el guardià de ramats

Perdre
Fa por això de perdre. L'absència provoca basarda, fa feredat.
El temps avança irremissible, com sempre… Creixem, envellim; i els canvis (benevolents símptomes de l'existir) ens mostren l'amarg regust de la pèrdua.
És clar que cal acceptar que hi hagi coses que desapareguin, lligams que es trenquin; però som tossuts de mena i sempre intentem evitar el fet de perdre.

Trobar
Fa por això de trobar. La presència provoca basarda, fa feredat.
El temps avança irremissible, com sempre… Creixem, envellim; i els canvis (benevolents símptomes de l'existir) ens mostren l'amarg regust de l'encontre.
És clar que cal acceptar que hi hagi coses que apareguin, lligams que s'estableixin; però som tossuts de mena i sempre intentem evitar el fet de trobar.

Perdre
És gratificant això de perdre. L'absència calma, oxigena.
El temps, com sempre… Creixem, descobrim;
i els canvis ens mostren el dolç sabor de la pèrdua.
Deslliurar-nos sembla còmode; però resulta ser una enorme responsabilitat.

Trobar
És gratificant això de trobar. La presència calma, oxigena.
El temps, com sempre… Creixem, descobrim;
i els canvis ens mostren el dolç sabor de l'encontre.
Lliurar-nos sembla còmode; però resulta ser una enorme responsabilitat.

[@more@]

Tweet

Si un algoritme és el seguit ordenat i finit d'instruccions destinades a l'obtenció, processament i manipulació de dades; per què no fer-me'n un a mida?

program algoritme_nocturn;
uses SonUnics,Dialogats,DataUtil;
type
  persona = record
       nom : string;
       any_naix : data;
       estudis : string;
       població : string;
     end;
const N = 2;
var
  l,t : persona;
begin
  moment : capvespre;
  if ((gresca or xerinol·la) and contacte and atracció) then
     begin
     t.salutació := 'Hola! Què tal?!'
     while l = somriure do
          begin
        l.nom := InPutBox('?','Com et dius?','');
        l.any_naix := InPutBox('?','En devem tenir els mateixos…','');
        l.estudis := InPutBox('?','Què és això tant misteriós?','');
        l.població := InPutBox('?','Ets de per aquí?','');
        t := interès;
        end;
     for hora := 23h to 04h do
        begin
        t := ocurrent, desvergonyit;
        l := radiant, atractiva;
        end;
     case conversa of
        divertida :   l,t := 'rialla';
        seductora :   l,t := 'carícia als cabells'
        nerviosa :   l,t := 'gratament';       
        didàctica :   l,t := 'arqueix cellal';
        end; 
     comiat : prematur i esperançador;
     end;
  else t := a dormir;
end.

Les vetllades tenen la peculiaritat de crear, de sobte, moments de gran intensitat… situacions curioses, úniques i màgiques que ens trasbalsen.
Però les experiències mai són iteratives. Al viure, tot esdevé irrepetible.

[@more@]

Tweet

Hi ha persones que manifesten una especial sensibilitat vers les radiacions emeses o absorbides pels objectes: es tracta de la radioestèsia.
És un fenomen ben particular… les persones que la practiquen, sovint se serveixen d'artilugis amplificadors; és a dir, d'elements com pals, agulles o pèndols que suposadament tenen la capacitat de concentrar les radiacions contigües.

Me'n guardaré prou de jutjar una pràctica que, per ser sincer, m'és propera i alhora desconeguda. Simplement vull servir-me de l'objecte insígnia del col·lectiu: el sistema físic format per un cos material que oscil·la al voltant d'un eix horitzontal que no passa pel seu centre de gravetat, el pèndol.

Tinc un amic que sovint exclama: "Puto pèndol!"
Es refereix a l'anar i venir de la vida, al vaivé del dia a dia. I aquest clam, mig retret mig consol, ens provoca un somriure i ens incita a imaginar un futur millor.
Puto pèndol! que va d'extrem a extrem.
Puto pèndol! que atura la seva inèrcia i canvia de sentit.
Puto pèndol! que equilibra sempre el seu recorregut.
Puto pèndol! que dosifica per igual els seus dos costats…

Ahir vaig marxar, fugint del desordre de casa, per cercar la tranquil·litat de l'exterior. En canvi, avui he arribat confús, saturat pels problemes de fora;
i, per sorpresa, m'he trobat un interior de casa ben net i ordenat.
Uffff… Sort! No sé si és una casualitat o una compensació… el fet és que s'ha tornat a complir l'harmonic i imprevisible moviment d'oscil·lació.

Sí, ell segur que ho diria:
Puto pèndol! que es mou amb una especial sensibilitat vers l'ordre i el desordre.

[@more@]

Tweet

Hi havia una vegada, en un petit poble costaner,
un noi que patia un greu enamorament.
A veure, els enamoraments, de fet, no són ni greus ni lleus, ni petits ni grans… simplement són enamoraments i prou.
Però el d'aquell noi era un enamorament ben peculiar:
estava enamorat de la lluna.

Mireu si n'era de greu aquella fixació que, cada nit, fes fred o calor, el xicot sortia decidit al terrat de casa seva a cantar a la lluna una dolça cançó d'amor.
La lluna mai deia res. Només somreia i escoltava atenta les diverses melodies que aquell pobre noi enamorat composava per ella.
Bé, la lluna mai deia res; però la veritat és que tan presumida com era, li agradava moltíssim ser objecte de tanta i tanta adulació.
O sigui que, ja fos dilluns, dimarts,… qualsevol dia; ella mai es volia perdre la nova cançó d'amor del xicot. I, dia sí dia també, sempre apareixia plena i radiant enmig dels estels. Sí, sí… fos el dia que fos.

És clar, la gent es va començar a preocupar:
Què fa la lluna? Com és que ara surt plena cada nit?
La raó era ben senzilla, ja ho sabeu; la lluna havia agafat afició a escoltar aquell jove enamorat i no volia deixar passar ni una sola nit sense gaudir de la seva reconfortant companyia.

Ai, ai, ai! La lluna no se n'adonava… però allò d'aparèixer plena cada nit era un daltabaix: alterava el ritme de les marees; el creixement de les plantes i les collites; i, fins i tot, el bioritme dels animals i les persones.
Déu n'hi do quin rebombori!

Els savis més savis, davant aquella delicada situació, van anar de seguida a cercar el pobre noi enamorat. El volien convèncer, vaja.
L'objectiu era intentar frenar l'apassionat cant nocturn que retenia la lluna plena nit rera nit; però el jove no els escoltava, només es veia a ell i al seu enamorament. Ell i l'amor, ell i la lluna, l'amor i la lluna…

Fins que… Una nit, mentre embadalit cantava la nova cançó que havia arranjat, el xicot, tot d'un plegat, ensopegà i caigué del terrat. I ho féu amb tanta mala fortuna que anà a petar just al bell mig del femer que tenia el seu veí.
Uix, becs! Quina pudor.

La lluna, preocupada, cercà immediatament el pobre noi per tot arreu;
amb la seva llum anava il·luminant cada racó.
Però el jove, brut, pudent i avergonyit, s'amagà cuita-corrents a l'interior de la seva cambra. Encegat, pensà que la lluna, tan tocada i posada com era, mai perdonaria que el seu enamorat perdés la dignitat d'aquella manera.
I, enmig d'un mar de llàgrimes, decidí no sortir mai més de l'habitació.

I així fou com, d'aleshores ençà, la lluna prosseguí diligent el seu antic recorregut. Ara ja no tenim alterat el ritme de les marees, ni el creixement de les plantes i les collites, ni el bioritme dels animals i les persones. Ara la lluna es resigna a continuar donant voltes a la Terra, a mostrar una sola cara,
a il·luminar-se de forma esglaonada.
Això sí, cada vint-i-vuit dies treu el cap per veure si pot tornar a escoltar altra vegada una de les precioses melodies que tant enyora.

Ai las! El pobre noi enamorat ja no canta…
Mai s'atrevirà a donar explicacions a la lluna; és només cada vint-i-vuit dies quan recupera un xic les forces: s'atança a les cortines, la contempla i plora.

[@more@]

Tweet

El ressegueixo amb el pensament, n'imagino la textura, la forma,
n'assaboreixo l'aroma, el gust:
és el delicat arc de la seva esquena.

No ho puc evitar,
friso per subjectar la dolça curvatura del seu cos.
És exactament això: bella inflexió, malèvol desig.
Malèvol per inesperat, per fugisser, per fantasiós,
per inoportú i dificultós.

Els desitjos sovint es veuen focalitzats en objectes, en emocions,
en parts del cos, … El meu desig neix de l'atracció, de la curiositat, de l'interès.
El meu anhel aprofita la suggerent inclinació de la seva esquena per autoproclamar-se objecte d'atenció.

El desig s'expressa, m'assalta.
Sento atracció, curiositat i interès.
El desig és malèvol però jo simplement vull subjectar la dolça curvatura del seu cos, sentir el delicat arc de la seva esquena.

[@more@]

Tweet

Un amic em diu que està marejat: ha donat vint-i-set voltes al voltant del sol.
– Què dius de voltes al sol?
– Sí tio, a hores d'ara ja he recorregut l'òrbita terrestre al voltant del sol
unes vint-i-set vegades! I porto un mareig…
– Aaaaah! Voltes al sol… vols dir: anys!
– És clar, què et pensaves?
– Jo què sé…

Quines bestieses, oi!
Però, mira, envalentits per l'exaltada xafogor nocturna, durant una estona ens entretenim a parlar de les voltes al sol… Sona la música i nosaltres reflexionem sobre el pas del temps i la seva representació.

A veure… plantejar-se els anys com a trajectes parabòlics al voltant de l'astre que ens il·lumina i escalfa és encertat, d'acord; però és simplista, inexacte… fer anys, evidentment, no és donar voltes.
Fer anys s'ajusta més, potser, a una trajectòria irregular i erràtica que avança irremissiblement vers l'esdevenir. Un recorregut continu en constant creació que està format de petits segments línials, d'altres de parabòlics, alguns de circulars i fins i tot, jo què sé, en espiral. Un trajecte amb retorns i discontinuïtats… amb punts d'inflexió i salts asimptòtics.

Amb als anys anem fent voltes al voltant del sol, d'acord.
Però viure no és només un camí circular. Fer anys no té perquè marejar.

[@more@]

Tweet

L'harmonia no és res més que una successió agradable de sons;
però sembla màgica, talment com la flauta.
La veu no és res més que un so que produeix el pas de l'aire a través de les cordes vocals; però sembla extraordinària, talment com la medicina
d'aquell nen.

Sí. Escolto l'harmonia d'un nombrós conjunts de veus i el so que alcen al cel em sembla màgic i extraordinari. M'hi afegeixo i em sento orgullós.
Algú, de sobte, em colpeja l'espatlla. És un antic company de feina.
Ens saludem efusivament i ens posem al dia: resulta que ja n'hi ha un que s'ha prejubilat.

Mmmmm… jubilació.
Resulta que jubilar és, també, el fet d'experimentar una alegria viva, expansiva. Aquell que es prejubila, doncs, deu experimentar abans d'hora l'alegria viva i expansiva que correspon a tota persona que prescindeix de les indesitjables obligacions laborals.

Per tant… com ho podríem dir?
Alegrar-se abans d'hora: prejubili.
Estima de si mateix, de les pròpies obres: orgull.

Sempre tinc l'estranya tendència a enllaçar coses que, de fet, no tenen massa a veure entre si:
Avui, de sobte, m'han colpejat l'espatlla i m'han parlat de la prejubilació mentre jo restava amarat d'orgull per saber-me il·lusionat. I he pensat que sentir-se alegre abans d'hora és la millor manera de restar il·lusionat;
el prejubili és l'avantsala de l'orgull de viure.

[@more@]

Tweet

Assegut a la sorra m'arriba un so pesat i profund.
Una lleu vibració que acompanya l'espetec de les onades; un brogit que es baralla amb el mar perniciós que l'intenta encobrir.
L'aigua l'escomet amb força, però el so s'alça convençut de la seva singularitat.
"No em sents?", sembla dir, "sóc jo: el cant d'una balena!".

El cant d'una balena?
M'espolso les mans arrebossades d'arena i paro l'orella.
El so té una cadència particular, variable. Els tons se succeeixen encadenats, inalterables; i només les disperses pauses del què sembla ser una respiració animal n'alteren la continuïtat.

La fressa dura i dura. La balena deu tenir xerrera, penso.
El seu cant captiva, atrapa; i la balena, conscient del seu encant, no para d'obsequiar el seu allargassat relat al vent
que l'escampa en totes direccions.
Què diu? Què explica aquesta impúdica balena a tort i a dret?
No entenc res, però l'escolto bocabadat.

Mica en mica em familiaritzo amb els sons, amb la seva musicalitat.
La música suggereix imatges; les imatges suggereixen històries.
La balena canta i jo imagino.

Imagino la pausada vida d'un cetaci i me la faig meva. Imagino el feixuc pes d'arrossegar una massa tan descomunal de vivències i el rebutjo. Imagino l'exquisida recompensa de llaurar el mar amb la pròpia existència i l'envejo. Imagino el sobtat disgust de veure… Però, de sobte, la marinada afluixa i el so desapareix; la narració es talla.

Llàstima! Els cants són terapèuticament pedagògics; dels cants sempre se n'aprèn… ja siguin de cetaci o de sirena.

[@more@]

Tweet

Partir peres
A casa, de la separació, la roptura, sempre n'hem dit "partir peres".
Per mi, el partir peres ha passat de ser una cosa rara que succeïa als altres
a esdevenir el reflex quotidià del meu garbuix sentimental.
Avui ploro.
Acabo de partir peres i ploro per la distància que em separa definitivament d'ella. Ploro al recordar totes les roptures que m'han allunyat de gent estimada. Ploro davant la reiterada fragilitat que als meus sentiments acompanya.
Ploro perquè no me'n puc estar.
. . .

Estar en dansa
La dansa, del llit estant, sembla el reflex del nostre caminar.
Escric embriagat de nit, i la lletra desigual i matussera corrobora la inconsistència i brusquedat dels meus pensaments.
La dansa és el reflex del nostre esdevenir.
Aquesta nit alço un braç, inclino lentament el cap i flexiono amb suavitat les cames per mostrar el meu conformisme.
El món avança; la gent es besa i s'acarícia, s'enfada i es disculpa, es retroba i s'estima. Però jo només m'ho miro; alço un braç, inclino el cap i flexiono les cames.
El pensament em balla, tot fa voltes, el món està en dansa.
Ajupit, perdut, no busco ni cerco; em moc al ritme que em marca la intuició.
Danso sol i la música no acompanya.
. . .

Autocom-prensió/passió
Compadir o comprendre.
La passió que es desferma arran del contacte amb tot el què conforma el món, ens porta a esforçar-nos a comprendre.
L'entusiasme ens empeny a mirar d'entendre al què ens envolta i a nosaltres mateixos.
Compassió és notar el pes de la dissort, prendre part en el patiment aliè.
Prendre i comprendre; passió i compassió.
És difícil mirar als altres, però encara n'és més fer-ho vers un mateix.
. . .

[@more@]

Tweet

Li diuen llibreter… però és el venedor de llibres.

De grapats de paraules n'hi ha per tot arreu.
Paraules que surten d'un boca, que arriben a cau d'orella, que volen disperses sostingudes per l'aire que les conté i propaga.
Paraules llargues i empallagoses que prenen forma lentament,
o monosíl·labs secs i veloços que omplen l'espai deshabitat pel silenci.

De grapats de paraules n'hi ha per tot arreu, sí;
però no totes tenen la fortuna de restar impreses sobre paper.
Escriure és el primer pas vers la immortalitat d'una idea, un pensament,
una descripció, un detall.
L'escriptor crea, fixa, plasma les paraules, doncs; però no les reprodueix.

Reproduir un llibre és la tasca que fa l'editor;
ell modela i perfila el llibre convertint-lo en producte de mercat.
Un mercat extens que requereix d'uns eficaços mecanismes de logística.
És clar, el llibre s'ha reproduit… però ara cal escampar-lo.
És aquest el motiu pel qual apareix la controvertida figura del distribuidor. 

A veure… El llibre neix i creix amb l'escriptor; es reprodueix gràcies a l'editor;
és repartit i escampat pel distribuidor; i, finalment, topa amb el llibreter:
la persona que el ven.

Adquirir un llibre és, a voltes, un ritual. Potser per això tenim el gran dia d'èxtasi col·lectiu en què celebrem aquest esdeveniment: Sant Jordi.
Del llibreter en volem seguretat, en reclamem el vistiplau, n'esparem savis consells, en busquem la complicitat per afrontar el sagrat acte de comprar un llibre.
Però la crua realitat és que, precisament durant aquest dia tant especial, l'allau de demandes provoca que els llibreters hagin d'estar més pendents de vendre que d'aconsellar. El llibreter es converteix en una argolla més de la cadena.

Per Sant Jordi, li diuen llibreter… però és el venedor de llibres.

[@more@]

Tweet