Fa temps que hi sóc, que hi camino.
Fa temps que travesso un desert, el desert.
Hi vaig arribar de cop, sense esperar-ho; tot pensant que em dirigia cap a una basta terra d’esplendorosa prosperitat.
Però no; malauradament he acabat endinsant-me en un paisatge d’enorme aridesa.
Sí, sí… fa temps que afronto una llaaarga sequia.
Sota l’omnipresent influència dels raigs de sol; camino descalç, a batzegades, impulsat per la cremor de la sorra. Procuro que les plantes dels meus pobres peus estiguin el mínim temps possible en contacte amb la munió de grans sobreescalfats.
Faig una fila! Vaig amunt i avall amb passes llargues i descoordinades; amb els colzes alçats, els braços caiguts i la vista clavada als peus… i, és clar,
no em menjo un rosco.
Sort que als deserts hi acostuma a haver miratges i el territori que travesso no n’és una excepció.
Si es té en compte que la deshidratació (la falta de líquid) potencia l’aparició d’aquest fenomen que no deixa de ser una alteració dels sentits, un desajust en la percepció; bé es podria dir que la manca de sexe fa proliferar un altre miratge ben comú: l’enamorament.
Dic que és una sort perquè en aquests casos s’agraeix tenir, com a mínim, l’il·lusionant desig envers algú, la dolça fantasia de ser correspost, la reconfortant oportunitat de fer volar coloms…
Ai! Llàstima que ja fa temps que hi sóc, que hi camino.
Fa temps que travesso un desert, el desert, i m’he acabat acostumant als miratges: ells apareixen, però jo ja no els faig cas.
A veure…. potser d’aquesta manera trobo una mica d’aigua,
encara que en sigui un sol got.
[@more@]
Tu deserts i na Frannia muntanyes…mmm. Però ella no creu que enamorar-se sigui un miratge. Ho és més acostumar-se al desert.
Sí, així sí i llavors s’ha de ser fort i desfermar-se. Vols dir que té més força un miratge que la teva voluntat? O és que, en realitat, la teva voluntat és seguir fermat al miratge? 🙂 Ànims.