembla que ho passen també els fumadors: després d’haver estat esperant una bona estona per a fumar, es veuen també evocats a fer una llarga i desesperada calada. Poden deixar el cigarreta a mitges; ara, ningú els treu aquella primera aspiració de fum.

És fotut. Només espero que no passi el mateix amb masses coses més. Espero, per exemple, que no passi amb el sexe… Si més no, que la propera vegada que en tingui la ocasió no em vegi arrossegat per la fogosa i efímera impaciència d’assolir un anhel.

[@more@]

Tweet

L’única cosa que volia era veure dilatar la pupil·la dels teus preciosos ulls mentre em rebies amb un somriure… però, al final, no ens hem trobat.

[@more@]

Tweet

Quan era petit, al finalitzar cada trimestre escolar, entregaven als pares i mares un complet informe sobre el nostre comportament, aptituds i aprenentatge.
Es tractava d’una sèrie d’apreciacions que els educadors havien de valorar entre gens, poc, bastant o molt, tot fent una marca a la casella corresponent.

D’entre els diversos aspectes que tenien en compte de nosaltres (els infants) l’únic que recordo, l’únic que em cridava l’atenció, era la frase que deia si fa no fa: "És sensible tan als elogis com quan el renyen".
Aquella enrevessada afirmació (en el meu cas seguida sempre d’una creu a la columna del molt) em tenia ben intrigat. No sabia què era un elogi; ni tampoc estava al corrent que les persones fóssim, igual que els objectes de cristall, sensibles.

Els anys han anat passant; però, ara que tinc una noció clara del significat de la frase, estic convençut que me la continuarien marcant amb un molt.
Fa poc m’hi ha fet pensar una llarga i apassionada conversa amb una amiga. Tant és si l’intercanvi d’impressions es va embolicar més del compte; tant és si jo faig coses per descuit o ella reclama estimació; tant és si jo no sóc sincer o ella no acaba de dir les coses que realment sent; tant és si ha estat un comentari, una apreciació, una sensació o un retret, una exigència, un reclam; perquè, de fet, potser ho és tot plegat.

És una pena: una amiga m’ha renyat i, és clar, no he pogut evitar ser molt sensible a les seves paraules.

[@more@]

Tweet