el guardià de ramats

Aquesta nit he tingut un somni.
Què em passava? Mmmm… ja ho sé!: necessitava armes per poder-me defensar, per afrontar un perill.
Sempre evito aquest tipus de recursos, però suposo que aleshores em calia utilitzar objectes punxants, contundents i expeditius. La qüestió era tenir prou força per aconseguir-los subjectar durant el llarg trajecte que em separava de casa.

Ha estat realment angoixant.
Em trobava perdut enmig dels desconeguts carrers d’una tètrica població. Fugia, m’amagava. Tot i estar acompanyat, tenia por que m’agafessin; estava atemorit, patia davant la possibilitat de sentir dolor.
No paràvem d’anar amunt i avall, sense rumb, intentant evitar els nostres perseguidors. Exhausts, ens acabem aturant sota la porxada d’una casa i topem, oh meravella, amb un arsenal inexhaurible d’allargassats objectes metàl·lics: afilats ganivets i estris de cuina.
Arrambo amb totes les armes de què sóc capaç i, envalentit, encapçalo un sorpresiu i esperançat abraonament vers la casa que ens havia de resguardar. M’obro pas entre la multitud que, de cop i volta, ompla els obscurs carrers.
No les tinc totes, però la gent ens deixa passar sense oposar cap tipus de resistència. Avanço fugaç, àgil, lleuger, tot i subjectar el feixuc pes del metall. Enfilo l’últim carrer i entro com una exhalació per la porta que, entreoberta, esperava la nostra arribada.
M’asseguro: "Ja hi som tots? Tanqueu la porta!". Ufff! Perfecte.
Un moment!… De qui fugia? De què he estat fugint?

Aquesta nit he tingut un somni.
Què em passa? Mmmm… ja ho sé!: necessito armes per poder-me defensar, per afrontar un perill.
Sempre evito aquest tipus de recursos, però suposo que ara em cal utilitzar dedicació, concentració i paciència. La qüestió és tenir prou força per aconseguir-les subjectar durant el llarg trajecte, durant tots aquests dies.

[@more@]

Tweet

N’estic convençut. Tots tenim cançons que ens transporten; melodies que ens fan mirar enrera i ens translladen de bell nou al precís moment en què van ser especials i significatives per a nosaltres.

Ara fa cosa de vuit mesos me’n rondava, constantment, una pel cap.
La meva preocupació era esperar. Esperava i imaginava; imaginava i escribia.
Què en vaig fer del què escribia? Na Frannia m’hi ha fet pensar. Escolto la cançó i tanco els ulls; vull veure-hi clar per a submergir-me en la seva proposta:

1. Per què vas crear el teu bloc?
   El meu interès pels blocs va començar arran de l’aparició del bloc d’un amic. Sí, sí, ell insistia i insistia perquè jo me’n crees un… però, si bé la idea de poder mostrar pensaments i reflexions era engrescadora, no tenia gens de ganes de ser llegit per persones ja conegudes; no volia passar a formar part del creixent grup de blocaires amb noms i cognoms de la meva població.
   Recelava de la proposta, d’acord; però tenia la necessitat d’expressar, d’expressar-me, i al final em vaig acabar engrescant amb la possibilitat de construir un espai acollidor, on des de l’anonimat pogués penjar les cabòries que, gargot rera gargot, anava escribint sobre malgirbats fulls de paper.
   El temps ha passat: he deixat enrera la compulsiva creació de missatges inicial i estic cofoi de gaudir d’aquest espai. El disfruto i continuo servint-me’n per a expressar-me amb tranquilitat i desinhibició.
   Això sí… ell encara no ho sap.
2. Quants en llegeixes al dia?
   Uo! Depèn… Normalment en recórro uns 6 o 7 de concrets. Els dies que estic inspirat volto i volto per forces llocs.
3. Saps què és un lector RSS?
   No en tinc ni idea… i mira que he clicat el botó amb aquest indicatiu per veure en què consistia; però encara no ho tinc gens clar. RSS: Recurs Sense Sentit? Ridícul Sistema de Simulació? Relectura Sossa i Subtil?
4. Has esborrat mai comentaris d’algú?
   No, la veritat és que no he vist mai vulnerada la integritat del blog. Tot i que, fa poc, també he patit la ja comentada intromissió d’un indesitjable.
5. Beneficis i perjudicis de l’univers blocaire:
   El benefici suposo que neix del propi fet d’escriure, d’expressar-se. Compartir pensaments, sensacions i experiències és la gràcia de l’univers blocaire: una xarxa enorme que aglutina idees, informació, …
   És clar, els perjudicis es deriven del mal ús d’aquest vehicle de comunicació; començant per la seva ulització desmesurada o fraudolenta.

La cançó acaba.
Encara em commou, encara la toco sempre que en tinc ocasió…
Suposo que mai deixaré d’esperar. És estrany, però em reconforta saber-ho.

[@more@]

Tweet

Tinc ganes de fer volar la imaginació; tinc ganes de recórrer a la fantasia, de crear un personatge.
Encegat per l’intermitent batibull que em col·lapsa el pensament, obro els ulls altre cop. Deixo reposar les ovelles, que pasturen disperses com tosques fulles arrossegades pel vent, i cerco un element que m’inspiri, que em permeti desenvolupar un concepte.

Tinc ganes de trobar un fil, del què estirar i estirar, per poder bastir una vida aliena; tinc ganes d’emular Kundera fent néixer un individu a partir d’un gest, un so o una aroma.
Potser podria utilitzar la calma reconfortant a la què intenta aferrar-se aquella noia que, amb els ulls closos, subjecta entre els dits de la mà el pes del seu propi cap; o potser l’angoixant convexitat que dibuixen els llavis de la dona absorta i pensativa del meu davant; o, qui sap, potser l’insistent vaivé de les cames que obra i tanca amb nerviosisme el noi de més enllà, mentre es frega sense parar l’ull dret. Però cap d’aquestes ullades em serveix pel meu vertader propòsit…
no em van bé per construir la personificació de la característica principal del símptoma del meu neguit: la intermitència.

Tinc ganes de parlar de la intermitència; tinc ganes de fer-ho amb imaginació i fantasia, creant un personatge per estirar del fil com si fós el propi Kundera.
Però no sé què puc fer servir. No sé on mirar.

[@more@]

Tweet

"Jo, al llarg de tota la relació, he anat al cent per cent!"

Ufff, a veure… per molt que intenti fer memòria, per molt que provi de mirar enrera i recordar els temps passats; no sé… jo no aconsegueixo trobar la certesa d’haver viscut alguna relació al cent per cent.

Mmmm… és clar, certament això d’"anar a tope" no ho he fet amb cap relació.
Ni amb cap relació, ni amb cap projecte, ni amb res de res. Suposo que sempre he tingut una espècie de marge de seguretat: un reducte de distanciament i fredor, una mena de reserva des de la qual tenir un cert control de les emocions.

No sé… de tota manera aquest concepte del cent per cent és molt enganyós. Què és estar al cent per cent d’una cosa? El cent per cent amb relació a què? Amb relació al què voldriem, al què podem, al què ens vindria de gust, al què fan els altres, … ?

Mira… potser hauré de reflexionar sobre aquesta qüestió. Potser valdria la pena que hi parés més atenció. Una atenció del cent per cent, és clar.

[@more@]

Tweet

Una amiga m’explica els seus maldecaps… de fet, parlem de l’únic maldecap
que ara veu: del seu gran maldecap.
Arrossega l’enorme feixuguesa de sentir impotència, culpa, ràbia, por, tristesa, dependència, angoixa,… tot alhora, tot barrejat. Es veu feble; incapaç de ser valenta per carretejar-ho tot, per suportar-ho tot alhora, tot barrejat.

Posar nom a les coses: als sentiments, a les emocions, a les actituds…
(encara que siguin contradictòries la majoria de vegades) ajuda a
diferenciar-les, a separar-les del garbuix on es troben aferrades.
Hem posat nom a algunes coses, no pas a totes; i ens hem adonat que en compartim moltes.

Cada dia fem una nova passa en el nostre obscur túnel particular.
Sovint tenim maldecaps que semblen allarguessats conductes sense claror… Però, de tant en tant, albirem la claror d’una càlida llum que s’obre pas entre les tenebres d’aquella dificultat, d’aquell repte.

Una amiga m’explica els seus maldecaps… de fet, mentrestant observo els meus de reüll.
Ens despedim; i a distància (quan ja no em pot sentir) entono suau, amb enèrgiques exhalacions, quatre frases per encoratjar-la:

"Hold on
change is coming,
hold on
don’t worry about a thing.
Hold on
you can make it,
hold on
everything will be alright."

[@more@]

Tweet

"Aquest camí que deixo enrera és llarg
però em vull lleuger del seu bagatge,
que res no em valen tants d’atzars,
ni els vells camins, ni el blau del mar,
si dintre seu no sento com batega, hi batega,
el fràgil art de la tendresa…

Del teu amor ho espero tot i tant
que en faig un cant pel meu capvespre,
estimo l’ànsia dels teus ulls,
l’impúdic arc del teu cos nu,
però amor t’estimo encara més i sempre, més i sempre,
sabent-te esclau de la tendresa…

Del dolç batec de la tendresa
que espera…
la tendresa
que exalta…
la tendresa
que ens cura quan fa por la solitud.

El món que visc sovint no el sento meu
i sé els perquès d’una revolta,
misèria i guerra, fam i mort,
feixisme i odi, ràbia i por,
rebutjo un món que plora aquestes penes, tanta pena,
però tot d’un cop … ve… la tendresa.

Ah, si no fos per la tendresa
que espera…
la tendresa
que exalta…
la tendresa
que estima quan fa por la solitud."

Lluís Llach – (Tendresa)

[@more@]

Tweet

Fa quatre dies, uns amics em van donar una gran notícia: tindran un fill !

Immediatament després de girar el cap i respondre’ls amb un incrèdul "apaaa… va!", just quan les seves cares portaven massa estona serioses com per estar-me enredant, va sobresaltar-me la joiosa evidència:
– (nom de l’amiga), estàs embarassada!
– Sí, ja fa vuit setmanes [ara tot ho compten per setmanes] que creix dins meu un infant… un o dos!
– Apa! On vas a parar…
Reiem tots tres: ells contents d’haver-m’ho dit, de compartir aquella enorme il·lusió, i jo feliç i sorprès davant el compliment d’una amenaça que havien estat repetint i repetint durant més d’un any.

Ostres, un fill! … a dins d’ella!
El seu úter gesterà durant nou mesos un ésser humà: el seu infant, la persona que a partir d’ara estimaran més en aquest món; segur. És al·lucinant; aquest ésser, subjecte des de la seva concepció a un amor incondicional, es mantindrà durant les seves primeres trenta-sis setmanes a través d’un conducte, d’una via: el cordó umbilical.

Els nostres melics (llombrígols, que en diuen) són els testimonis, les proves irrefutables, d’haver estats lligats directament a les nostres progenitores. Aquest curiós forat del centre de la panxa ens recorda que hem crescut acollits, protegits i alimentats dins la nostra mare.

Avui sí, avui em permeto mirar-me el melic.
Avui l’observo i rememoro les dues vegades que el cordó que en sobresortia ha estat tallat. Però sembla com si nèixer i emancipar-me durant un parell d’anys no hagués estat prou per tallar-lo del tot: he acabat tornant a viure amb me mare.
A hores d’ara, portem un any i mig (setanta dues setmanes) d’agradable i repectuosa convivència.
Em miro el melic; però, no obstant, observo el meu voltant i veig que tot plegat ha estat més còmode per mi que per a ella… massa còmode per mi.

Aquests dies hem posat data a la nostra separació. Ens engresquen massa els respectius projectes de futur com per continuar compartint una llar junts. Estem il·lusionats i hem decidit esperar un temps per encarar els dos trasllats amb tota l’energia possible.
Aquest cop serà el tercer tall, el tercer intent de desfer-me del lligam físic que m’uneix amb me mare: aquest cordó umbilical. El mateix cordó que, en aquests moments, ajuda a crèixer un infant dins la panxa de l’amiga. Un cordó que ens deixa la seva empremta en forma de melic la resta de la nostra vida.

Sí, potser cal que em miri una mica el melic.
Potser ja és hora; ja he crescut prou per desfer-me definitivament del cordó i continuar creixent pel meu compte…

[@more@]

Tweet

Ell
Ep! Q tal?! L cel sta ennuvolat, plou, comnça a fr fresk i stic baldat d’akst mati… s l nit prfcte x relaxr-se am na bnyera d’aiga klnta. T’apuntes? N ptnas

Ella
Kina proposta + temptadora! Despres d’1 setmana estressant fent cursets x bcn! Xo tinc una trobada amb ——– akesta nit! Hauria de passar tard, t’aniria be?

Ell
Oi tant! Pots vnir a l’hora q vulguis, am l cndicio q portis l’aneguet! Jo sopo i prparo ls spelmes, ls sals, l musiketa, l vinillo i l flotador. Ok?

Ella
Et recordo ke es una anegueta xo no se si t’atreviras a estar en una banyera amb 2 dones? Potser sera massa x tu, no? Et fare una perduda kuan surti, ok! Petons

[@more@]

Tweet

"No sé parlar perquè estic sentint.
Estic escoltant la meva veu com si fos d’una altra persona,
i la meva veu parla d’ella com si fos ella qui parlés.
Té els cabells d’un ros groc de blat al sol clar,
i la boca, quan parla, diu coses, no pas tan sols paraules.
…"

Fernando Pessoa – (El Pastor Amorós)

[@more@]

Tweet

Amb la dolça fragància impregnada al pensament, pujo cap al castell.
Hi pujo amb un amic; caminem i parlem, parlem i caminem.

El castell és lluny i tots dos estem desorientats, oi tant que n’estem: jo perquè començo i ell perquè ha acabat.
Sense saber ben bé per on tirar, avancem en direcció al nostre objectiu, guiats pel magestuós perfil de les seves roques. Ens ho prenem amb calma, anem fent parades per a reposar i, al cap de dues hores ben bones de camí, acabem per arribar a dalt de tot.

Mmmmm… fa un dia esplèndid. Asseguts sobre una de les restaurades muralles exteriors de la centenària edificació, contemplem la vista, el paisatge, les cases, el mar. Tot sembla petit i insignificant, excepte els nostres maldecaps.

Animats per la incertesa del nostre esdevenir sentimental, divaguem: pensa que això, que allò altre, que si el de més enllà, no penses que tal, tingues en compte que qual, s’hauria de nosequé, llàstima que nosequantus…
Sí, llàstima per exemple que tinguem sempre la necessitat de definir, de seguida, la naturalesa de les relacions.
Si tot just acabo de conèixer, fer un petó o fer l’amor amb tal noia, per què m’obligo a fer un pronòstic del nostre futur?
Quin futur? Sembla com si, tot just després d’haver arribar a dalt de tot, ja tinguéssim pressa per saber per a quina vessant hem de baixar: pel costat de la relació inconsistent i esporàdica o pel de la ferma i compromesa.

Ui, ui, ui… sí que ens embalem, oi?
Doncs a mi m’encanta estar impregnat de la dolça fragància i penso quedar-me una bona estona a dalt del castell… I si he de baixar per alguna vessant, espero que no sigui cap de les dues.

[@more@]

Tweet