La fogosa i efímera impaciència d’assolir un anhel

Es veu que els éssers humans som animals de costums, o això és el que diuen. Dia rera dia (ja sigui en una situació o altra) tothom, si fa no fa, segueix algun tipus de patró per a fer tal cosa o alguna mena de pauta d’actuació davant tal altra. De fet, de vegades ni ens n’adonem, però ho fem: seguim rituals.

Un dels que sempre m’ha cridat l’atenció és l’innevitable darrer ritual del dia: anar a dormir. Ja hi podeu pujar de peus; cada nit, quan l’hora d’anar al llit s’apropa, el ritual comença:

Ara, a l’hivern, el primer que faig és anar a l’habitació a encendre l’estufa de butano. Dormo una mica apartat de la resta de la casa i aquest temps hi fa un fred que pela.
Mentre l’habitació s’escalfa vaig a la cuina, agafo una tassa, l’omplo d’aigua i la poso al microones. Tinc el temps just per treure el pot de sucre de l’armari, preparar la cullera i el platet i desembolicar el sobret d’infusió. Sona el timbre i, de seguida, preparo la menta amb decisió, tot evocant-hi la reglementària cullerada i mitja de sucre (a voltes substituida per un rajolí de mel).
Tot llest; cap a l’habitació. A una mà hi porto la tassa, amb l’altra vaig tancant tots els llums al meu pas; aixó sí, sense apartar la vista de l’inestable plat que, aguantant la cullereta, es veu obligat a fer equilibris durant tot el trajecte.
Deixo la tassa a la tauleta de nit, n’encenc el petit llum, obro la ràdio i surto cap al lavabo tancant el llum de l’habitació i la porta… que no se’n vagi l’escalfor! Amb TT o sense, indistintament, acabo fent un riu, rentant-me les mans i, quan no em fa mandra, les dents.
L’enorme llit sempre m’espera fred. En fa tant (de temps que m’espera fred) que la mitja part desaprofitada del matalàs ja no deu ni recordar què és sentir la dolça i recomfortant pressió d’un cos càlid i sinuós,… la veritat és que jo tampoc.
Deixo la roba sobre un sofà que corre per l’habitació i m’entaforo el pijama cuita-corrents.
Ara sí, em fico al llit, aparto el coixí i, sobre la llisa superfície del matalàs, hi estiro un llibre o un full. De vegades em vé de gust llegir, d’altres escriure; però la qüestió és que sempre ho acostumo a acompanyar d’una infusió calentona. És un plaer; sense subte una de les parts més agraïdes d’aquest ritual d’anar a dormir.
En certa manera és el moment que espero. L’habitació és a les fosques, l’estufa encesa, la radio sona suaument i jo, bocaterrosa al llit, cobert fins les espatlles per la funda nòrdica. Destapo la tassa, escorro el sobre, remeno amb la cullera i, agafant la tassa amb les dues mans per a fer-me meva la seva escalfor, em disposo a degustar el saborós líquid.

Però és precisament en aquest moment que, sense poder-ho evitar, em veig evocat a fer un llarg i desesperat glop. De cop pateixo la imperiosa necessitat de saciar ràpidament el desig. No hi puc fer res; m’hi evinc. Encara que, després, fins i tot no m’acabi tota la infusió; m’hi llenço. No hi ha dubte, és la fogosa i efímera impaciència d’assolir un anhel.

Em sembla que ho passen també els fumadors: després d’haver estat esperant una bona estona per a fumar, es veuen també evocats a fer una llarga i desesperada calada. Poden deixar el cigarreta a mitges; ara, ningú els treu aquella primera aspiració de fum.

És fotut. Només espero que no passi el mateix amb masses coses més. Espero, per exemple, que no passi amb el sexe… Si més no, que la propera vegada que en tingui la ocasió no em vegi arrossegat per la fogosa i efímera impaciència d’assolir un anhel.

[@more@]

Tweet