el guardià de ramats

Espero, desitjo, avanço, beso, penso, executo, visc, m'il·lusiono, rebo, responc, sento, caic, reculo, aguanto, recordo, anhelo, m'adreço, anticipo, somnio, entomo, observo i recomenço.

[@more@]

Tweet

Des de ben petit, que jo recordi, m'ha acompanyat la fascinació pel dibuix.
Des que era un infant he tingut la inquietut, el desig, de ser capaç de dibuixar bé… però mai me n'he sortit.
Se'm fa difícil, la veritat, plasmar sobre un full blanc la imatge del que veig, del que sento i m'envolta.
Començo a esboçar una línia rera una altra, però me n'adono que no sé on vull anar a parar, avanço sense solta ni volta.
Amb les paraules és diferent. Les paraules, per sort, m'ajuden a començar.
Sí, escribint em veig amb forces per aventurar-me a cegues i, partint de zero, arribar a confegir una reflexió mínimament sensata, a voltes fins i tot reeixida.

Des de ben petit m'ha acompanyat la fascinació pel dibuix; i, és curiós,
malgrat el pas dels anys encara ara recordo perfectament la definició amb què ens van obsequiar durant una de les classes de dibuix a l'escola:
"La línia recta és el cami més curt entre dos punts."
Dos punts poden unir-se a través d'infintat de vies i camins;
i, d'entre ells, la recta n'és el més curt. Ve-t'ho aquí.
Cal matisar: curt no vol dir fàcil, ni còmode, ni bo, ni dolent.
Curt vol dir curt; escarit i directe, ni més ni menys.
Sigui com sigui, no sé perquè, però els educadors de seguida insisteixen en
fer-nos aprendre a dibuixar recte.

Des de ben petits ens veiem immersos en intentar controlar el pols i pressionar fort el regle per traçar una línia ben recta. Concisa i definida, uniforme i segura.
És així com, jugant amb l'escaire i el cartabó, aprenem ben aviat a treballar amb paral·lelismes i a efectuar interseccions.
"La línia recta és el camí més curt entre dos punts."  diu el professor,
i jo m'inquieto al pensar que l'interès (la cerca immediata del propi profit) és un dels principals potenciadors del traçat de línies rectes.

Des de ben petit ho he intentat comprendre:
L'estimació és, per definició, desinteressada. El desinterès, doncs, hauria de ser inherent a les relacions afectives sanes.
Mireu, les paraules m'hi han fet arribar… Fora línies rectes interessades!
El camí entre dues persones no té perquè ser el més curt. Traçar unions, salvar distàncies, sempre vol temps.
Apa, s'ha acabat!
Llencem escaires i cartabons; perquè, a l'hora de la veritat, resulta que estimar és com dibuixar a mà alçada.

[@more@]

Tweet

Les persones tenim gust?
En té la pell que ens recobreix els cossos?
Hi ha persones que són dolces, sí; però la seva dolçor no prové de la pell,
sinó que neix de l'actitud, del capteniment.
Una persona és melosa quan el seu tracte esdevé suau, tendre, plàcid, amorós.

La dolçor no prové de la pell?
I els infants? Els nens i nenes són dolços, ens els menjaríem.
La dolçor no els prové de la seva pell elàstica i radiant?
Home, la vellesa també és tendra i dolça… O sigui que, de fet, la dolçor neix probablement de la tirallonga de contrasts que tenen en comú des de persones grans a infants, passant per… jo què sé, d'altres animals. Contrasts com:
una íntegra fragilitat, una sincera introspecció, una insegura fermesa, una mirada obstinada i lluminosa,… 

El contrast. La dolçor neix del contrast?
Tots plegats intentem equilibrar amb èxit el complex contrast entre actitud i sentiments, entre actes i emocions. I la dolçor neix precisament enmig d'aquest contrast.
És clar, una persona difícilment serà només dolça o salada o amarga o àcida… nosaltres som, al mateix temps, una barreja de totes aquestes qualitats.

Viure provoca un constant contrast de gusts?
Sí, per això la dolçor pot ser, alhora, salada.
Per això aquest cop puc dir que he tingut la fortuna de saborejar
na salada dolçor.

[@more@]

Tweet

Que recta sembla la línia que, mar enllà, separa l'aigua i el cel.
Lluny, a molta distància, l'horitzó marca el límit de la nostra mirada…
bé, més ben dit, el límit de la nostra mirada és el què marca l'horitzó.

La qüestió és que recte, inamovible, uniforme, el final de la mar resulta clar i precís; tothom es veuria capaç de descriure'n la naturalesa i d'indicar-ne la situació exacta.
Però, ai las!, el final de les coses, també el de l'horitzó, sempre és canviant, difús. Els límits són confusos, i fins i tot les franges que delimiten el nostre comportament no són sinó segments borrosos inscrits en l'espès bagatge
de la humanitat.

Contemplo l'horitzó i penso en els canvis, en els finals… en el dol.
Des de la costa, el canvi sembla nítid: l'aigua del mar acaba de sobte i el cel en prèn el relleu.
Però, ai las!, el final de les coses implica un procés de presa de consciència, d'acceptació. Pair el canvi és, al capdevall, un procés de dol.
Conviure amb la pèrdua, restar oberts a la novetat… sempre acabo anant a patar allà mateix, ja ho sé.

Arriba el capvespre, el sol s'escola entre les muntanyes i el cel es tenyeix de negre. A les fosques, mica en mica, l'horitzó es perd en la distància.
El mar es fon amb el cel; l'horitzó es vesteix de dol.

Assegut en un banc veig que els límits són difusos, els canvis graduals,
el dol necessari. Sí, ho comprenc; però aquests dies em costa.
Suposo que si voler i doler  és tenir ensems desig i por d'una cosa,
jo, un cop més, vull i dolc.

[@more@]

Tweet

Impotent em sento davant els petons carregats de tendresa i transcendència.

Reflexions (simples paraules, paraules simples) omplen els espais que separen l'anhel compartit de palpar-nos els llavis; i jo, sacsejat pel goig i l'excitació, entretallo apressadament la respiració.

La tendresa em diu: respira!
la transcendència m'aconsella: gaudeix!
i jo intento respirar i gaudir; intento seguir el savi dictamen dels petons carregats de transcendència i tendresa… però, ai!, em sento impotent.

A l'obrir les orelles sento com el cor em batega ràpid, veloç.
A l'obrir els ulls m'observo entregat i m'agrado; m'encanta veure'm delicat, ferm, indecís, melós, atractiu, excitant.

Vull veure-hi clar.
Tanco els ulls i escolto l'accelerat impuls que, des de l'interior del pit, m'empeny a viure. Però, de fet, continuo impotent com sempre… sense saber si el què m'omple de goig és la pròpia barreja de transcendència i tendresa que envolta els petons o bé la simple contemplació dels seus efectes en mi.

[@more@]

Tweet

a)- Defineix:
Relació, enanorament, compromís, estimació, dependència.

b)- Relaciona:
Compartir                       Plaer
Estimar                            Tendresa
Conèixer                         Desig
Comprendre                  Amor

c)- Completa: 
"En contraposició a la unió simbiòtica, l'a___ madur és ser-un sota la
condició de conservar la pròpia integritat i inde______cia i, per això, també la pròpia ind____ualitat. L'amor de l'home és una f__ça activa que derroca els murs pels quals l'home està separat dels seus proïsmes, i que els uneix amb els altres. L'amor li permet superar el sen____nt d'aïllament i separació, però li permet també romandre fidel a si mateix i conservar la seva i___gritat, el seu ésser-així. En l'amor es dóna la p____oxa que dos éssers arriben a ser un i, no obstant això, segueixen sent dos… L'amor és una acti__tat, i no un afecte passiu.
Es pot descriure, d'una forma molt general, amb l'afirmació que l'amor és, sobretot, un d___r i no un rebre."
                                                                            L'art d'estimar   [Erich Fromm]

[@more@]

Tweet

Hi havia una vegada, una colla d'animals salvatges que convivien en un bosc verd i frondós. No us penseu pas que dic animals salvatges perquè fóssin una trepa de bàndals maleducats, no; sinó que éren salvatges simplement perquè vivien al bosc. De fet, els animals compartien el dia a dia en pau i el bosc els hi agraïa facilitant-los menjar i protecció.

Un dia, un esquirol que feinejava buscant fruits per a preparar l'arribada de l'hivern, va topar amb un cistellet amagat enmig d'uns espessos matolls de romaní. "Un cistell! He d'avisar a tothom…" va pensar.
I sí, sí… en un tres i no res ja havia aconseguit traginar el cistell fins a l'esplanada principal i tots els animals es van reunir al seu voltant per a veure què hi havia dins.

Quin guirigall! Tothom estava esbarat preguntant-se què debia contenir el cistellet; tothom ho volia saber i, al final, el mico va fer els honors i amb molta cura va aixecar la tapa ben a poc a poc. Es va fer un silenci sepulcral, és clar, l'expectació era màxima, i de sobte, de dins el cistell en sorgí un caparró!
"Oooohh!" féren tots. "Què és això?" digué l'un.
"Quin cap més estrany!" digué l'altre…

Resulta que de dins el cistell en sortí un petit animaló: una cria d'ós.
Però, carai! Quin ós més curiós!
Tenia el cap allargat, uns ulls remenuts i unes urpes llaaaaargues i esmulades.

Això va sorprendre a tothom, però de tota manera van decidir d'allotjar-lo a l'antiga cova dels ossos (que aleshores estava desocupada) i van convocar una altra assamblea al cap de dues llunes per informar-se de l'estat del nouvingut.

Van anar passant els dies… però aquell ós, que resulta que era molt mandrós, no feia sinó escapar-se sistemàticament de la cova per intentar enfilar-se als arbres! Renoi! Quin ós més curiós!

Un cop havien passat les dues llunes, tots els animals es van tornar a reunir.
Van parlar i parlar sobre el comportament tant estrany que tenia aquell petit ós; però no arribaven a cap conclusió… fins que el mussol (que feia estona que des d'una branca estant restava amb els ulls clucs, pensatiu) demanà la paraula:
"Amics, em sembla que aquest ós és un ós ben especial: li agrada estar tot el dia badant enfilat dalt dels arbres… No té sentit que intentem que faci vida dins la cova com els altres. Hem de deixar que vinqui al seu ritme, que trobi el seu espai. Mireu, el que sí podriem fer és buscar-li un nom; capficats en el seu comportament ens hem despreocupat de posar-li un nom!
Això sí, ha de ser un nom tant especial com ell. Què us sembla si fem que cada animal proposi un paraula i n'escollim entre tots la més preciosa, la més maca?"

Dit i fet. Tots els animals van estar d'acord amb la proposta del mussol…
El primer d'atrevir-se a dir una paraula fou el lleó: "Jo proposo la paraula COR".
El següent animal fou la serp: "A mi em sembla que la paraula més maca és PLAER, no trobeu?". Després parlà el colom: "Proposo PAU". A continuació la papallona digué AMOR i la seguiren la sargantana amb SOL, el ratolí amb IMAGINACIÓ, el peix amb MAR, l'abella amb FLOR, el cavall amb PASSIÓ, la iena amb RIALLA,… i així tots i cadascun dels animals salvatges del bosc digueren la paraula que creien més bonica.

Però, sabeu què? En van arribar a dir tantes i tantes de paraules, i totes eren tant i tant boniques… que a hores d'ara encara no han aconseguit decidir quina de totes n'és la més maca! I, és clar, aquell petit ós tant curiós encara no té nom.

Sovint ens entossudim a posar nom a les coses (la paraula més maca, la més apropiada) enlloc de disfrutar-les, de viure-les. Aquell petit ós encara no té nom, però a ell li és ben bé igual. Ell s'ho pren amb calma: somriu i es passa el dia badant enfilat dalt dels arbres.

[@more@]

Tweet

Hi havia una vegada, una colla d'animals salvatges que convivien en un bosc verd i frondós. No us penseu pas que dic animals salvatges perquè fóssin una trepa de bàndals maleducats, no; sinó que éren salvatges simplement perquè vivien al bosc. De fet, els animals compartien el dia a dia en pau i el bosc els hi agraïa facilitant-los menjar i protecció.

Un dia, un esquirol que feinejava buscant fruits per a preparar l'arribada de l'hivern, va topar amb un cistellet amagat enmig d'uns espessos matolls de romaní. "Un cistell! He d'avisar a tothom…" va pensar. I sí, sí… en un tres i no res ja havia aconseguit traginar el cistell fins a l'esplanada principal i tots els animals es van reunir al seu voltant per a veure què hi havia dins.

Quin guirigall! Tothom estava esbarat preguntant-se què debia contenir el cistellet; tothom ho volia saber i, al final, el mico va fer els honors i amb molta cura va aixecar la tapa ben a poc a poc. Es va fer un silenci sepulcral, l'expectació era màxima, i de sobte, de dins el cistell en sorgí un caparró!
"Oooohh!" féren tots. "Què és això?" digué l'un; "Quin cap més estrany!" digué l'altre…

Resulta que dins aquell cistell hi havia un petit animaló: una cria d'ós. Però, carai! Quin ós més curiós!
Tenia el cap allargat, uns ulls remenuts i unes urpes llaaaaargues i esmulades. Això va sorprendre a tothom, però de tota manera van decidir d'allotjar-lo a l'antiga cova dels ossos que aleshores estava desocupada i van convocar una altra assamblea al cap de dues llunes.

Van anar passant els dies… però aquell ós, que resulta que era molt mandrós, no feia sinó escapar-se sistemàticament de la cova per intentar enfilar-se als arbres! Renoi! Quin ós més curiós!

[@more@]

Tweet

"Sabeu com comencen tots els contes i totes les cançons?" preguntà ell
"No? Mireu, fixeu-vos-hi… Tots els contes, totes les cançons, comencen amb
el silenci".

El silenci es produeix sempre abans de començar, és cert; però, de la mateixa manera, el silenci també apareix sempre a l'hora d'acabar.

Jo ara acabo coses i faig mutis. Ara n'acabo i en començo d'altres, ves quin remei… El silenci, doncs, simbolitza alhora l'atenció vers tot allò que s'allunya i tot el què s'apropa.
Jo callo, faig silenci; tanco la boca i no dic res.
Miro enrera; tombo el cap i la flaire agra dels mesos passats ompla la meva irregular respiració.
Camino i miro endevant; tombo el cap i la brillant claror del sol, que s'alça i carrega l'horitzó de tons lilàs, m'encega per moments.

"Sabeu com comencen tots els contes i totes les cançons?
Sí? Doncs, va… Feu silenci, que comencem."

[@more@]

Tweet

Perdre. Fa por això de perdre.
L'absència provoca basarda, fa feredat.
El temps avança irremissible, com sempre…
Creixem, envellim; i els canvis (benevolents símptomes de l'existir) ens mostren l'amarg regust de la pèrdua.
És clar que cal acceptar que hi hagi coses que desapareguin, lligams que es trenquin; però som tossuts de mena i sempre intentem evitar el fet de perdre.

Trobar. Fa por això de trobar.
La presència provoca basarda, fa feredat.
El temps avança irremissible, com sempre…
Creixem, envellim; i els canvis (benevolents símptomes de l'existir) ens mostren l'amarg regust de l'encontre.
És clar que cal acceptar que hi hagi coses que apareguin, lligams que s'estableixin; però som tossuts de mena i sempre intentem evitar el fet de trobar.

Perdre. És gratificant això de perdre.
L'absència calma, oxigena.
El temps avança irremissible, com sempre…
Creixem, descobrim; i els canvis ens mostren el dolç sabor de la pèrdua.
Deslliurar-nos sembla còmode; però resulta ser una enorme responsabilitat.

Trobar. És gratificant això de trobar.
La presència calma, oxigena.
El temps avança irremissible, com sempre…
Creixem, descobrim; i els canvis ens mostren el dolç sabor de l'encontre.
Lliurar-nos sembla còmode; però resulta ser una enorme responsabilitat.

[@more@]

Tweet