el guardià de ramats

Me n’he anat, he estat lluny.
He marxat acompanyat de tres persones meravelloses.
Ho són; fa temps que ho sé i ara encara n’estic més segur.

Compartir és delicat i gratificant a parts iguals; i per això (o malgrat això, tant és) hem aconseguit crear, fabricar, construir, un viatge fantàstic.
La cosa no era senzilla; i per això (aquests dies ho hem comentant sovint) un cop vist el resultat, realment sembla com si durant tota la ruta haguéssim tingut la flor al cul.

M’ha agradat moltíssim no tenir cap tipus de planificació. Deixar-nos guiar per les indicacions de la gent amb la què anàvem topant i per la nostra pròpia intuició. Una troballa portava a l’altra, i coincidència rera coincidència anàvem conformant el nostre viatge particular.
Un viatge fruit de l’amistat, la il·lusió, l’energia i la sort.

Els viatges solen fer pensar i aquest no n’ha estat una excepció.
Durant el trajecte de tornada a casa, tot recordant el fructífer esdevenir dels dies anteriors, em van venir al cap tres conceptes: la distància, el pes i la petja.

La distància que ens separa de casa, sol provocar l’escurçament del contacte amb els sentiments envers les persones que hi viuen i ens hi esperen.
El pes que adquireix la gent que estimem quan es troben lluny de nosaltres.
Un pes curiosament lleuger, gens feixuc.
La petja, petita o gran, que deixem als indrets que visitem amb paciència, cura, respecte i entrega. Una empremta similar a la que ens deixen les persones que anem coneixent al llarg de la nostra vida.

He tornat; sóc a casa i em deleixo per sortir a caminar amb la gossa.
De fet, aquest viatge m’ha recordat a les passejades per la platja.
La llargada de la passa, el fet de recolzar tot el cos sobre un únic peu,
la marca que queda gravada a la superfície sorrenca;
deu ser això:
la distància, el pes i la petja.

[@more@]

Tweet

Sembla mentida, però s’ha acabat.
Finalment hem deixat enrera l’allargassada i extenuant celebració de la festa major.
Uff! Després d’un començament trepidant, han anat succeint-se tot d’actes, diguem-ne, sense pena ni glòria. I, en general, hem acabat per avorrir entre tots el fet de festejar per festejar.

La darrera exhalació de l’esdeveniment fou un concert de bandes a un centric parc de la localitat. Música, gent, beguda, cadires i una parella que es mirava fixament.

La noia, d’engrescadora bellesa, no era pas el primer cop que em cridava l’atenció; el paio, despentinat i amb barba de tres dies, no l’havia vist mai.
L’escena és suggerent; m’atrapa i em commou:

Estan drets, mirant-se de fit a fit, aliens al què passa al seu voltant.
S’apropen; tant, que una tímida gota de la suor que els desemmascara podria passar sense esforç d’un nas a l’altre. El noi li acarícia suaument la galta amb la mà esquerra. Xiuxiueja quelcom i la noia el respon dòcilment aclucant els ulls, acotant el cap i allargant el seu somriure.
És un gest que he presenciat moltes vegades; una conseqüència inconscient d’haver sucumbit a l’inevitable; una senyal que traspua feblesa, però que neix d’una inequívoca voluntat de mantenir-se ferm en el proposit de ser conseqüent amb les pròpies emocions.
La carícia i les paraules continuen, i la noia acaba per alçar la vista, verbalitzar ben baix els seus pensaments i atansar els llavis a la boca molsuda del noi.

Jo m’ho miro, concentrat. Que bonic! Ho penso, però no ho dic.
Ignoro que diantre deu haver xiuxiuejat el noi i desconec completament la resposta de la noia; però, no hi puc fer més: imagino que han estat unes paraules precioses; uns mots delicats i sensibles, que han expressat amb precisió els sentiments mutuus de desig i estimació.
Aaaai! Suspiro. L’amor!

La nit avança i, després de disfrutar d’un reguitzell de cançons de dubtosa conveniència i d’una magnífica companyia, acabo topant amb ella (no pas amb la noia, sinó amb ella). Contents, forcegem eufòrics amb els braços extesos i els dits entrellaçats. Està guapíssima. És guapíssima! Cedeixo als seus encants i m’apropo, tot ensumant la dolça flaire dels seus cabells, per confessar-li els meus pensaments. El seu somrís esclata, ens agafem de les mans i ens aturem a mirar-nos de fit a fit. Restem uns segons en silenci; però, de sobte, un noi se’ns atança per posar de manifest la naturalesa de l’escena. Ens ha estat mirant. Descarat, el paio agafa aire i ens crida a cau d’orella: Que bonic!

[@more@]

Tweet

Conec un noi.
No, no sóc pas jo. Ens assemblem, d’acord… però ens separen moltes coses; d’entre elles, sis anys de diferència.

És un noi sensible i contingut, passiu, que vaga tot cercant un espai còmode i gratificant: el seu espai. La seva força s’expressa en sobtades envestides de ràbia quan se sent incomprès; es revolta amb fúria.
Me l’estimo.

No hi puc fer més, em preocupa. Percebo (i tant de bo sigui només la meva esbiaixada opinió) que fa temps que camina sense la companyia de l’element que acciona i orienta la nostra brúixola particular: la il·lusió.

Estic trist… però tinc la certesa que aquest noi que conec, estimo i em preocupa, l’acabarà trobant.
Potser només es tracta d’un estúpid desig egoista o d’un temor infundat al sentir-me identificat amb la seva desídia… però estic segur que, tard o d’hora, podré tornar-lo a veure il·lusionat.
Segur que aconsegueix recuperar la il·lusió.

[@more@]

Tweet

Heu notat mai, al passar per algun indret,
la fantasmagòrica presència d’una persona coneguda?
Us heu sentit, algun cop, observats pels inexistents ulls d’un determinat rostre?
Ell sí.

Transitava al llarg del dia per diferents racons de la ciutat, recorria atrafegat tot de carrers i places; però sempre que passava per davant la terrassa d’aquell bar, sempre, no podia evitar rebre la pressió d’aquells ulls marrons que temps enrera l’havien esguardat des d’una de les cadires.
Talment com si els espais guardessin la força exercida per la intensitat d’un sentiment; com si fossin capaços d’emmagatzemar la presència de la gent.
Ell ho notava.

Pobre infeliç. Delerós receptor, compulsiu imaginaire de mirades furtives. Necessita rememorar, tornar al passat un cop i un altre… però mai gira el cap. Sempre passa de llarg sense comprovar si realment algú l’observa.

No es veu capaç de fer front al constant desengany de ser ignorat;
prefereix quedar-se amb l’enganyosa sensació d’haver estat vist.

[@more@]

Tweet

"Many rivers to cross
But I can’t seem to find my way over
Wandering I am lost
As I travel along the white cliffs of dover

Many rivers to cross
And it’s only my will that keeps me alive
I’ve been licked, washed up for years
And I merely survive because of my pride

And this loneliness won’t leave me alone
It’s such a drag to be on your own
My woman left me and she didn’t say why
Well, I guess I’ll have to cry

Many rivers to cross
But just where to begin I’m playing for time
There have been times I find myself
Thinking of committing some dreadful crime

Yes, I’ve got many rivers to cross
But I can’t seem to find my way over
Wandering, I am lost
As I travel along the white cliffs of Dover

Yes, I’ve got many rivers to cross
And I merely survive because of my will…"

Jimmy Cliff – (Many rivers to cross)

[@more@]

Tweet

Les ovelles estan neguitoses i esverades;
fartes d’anar amunt i avall, se m’han apropat.
El seu bel és trist i commovedor. Em miren amb ulls plorosos.
M’alço i les compto: una, dues, tres, quatre, … ja m’he perdut!
Estigueu quietes. Va, dues, quatre, sis, vuit, deu, dotze, … altre cop!
Tornem-hi. Tres, tres, tres i una: deu; tres, tres, tres i una: vint; i una, dues, tres, quatre, cinc i sis! Vint-i-sis! Vint-i-sis ovelles.

[@more@]

Tweet

És enorme la distància que separa aquest St. Joan del de l’any passat.
Enorme com la que separa la seguretat del nerviosisme, l’acompanyament de la solitud, la tranquilitat de l’excitació, la certesa de l’esperança, els llavis de la galta, els núvols de la lluna plena,…

Ha passat un any. Un any de llums i ombres; de fugisseres siluetes, desdibuixades imatges, que obscures han recorregut el blanc fons dels meus somnis i anhels.

És enorme la distància que arriba a recórrer la llum en un any.
La llum i la seva velocitat, la nostra eina per a percebre el temps i l’espai, han viatjat obstinadament inalterables durant l’any que separa aquest St. Joan de l’anterior.

Deu haver arribat molt lluny, aquell primer feix de llum que va emetre el sol al treure el cap a través de la borrosa franja que separa el cel i la mar.
Pobre raig; me l’imagino tot sol, bagant desorientat enmig de la immensitat de l’univers…
O potser no. No, no va tant perdut. Avança convençut perquè vol arribar a algun lloc. Té un objectiu… Potser corre veloç tot intentant encalçar l’últim reflex que, just abans de la seva aparició, s’havia desprès de la preciosa lluna plena que il·luminava la nit de St. Joan de l’any passat.

[@more@]

Tweet

La passada nit vaig tenir un curiós encontre.

No podia dormir. Era tard; però estava completament desvetllat, excitat després d’haver cantat i nerviós abans de ser examinat. Necessitava reposar per poder encarar els exercicis de l’endemà ben despert, amb serenor; però la son no arribava: no podia sinó mirar, pensatiu, el sostre de la meva habitació.

El llum de la tauleta de nit encès, la finestra entreoberta, el coixí entaforat sota el meu cap, els llençols rebregats per uns peus inquiets que recorrien de costat a costat l’extranyament incòmode matalàs, les ulleres impassibles sobre el meu nas, els braços estesos i la vista clavada al sostre de l’habitació. Collons… no, no, la son no arriba.

Com ho puc fer? A veure… Penso en la recent aprovació d’un nou ordenament jurídic pel nostre territori i pestanyejo un cop; em vé al cap la incògnita de la successió de certa autoritat i les parpelles tornen a cedir; ho enllaço recordant les trifulgues de la governabilitat de la resta de l’estat i ara sí que els ulls em comencen a fer figa (per uns segons han estat incapaços de suportar el pes del cansament); ja hi sóc, només cal rematar-ho amb una fugàs repassada a l’alineació d’un sobredimensionat club de futbol… no falla; perdo l’esplèndida vista de l’acabat pastel que decora l’estança, m’adormo.

Nedo, despreocupat, perdut entre la disbauxa del territori regit per l’inconscient; però alguna cosa em crida. Entre la densa sonoritat d’un extrany somni sento un aleteig, m’esforço i obro els ulls.
Uf! M’he adormit… Quant de temps ha passat? Quina hora deu ser?
Recupero, poc a poc, la visió i començo a observar, borrosa, la silueta d’un alat intrús que voleia per l’apreciat sostre de la meva habitació.
Què és això?! Un ratpenat? Sí, sí, un ratpenat.

Què fa un ratpenat a la meva habitació??
M’aixeco decidit, amb el cap cot per no topar amb l’atabalada bèstia que oscil·la entre les quatre parets intentant orientar el seu vol.
La cortina de la finestra el priva de tornar per on ha entrat. Li obro la porta de la galeria contígua i em dirigeixo a fer el mateix amb la que dóna al pati interior. Caram! Un ratpenat a la meva habitació!

Ara tot és obert. Torno, però ja no hi és: ha marxat. Ha marxat? Perquè, a veure… hi havia un ratpenat? No ha estat un simple visió produïda per l’elevat estat de somnolència, oi que no?

Vés a saber, tu. Tot plegat era com un somni. Un somni que va passar justament la nit del solstici d’estiu. El somni d’una nit d’estiu.
De fet, em va entusiasmar la visita intempestiva del mamífer volador. Ho he anat explicant i una amiga m’ha dit que el ratpenat era, precisament, l’esperit de la primavera que es venia a despedir de mi. Una primavera que necessitava que li obrís la porta per sortir i donar pas a l’estiu…

No sé… jo, per si de cas, dormiré amb les orelles ben obertes per si torna a treure el cap. Qui sap, potser es torna a interessar pel magnífic sostre de la meva habitació.

[@more@]

Tweet

Dels diferents tipus de fantasia que em passen de tant en tant pel cap, les més recorrents són, sens dubte, les que utilitzo per a corregir un esdeveniment passat: les fantasies correctives.

Hi ha moltes coses que voldria haver fet diferent: accions que hagués hagut d’emprendre; moments en els quals el més adient hagués estat callar; frases ocurrents, clares i concises que hagués pogut pronunciar; pensaments que m’haguessin ajudat a veure les situacions més clares; …

Totes aquestes espontànies i irreperables reaccions, que em penedeixo
d’haver tingut, es van amuntegant sobre la meva innecessàriament atrafegada consciència que es preocupa i crea remordiments. Els remordiments pesen i,
de vegades, cal algun hàbil mecanisme per a alleugerir-ne la càrrega.

El sistema que precisament he anat aplicant, sense adonar-me’n, és el de solucionar el problema a posteriori dins el meu cap.
En això consisteix una fantasia correctiva. M’imagino l’escena, situo els protagonistes que estàvem presents en aquell moment i invento possibles variants dels esdeveniments ocurreguts realment.

És fàcil i gratificant. De vegades, només canviant un gest o una paraula, precipito un resultat completament distint i aconsegueixo una conclusió que em satisfà molt més.
Sé que no puc canviar res, ni suposo que ho vull… simplement em tranquilitza el fet de ser conscient que era possible fer les coses d’una altra manera.

Mentre jugo a imaginar les infinites possibilitats del nostre esdevenir;
paro esment als meus propis actes, em dic a mi mateix que he après la lliçó i em faig el propòsit de no tornar-ho a repetir… però sempre hi torno;
una vegada i una altra.

[@more@]

Tweet

Em vé sovint al cap, sobretot quan estic recolzat a la barra amb una cervesa a la mà; però sempre em sorprèn, sempre em té intrigat.
És una pregunta; bé, de fet és la interrogació d’un fet repetitiu, la cerca del motiu d’una evidència: Què diantre ens fa ser bells?
O més ben dit: Què ens fa trobar a una persona bella?

Estem d’acord que ningú considera bell a la mateixa gent; és a dir, que tothom té una percepció diferent de la bellesa i dels seus signes.
Per què passa això? Vull dir, és fantàstic que passi… però, si la bellesa es percep a través del grau d’atractiu de la capacitat de comunicació que els cossos, la mirada, el moviment, la veu i l’aroma tenen; què fa que jo noti la presència de la bellesa i algú altre no?
Rebem el mateix missatge? És obvi que no.

Observem una persona i ens arriben els mateixos senyals, sí, els mateixos elements comunicatius; però cadascú en fa una lectura diferent.
La nostra descodificació depèn de varis factors: d’interns i d’externs; i molts d’ells poden canviar amb el temps. L’adjudicació de la bellesa d’una persona evoluciona. Fins i tot podem acabar trobant extremadament bella una persona que ens havia repugnat… i viceversa.

Per tant, tots som bells. Tots transmetem, a tort i a dret, les nostres característiques i peculiaritats; i tots, tard o d’hora, anem trobant a gent que en fa una lectura positiva.

Un dels factors externs que em porta de corcoll és el de la ubicació del subjecte.
Mira que ho he provat vegades; però els locals d’oci nocturn són un entorn en el qual el meu missatge té serioses dificultats per fer-se sentir.
Ara ho veig clar: no sóc jo, no… sinó que són les noies, que reben distorsionats els meus inequívocs senyals d’enorme atractiu que envio des de la barra.

[@more@]

Tweet