Se’m fa feixuc

És tard, és fosc.
He de marxar cap a casa a dormir, a descansar, potser somniar. Penso en el camí que he de recòrrer sol, a peu, sentint les meves pròpies passes fins arribar a casa. Se’m fa feixuc, no m’agrada.
Caminar sí que m’agrada; recòrrer el camí sol també (encara que de vegades sigui pesat, acostuma a ser gratificant); i, fins i tot, sentir les meves pròpies passes és entretingut i instructiu… El què no m’agrada és la combinació de les tres coses: recòrrer el camí sol, a peu, sentint les meves pròpies passes.
Sí, se’m fa feixuc.

A mi el què m’agradaria és viure al camp, en un masia.
M’agradaria cultivar un hort, plantar-hi verdures.
M’agradaria tenir-hi la gossa, deslligada, voltant lliurement per tot arreu.
M’agradaria sentir-m’hi còmode, tranquil; engrescat i joiós.
M’agradaria compartir-ho, gaudir-ne amb la gent que estimo.
M’agradaria ser capaç d’enriquir, tot cantant, melodies precioses.
M’agradaria tocar el contrabaix; fer cançons.
M’agradaria escriure: saber construir fluides i profundes narracions.
M’agradaria poder esbossar dibuixos intel·ligibles, plasmar la bellesa.
M’agradaria tocar, palpar, olorar, besar la bellesa.
M’agradaria intercanviar tendresa i passió.
M’agradaria.

Precisament per això marxo a casa.
Sí, tot i que se’m fa feixuc, me’n vaig a dormir. Val la pena que recorri el camí sol, a peu, sentint les meves pròpies passes; perquè demà, des del precís moment en què desperti, tornaré a tenir l’oportunitat de volcar-me a aconseguir tot això que tant m’agradaria.

[@more@]

Tweet