L'harmonia no és res més que una successió agradable de sons;
però sembla màgica, talment com la flauta.
La veu no és res més que un so que produeix el pas de l'aire a través de les cordes vocals; però sembla extraordinària, talment com la medicina
d'aquell nen.
Sí. Escolto l'harmonia d'un nombrós conjunts de veus i el so que alcen al cel em sembla màgic i extraordinari. M'hi afegeixo i em sento orgullós.
Algú, de sobte, em colpeja l'espatlla. És un antic company de feina.
Ens saludem efusivament i ens posem al dia: resulta que ja n'hi ha un que s'ha prejubilat.
Mmmmm… jubilació.
Resulta que jubilar és, també, el fet d'experimentar una alegria viva, expansiva. Aquell que es prejubila, doncs, deu experimentar abans d'hora l'alegria viva i expansiva que correspon a tota persona que prescindeix de les indesitjables obligacions laborals.
Per tant… com ho podríem dir?
Alegrar-se abans d'hora: prejubili.
Estima de si mateix, de les pròpies obres: orgull.
Sempre tinc l'estranya tendència a enllaçar coses que, de fet, no tenen massa a veure entre si:
Avui, de sobte, m'han colpejat l'espatlla i m'han parlat de la prejubilació mentre jo restava amarat d'orgull per saber-me il·lusionat. I he pensat que sentir-se alegre abans d'hora és la millor manera de restar il·lusionat;
el prejubili és l'avantsala de l'orgull de viure.
[@more@]
