El pis on vivia quan era petit és amunt, enlaire, i jo tinc vertigen.
Fent camí cap a un local d’aquells que en diuen d’oci nocturn, alço el cap i el contemplo. Contemplo el pis; tenen el llum del menjador encès.
Ara hi viu vés a saber qui; abans érem nosaltres els seus ocupants.
Ara no puc sinó aixecar la vista i observar la llum que s’escola a través de les barres metàliques del balcó; abans m’aferrava temorós a la barana i treia el cap per sobre, seduit per la llarga distància que em separava del terra.
De l’indret on vaig crèixer en guardo molt bons records (també de dolents, és clar), però l’observo i una estranya sensació em recorre tot el cos.
Penso en com era tot abans i en com és ara. Les coses han canviat molt.
L’abans i l’ara, l’ara i l’abans: dos instants genèrics de temps, ambiguus punts de referència en el continuu esdevenir de la meva vida.
Alço el cap. Ara, enlloc de mirar cap avall com temps enrera, miro amunt; però continuo tenint aquella mateixa estranya sensació d’aleshores: vertigen.
[@more@]
Doncs sí, tornar a un lloc on hi has viscut i que forma part de la teva vida és una sensació estranya. I jo, per múltiples raons he viscut en 5 llocs diferents.