Viatjo amb tren en silenci; però, si tanco els ulls, puc sentir aquell ritme, compassadament caòtic, que encara ressona topant contra els laterals del meu tens i torbat cervell.
Estic atabalat. Després d’assaborir durant uns dies la calma contemplativa del conduït, m’ofusco exigint-me la ràpida i eficaç diligència del conductor.
Ens quedem sense llum, tirats al túnel. Uns segons de recolliment entre la gentada que farceix el vagó i tornem a reempendre la marxa.
Arrencar costa, i encara més després d’una esperada i extraordinària experiència a cinc-cents quilòmetres de casa.
M’observo i em veig a voltes profundament discapacitat.
Impotent conductor; resignat conduït.
Però, malgrat tot, tinc el convenciment de gaudir de certs recursos per fer front i compensar l’esmentada mancança.
Tots tenim capacitats i, de fet, només ens cal disposar dels recursos adients per a potènciar-les. Estimar, per exemple, és una capacitat inherent a l’ésser humà.
Estimar; un innat i valuós obsequi que, per sort, molta gent desenvolupa i fa crèixer tot estimulant, precisament, les capacitats dels altres.
El viatge ha acabat; però jo tot just començo a conduir amb fermesa la meva vida. Una vida amb capacitats i, és clar, discapacitats.
[@more@]
«Impotent conductor; resignat conduït», m’encanta aquesta frase. Moltes vegades m’he sentit així. Esper que aquest pic tinguis molta sort en el teu camí.