Fa poc dies em vaig endur la desitjada sorpresa de trobar-me una altra polsegosa joia d’entre la meticulosament desordenada col·lecció de llibres del meu avi.
Ni més ni menys que una obra de Fernando Pessoa: El banquer anarquista.
Boníssim. Es tracta d’un suggerent diàleg (és literalment el què anomenem una conversa de cafè) que ens planteja la paradoxal possibilitat de ser, alhora, banquer i anarquista. Amb barroera subtilesa i implecable argumentació, l’autor ens condueix a través d’inversemblants certeses i irrevocables mentides fins a la conclusió final esperada: es pot ser banquer i anarquista, alhora.
L’edició la completen un parell d’articles recollits sota el títol Elogi de la indisciplina (on l’escriptor ens convida a no caure ni en "la malaltia de la disciplina", ni en "el prejudici de l’ordre"; tot un repte) i un postfaci en el què, curiosament, remarquen "la importància capital de l’oxímoron en l’obra de Pessoa".
Es veu que un oxímoron és una figura poètica que consisteix a unir dos termes contraris o contradictoris.
Mmmm… Clar! El propi títol n’és un: El banquer anarquista.
En fi, m’ha encantat. Només espero tornar a tenir ben aviat la desitjada sorpresa de trobar-me una altra polsegosa joia d’entre la meticulosament desordenada col·lecció de llibres del meu avi.
[@more@]
Tom , he pensat en tu. Si tens ganes de fer-ho, intenta-ho, encara que només sigui per passar l’estona:
http://www.gumets.net/brisalls/arxius/2006/02/habits_estranys.php
(i si no saps que posar copia’t les meves que en tinc moltes…jejejej)
un petonàs
(ara fa dies que no venia per falta de temps i aquesta ha estat una bona excusa)