Que recta sembla la línia que, mar enllà, separa l'aigua i el cel.
Lluny, a molta distància, l'horitzó marca el límit de la nostra mirada…
bé, més ben dit, el límit de la nostra mirada és el què marca l'horitzó.
La qüestió és que recte, inamovible, uniforme, el final de la mar resulta clar i precís; tothom es veuria capaç de descriure'n la naturalesa i d'indicar-ne la situació exacta.
Però, ai las!, el final de les coses, també el de l'horitzó, sempre és canviant, difús. Els límits són confusos, i fins i tot les franges que delimiten el nostre comportament no són sinó segments borrosos inscrits en l'espès bagatge
de la humanitat.
Contemplo l'horitzó i penso en els canvis, en els finals… en el dol.
Des de la costa, el canvi sembla nítid: l'aigua del mar acaba de sobte i el cel en prèn el relleu.
Però, ai las!, el final de les coses implica un procés de presa de consciència, d'acceptació. Pair el canvi és, al capdevall, un procés de dol.
Conviure amb la pèrdua, restar oberts a la novetat… sempre acabo anant a patar allà mateix, ja ho sé.
Arriba el capvespre, el sol s'escola entre les muntanyes i el cel es tenyeix de negre. A les fosques, mica en mica, l'horitzó es perd en la distància.
El mar es fon amb el cel; l'horitzó es vesteix de dol.
Assegut en un banc veig que els límits són difusos, els canvis graduals,
el dol necessari. Sí, ho comprenc; però aquests dies em costa.
Suposo que si voler i doler és tenir ensems desig i por d'una cosa,
jo, un cop més, vull i dolc.
[@more@]
