el guardià de ramats

Mentre intento, sense èxit, deixar-me arrossegar per la son, el senyor Lamontagne apareix de sobte a la ràdio insinuant:

Trouble…
Trouble, trouble, trouble, trouble.
Trouble been doggin' my soul since the day I was born.

A voltes, una rera l'altra, totes les nostres preocupacions es presenten alhora, impúdiques, sense contemplacions. Els maldecaps fan fila i ens turmenten mostrant-nos les nostres misèries.
A voltes, gairebé sense adonar-nos-en, una pila de merda s'amuntega amb celeritat davant nostre.

Amb la mirada perduda i el cap en ebullició, escolto:

Worry…
Worry, worry, worry, worry.
Worry just will not seem to leave my mind alone.

i acabo cedint a l'evidència; em rendeixo, ja en tinc prou per avui!
No seré saved by a woman, no.
No pas ara, no amb tota aquesta pudent muntanya de desconsol que l'esdevenir ha abocat de forma incontrolada als meus peus, sobre les meves espatlles.

De vegades és impossible fer net.
Trouble… Trouble, trouble, trouble, trouble.
Worry… Worry, worry, worry, worry.
A voltes, de merda, n'hi ha per donar i per vendre.

[@more@]

Tweet

"Són ben estranyes les persones grans!" diria el petit infant de sang blava. 

Aquest vespre, al passar per una cèntrica plaça de la meva població,
he trobat un nen assegut en un banc, tot sol, capcot, amb les mans a la cara.
L'infant remugava alguna cosa ben fluixet i, al veure'l completament desemparat, m'hi he apropat per consolar-lo.
Acariciant els seus cabells li he dit suaument:
– Ei, què tens? Que et passa alguna cosa?
El nen, descobrint el seu rostre perplex, ha aixecat la vista i m'ha respost sorprès:
– No, no em passa res.
I tot seguit, sense temps d'explicar-li que no és normal que un nen com ell estigui assegut en un banc, tot sol, capcot, amb les mans a la cara, un crit enèrgic i estrident ha travessat tota la plaça, de punta a punta, arribant clar i imperatiu fins on érem nosaltres:
– Eeeeei!! Està mirant! No si val mirar! Fas trampa!

El nen assegut al banc de seguida s'ha excusat:
– No, no he mirat… és aquest senyor que m'ha preguntat una cosa!
"Merda", he pensat. "Que tonto que sóc… simplement estan jugant a fet a amagar!"
Avergonyit he reculat.
– Ostres, perdona! Feu, feu… no us volia molestar.
I immediatament he prosseguit el llarg camí cap a casa.

Sí noi, som ben estranyes les persones grans.
El vespre ha avançat, el cel s'ha omplert d'estels i jo he pensat en ella, en la noia que fa temps que no veig.
Mira, saps què? Em sembla que l'incident del nen del banc és, al capdavall, una simple projecció, un mecanisme de defensa. Jo sóc la persona que vol consol.
És a mi que m'agradaria que algú se m'apropés i, acariciant-me els cabells, em digués suaument:
– Ei, què tens? Que et passa alguna cosa?

Així, d'aquesta manera, podria descobrir el meu rostre, alçar la vista i respondre: – No, no em passa res… encara no he vist la noia però, de fet, simplement estem jugant a fet a amagar.

[@more@]

Tweet

Què ens mou?
Avancem, retrocedim.
Mmmm…. Sabeu aquella història del nen que no es movia?

Resulta que hi havia un nen petit, molt petit, que després d'haver après a gatejar, un bon dia, va decidir no moure's més. Sí, sí, així mateix.
Havia estat uns dies provant això d'anar de quatre grapes; però, al veure que només podia anar endevant i endarrera, va decidir deixar-ho córrer.
Un drama, tu!
Els pares preocupats: "El nen s'ha quedat quiet, no es mou! Ja no va endevant ni endarrera!"  L'avi sarcàstic: "Ui! Sí que comença aviat a no fer res, aquest."
El pediatra confós: "Ai carai… no ho havia vist mai això. No patiu, la criatura no té pas res, eh. Aquest xiquet simplement ha decidit prescindir de qualsevol tipus d'esforç."
La cosa va anar per llarg, és clar. També hi van dir la seva la mestra de l'escola bressol, la veïna de davant de casa, la noia del forn de pa, els companys de feina, en Pepito de la carnisseria,…

Sabeu fins quan va durar la broma?
Una tarda, perseguint una mosca amb la mirada, el nen es va desequilibrar i… Patam! De morros a terra. Indignat, al recolzar les mans al terra i balancejar lleument el cos, l'infant va descobrir que podia girar! Ooooh, girar!
Ja no calia que anés tota l'estona endevant i endarrera, endevant i endarrera.
Ara podia girar. Això mateix; canviar de rumb, modificar la seva direcció.

Diuen que hi ha molta gent que no es mou. Que som una colla d'estàtues, de tòtiles que preferim restar quietes, estàtiques.
Mmmmm… potser simplement ens passa el mateix que el nen: som un reguitzell d'infants que, fet i fet, no sabem com diantre es fa això de girar.

Què ens mou?
Avancem, retrocedim.
Què ens mou? Sí. I què ens remou?
Ufff. Què ens remou? Mmmm… Sabeu aquella història…

[@more@]

Tweet

La goma que em lliga els cabells és elàstica però m'apreta.

Em miro el canell marcat i en ressegueixo el dibuix al seu voltant.
La pressió m'ha gravat a la pell el suau i inconfusible contorn d'aquest petit complement.
La goma de cabell deixa marca, grava, i això de vegades incomoda.

Totes les noies amb les que he mantingut una relació, diguem-ne, sentimental, en algun moment han tingut l'encert d'auxiliar-me deixant-me la seva goma de cabell. I aquest innocent obsequi, destinat a domar la meva anàrquica cabellera, ha esdevingut sempre un preuat acompanyant.
Ja sigui per guardar en secret la fragància dels seus cabells o per rememorar la imatge de la cadència dels seus passos o per sentir-me proper al seu somriure… sempre la goma forània ha passat indefectiblement a ocupar en exclusiva el meu canell esquerre.

És útil i pràctica, per què negar-ho; però no pas fútil i supèrflua.
La goma que em lliga els cabells, de retruc em lliga a la persona estimada.
En sóc conscient i m'agrada.
Hi jugo: la giro, me la trec, me la poso, la doblego, l'estiro, …

La goma expressa el lligam, la relació.
Portar-la indica, potser, la meva disposició a saber-me voluntàriament lligat a l'altra persona. Però, il·lús, al mateix temps espero inconscientment que l'altra persona també estigui disposada a saber-se'n.

Aiiii… Això que portem al cap i ens marca: la goma.
Sí, la goma que és ella; que la representa.
L'objecte que ocupa en exclusiva el meu canell esquerre.
La goma que em lliga i m'estreny.

Em miro el canell i en ressegueixo el dibuix.
M'agrada sentir-me proper, lligat, en contacte amb la gent; però evito ser marcat per eventuals excessos de pressió.
El temps va passant, se succeeixen les bones i les males experiències, i jo continuo com sempre obstinat en seguir portant els cabells llargs.

[@more@]

Tweet

Ahir vaig arribar a casa a les tantes.
Després de fer un mos, mentre reflexionava despullant-me en silenci en la penombra de l'habitació, em va assaltar de sobte una ocurrència del senyor Milan Kundera.

No he aconseguit localitzar el fragment, no en descobreixo el llibre;
però recordo amb claredat que, en una de les seves suggerents exposicions, l'escriptor txec insinuava la importància d'aprendre a conviure amb tres tipus d'enamoraments:
En primer lloc, l'enamorament no correspost.
Innevitable desgràcia quotidiana, crua expressió de la involuntarietat dels sentiments.
A l'altre extrem trobem l'enamorament correspost i consumat.
Aquell gratar el cel amb la punta dels dits, l'obrir els porticons de la llar existencial i cridar ben fort que a dins s'hi està de meravella.
I, per últim, el tercer en discòrdia… l'enamorament correspost però no consumat.

Això mateix; l'autor convida a reflexionar sobre tot aquell seguit d'amors, d'apassionats desitjos, que tot i ser corresposts no arriben mai a prosperar.
Les circumstàncies sovint impossibiliten aprofundir en determinats sentiments d'estimació i, al llarg de la nostra vida, anem deixant de banda amors corresposts. És la nostra creu; en podríem fer una
llaaarga llista i entregar-la enfurismats a la malvada senyora circumstància.
"Ho veus?!" li diríem, "ens hem estimat amb aquesta persona i amb aquesta altra i aquesta altra… però…"

Ahir vaig arribar a casa a les tantes.
Havia estat conversant amb una d'aquestes persones que, de segur, omplirien la meva llista. El desig roman, es manté; però les circumstàncies també.
Embriagat de nit, encara en la penombra, em posava el pijama i pensava que, de fet, si tots féssim la nostra pròpia llista d'amors corresposts i no consumats…
em temo que, malgrat tot, a l'agrupar les dades toparíem amb un munt d'incoherències i disconformitats.

[@more@]

Tweet

Iiiifff… ella inspira ben fort i aguanta l'aire dins dels pulmons:
avui ha près una determinació.
Uns segons, només uns segons, i de seguida fffuuuu…; es veu obligada a expulsar-lo.
Torna a inspirar. Iiiifff…
A partir d'ara, ho té clar: ha decidit ser decidida.

Contenir la respiració és fàcil, però a voltes també fútil;
inspirar és una acció destinada al fracàs. Iiiifff… fffuuuu…

Ella seu i respira: inspira i expira.
Pensa en el fet d'exposar, de mostrar.
Dins el cap, tot d'il·lusions li volten arrauxades buscant complicitats; té moltes coses per ensenyar, projectes per avançar.
Se sent perduda, però fa temps que sap que l'única cosa que pot considerar com a vocació és la seva obstinada voluntat de divulgar. Ella anhela comprendre per explicar… vol saber per comunicar.

Parla i parla, però acaba per no dir res.
Batalla i batalla, però sempre acaba perdent, sucumbint.
Iiiifff… inspira ben fort i aguanta l'aire dins dels pulmons.
Ella persegueix l'exposició obstinadament, però mai l'encalça.
Uns segons, només uns segons, i fffuuuu…

[@more@]

Tweet

Aquest petit espai meu el tinc abandonat.

Aquest racó que omplo a batzegades, a base de rampells d'il·lusió,
fa temps que resta inactiu, desemparat.
Me'l miro de tant en tant, però no li faig gaire cas.
Sóc condescendent amb el què s'hi alberga, m'ho miro distant.

Aquest petit espai meu no es renova, no me n'ocupo.

Aquest racó es dol, però avui li faré un obsequi;
l'ompliré de paraules, parlaré amb ell.
M'acostaré i, acaronant-lo dolçament, li explicaré a cau d'orella:
"Cor, fa temps que et tinc mig enganyat…
fa temps que evito omplir-te de tot aquell munt de coses que estimo."

[@more@]

Tweet

En Lluc ha decidit ser decidit.
A partir d'ara no vol dubtar.

Fora la indecisió; adéu a la inseguretat.

[@more@]

Tweet

Sa és l'esforç per créixer equilibrat.
Mirar fixament les coses, percebre els extrems, evitar la visceralitat.

Sé que temo la pèrdua de control.
M'amago; defujo la desmesura i el desconsol, busco una explicació racional a tot el què succeeix inesperadament. Però, ai!, l'enamorament vers les coses, vers les persones, és incontrolable i inesperat.

Si, com ara, passo per una temporada moguda i plena de novetats,
sempre m'acabo atabalant. La confluència de possibilitats, la necessitat d'arriscar-me a triar, em col·lapsa.

So, simple brogit.
El garbuix de motivacions, anhels i il·lusions em tapa les orelles,
m'ennuvola el cervell. La remor dels trens que opto a pujar m'encega;
la llum dels seus fars m'ensordeix.

Su… suposo que, talment com s'esdevé als motors,
arrencar, iniciar el moviment, requereix una punta d'esforç.
Dubto, no sé a quin tren pujar… els motors fan molta remor i, de fet,
no sé pas si és gaire sa això del so eixordador.

[@more@]

Tweet

Sa és l'esforç per créixer equilibrat. Mirar fixament les coses, percebre els extrems, evitar la visceralitat.

Sé que temo la pèrdua de control. M'amago; defujo la desmesura, el desconsol, i busco una explicació racional a tot el què succeeix inesperadament.

Si passo per una temporada moguda, plena de novetats, m'atabalo. La confluència de possibilitats, la necessitat d'arriscar-me a triar, em col·lapsa.

So, simple brogit. El garbuix de motivacions, anhels i il·lusions em tapa les orelles, m'ennuvola el cervell. La remor dels trens que opto a pujar m'encega; la llum dels seus fars m'ensordeix.

Su… suposo que, talment com esdevé als motors, arrencar, iniciar el moviment, requereix una punta d'esforç. Dubto, no sé a quin tren pujar… els motors fan molt soroll i, de fet, encara no sé si és sa això del so eixordador.

[@more@]

Tweet