Arriba la primavera.
La flor madura i el seu pol·len clama:
– Vull veure món; escampar-me per sobre el prat!… Però no em puc moure.
Apareix una abella i coqueta pregunta:
– Què fas pol·len? Sol, quiet, reclòs.
– Espero una brisa que sacsegi la tija – confessa ell sense miraments.
– Ja ho veig…
L'abella pensa i suggereix:
– Mira, per què no t'enfiles a les meves potes i marxem junts cap a una altra flor?
El pol·len s'ho rumia, agraeix l'interès, però declina la invitació:
– Mmmmmm… No gràcies. Jo el què vull és volar dispers, lliure, erràtic
empès pel vent.
– Ah, ja ho veig… És clar.
L'abella desplega les ales i emprèn el vol indignada pel rebuig.
S'allunya confusa dibuixant cercles; cercant una nova flor.
El cel es tapa.
Els núvols s'apleguen enfadats i descarreguen les seves penes.
Una gota de pluja cau, dolça, sobre els delicats pètals de la flor.
El pol·len, encuriosit, la crida:
– Gota! Vers on llisques, tota decidida?
– Jo? Vaig cap a terra. Vull penetrar el subsòl, hidratar les plantes. Vols venir?
El pol·len s'ho rumia, agraeix l'interès, però declina la invitació:
– Mmmmmm… No gràcies. Jo el què vull és volar dispers, lliure, erràtic
empès pel vent.
La gota s'entristeix i entre sanglots es llança, a poc a poc, deixant rera seu un fresc i perfumat rastre d'humitat.
El sol es pon.
Arriba la nit i la lluna treu, vergonyosa, el seu brillant perfil a través de les muntanyes.
El pol·len, sol, quiet, reclòs, contempla la lluna i es pregunta:
Quan arribarà una brisa capaç de fer-me volar dispers, lliure i erràtic?
Podrà el vent sacsejar la tija i escampar-me per sobre el prat, sense arribar a malmetre la meva estimada flor?
La flor ha madurat i el pol·len plora; però la lluna, punyetera, treu la llengua i somriu.
[@more@]
