Ara un costat, ara l'altre…
Silenci, una brisa suau i el dolç i lleuger vaivé.
Harmònica oscil·lació, moviment rítmic guiat per l'emoció del moment;
imparable cadència que ens sacseja el cos i envolta cada abraçada,
cada carícia, cada petó.
Ens gronxem amarats de tendresa i passió, i no en sabem el perquè.
No pas el perquè de la tendresa, sinó el de l'inevitable balanceig.
– Home, jo mai m'havia gronxat amb ningú… – fa ella.
– Ah no? No sé… deu ser un automatisme; un moviment inconscient, reconfortant i plaent que, mira, apareix de sobte.
Em ve al cap que tots plegats hem crescut gronxant-nos.
Vull dir que tothom, alguna vegada o altra,
ha aconseguit vèncer el bram descontrolat amb l'ajut d'un suau balanceig de bressol; de petits, tots hem calmat el nostre enuig gràcies a ser sacsejats amb delicadesa.
Acaben les abraçades, les carícies i els petons i m'allunyo amb les ulleres entelades, palpant-me els llavis, tentinejant carrer enllà sota els efectes d'haver rebut tant d'afecte.
Potser és això! Per això em gronxo… perquè és la manera (inconscient, és clar) que tinc de recrear-me amb tot l'afecte que en aquells moments sento.
Funàmbul, doncs… i gronxador, també.
[@more@]
