Descobrir jugant, aprendre rient

A l’andana del metro, absort en eteris pensaments (porcions d’incerta veritat), esperava l’arribada del següent comboi.

Al meu costat, una colla de nens i nenes, d’uns deu o onze anys, s’esveraven exultants davant la imminent consecució del seu innocent propòsit: presenciar com dos dels seus membres es feien un sonor petó als llavis.
Reien, cridaven, esperaven amb delit veure com la pobra parelleta sucumbia a les seves persistents exigències. El nen i la nena en qüestió es miraven amb timidesa, demanant-se permís mutuament.
Amb un gest sobtat, insegur, sec, el noi es va acabar apropant.
Mmmmua!… i un esclat de joia va envair, de punta a punta, tota l’andana.

Va arribar el metro; però ells, indiferents al tràfec de gent, seguien amb la seva particular falera. Aquest cop, a més a més, semblava ser una altra la parella subjecte a l’enjogassada pressió del grup.

Les portes es tancaven i, des de l’interior del vagó, encara es podia assaborir les rialles que s’obrien pas entre la remor somorta dels tripulants i el brogit del mitjà de transport. Els infants reien i jo marxava envers la foscor d’un dels túnels excavats sota la ciutat.
Em veia engolit per la negror del subsòl, però m’hi emportava una petita llum:
la certesa que, malgrat tot, jo també tinc moltes coses ha descobrir.

[@more@]

Tweet