Arxiu de l'autor: tom

És tard, és fosc.He de marxar cap a casa a dormir, a descansar, potser somniar. Penso en el camí que he de recòrrer sol, a peu, sentint les meves pròpies passes fins arribar a casa. Se’m fa feixuc, no m’agrada.Caminar … Continua llegint →

Ahir vaig poder fer una d’aquelles pausades passejades per la platja que tant m’agraden. Enmig de la foscor, contemplava atentament les onades amb l’esperança que arrosseguessin, fins als meus peus, alguna cosa; però res. Va ser justament a l’arribar a … Continua llegint →

Fa poc dies em vaig endur la desitjada sorpresa de trobar-me una altra polsegosa joia d’entre la meticulosament desordenada col·lecció de llibres del meu avi. Ni més ni menys que una obra de Fernando Pessoa: El banquer anarquista. Boníssim. Es … Continua llegint →

El pis on vivia quan era petit és amunt, enlaire, i jo tinc vertigen. Fent camí cap a un local d’aquells que en diuen d’oci nocturn, alço el cap i el contemplo. Contemplo el pis; tenen el llum del menjador … Continua llegint →

Estava trist, altre cop, i vaig decidir fer un tomb arran de mar per veure si la força de les violentes onades arrodonien i suavitzaven les arestes de les meves preocupacions. Necessitava pensar en l’amargor de sentir-me rebutjat, de veure … Continua llegint →

Aquesta nit no he dormit, no he somniat.Avui m’ha tocat fer allò tant entrenyable de quedar-se despert tota la nit per acabar un treball. Resulta que el treball no era meu, però al final la son sí que ho ha … Continua llegint →

No, no escriuré ni una sola idea enginyosa; ni deixaré constància de cap gran veritat, ni plasmaré reflexions brillants, coherents i innovadores, no.Potser sí; potser penjo merda. Potser saturo el ciber-espai amb immundícia carrinclona, suada, aborrida i intranscendent. Però m’agrada … Continua llegint →

Es veu que els éssers humans som animals de costums, o això és el que diuen. Dia rera dia (ja sigui en una situació o altra) tothom, si fa no fa, segueix algun tipus de patró per a fer tal … Continua llegint →

L’única cosa que volia era veure dilatar la pupil·la dels teus preciosos ulls mentre em rebies amb un somriure… però, al final, no ens hem trobat. [@more@] Tweet

Quan era petit, al finalitzar cada trimestre escolar, entregaven als pares i mares un complet informe sobre el nostre comportament, aptituds i aprenentatge.Es tractava d’una sèrie d’apreciacions que els educadors havien de valorar entre gens, poc, bastant o molt, tot … Continua llegint →