Tres i apollardats

Des de ben petit he tingut la impressió que la meva vida estava estretament lligada a un nombre: el número tres.

Afirmar aquesta íntima relació entre jo i el tres no és pas cap acte de fe, ni és fruit de cap creença en un gran ordre regulador de l’univers, no; sinó que neix exclusivament de constatar l’existència de certs aspectes als que restaré unit al llarg de la meva vida:
Tot plegat començà en el precís moment en què vaig nèixer, era el dia tres d’un calorós mes d’estiu; el part fou llarg i complicat, però em van posar un nom curt i senzill, un nom de tres lletres; tres lletres que precisament precedeixen un congnom que conté, literalment, el número tres; els meus pares, un amb tres vegades més germans que l’altre, van decidir tenir un total de tres fills; tres nois que vam nèixer en tres mesos consecutius al llarg de dos triennis…
En fí; si he d’estar lligat a un número aquest és, sense cap mena de dubte, el tres.

Doncs bé, aquest nombre té també una especial significació en l’àmbit de les relacions personals. El tres és un número que, curiosament, aporta unitat i cohesió… un lligam que exemplifiquen tota mena de trios, triangles, tridents, tríades o, fins i tot, trinitats.

Ni un, ni dos, ni quatre; tres és el nombre per a potenciar la complicitat i l’enriquiment mutuus. I aquests dies festius ho he pogut tornar a comprovar tot disfrutant d’una collonuda sortida a les muntanyes nevades del Pirineu. Només hi hem anat tres nois, però amb el caliu de la nostra convivència hem contrarrestat sobradament el fred gèlid de l’hivern; oi tant.

Sembla com si els grups de tres persones tinguéssin una certa màgia; perquè, de fet, també som tres els amics que, des de fa temps, estem engrescats amb la idea d’anar a viure junts; il·lusionats amb compartir un habitatge, tres habitacions i un munt d’experiències.
Tres amics que, enlloc d’una llar, de moment compartim la resignació davant un mal comú: a l’estar davant qualsevol noia que ens agrada quedem apollardats. Sí, apollardats; no reaccionem, ens posem nerviosos, diem vejanades, quedem garrativats com estaquirots…. ens apollardem.

Ahir em va passar, em vaig apollardar davant una noia que m’agrada i avui, és clar, no m’he atrevit ni a parlar amb ella. Ai….
La reflexiva i serena bellesa d’aquesta noia m’encurioseix molt, però no acabo de tenir prou coratge.
No sé; potser m’hi hauria de llençar, sense pensar-m’hi.
Va, vinga… contaré fins a tres: un, dos, …

[@more@]

Tweet