Assegut a la sorra m'arriba un so pesat i profund.
Una lleu vibració que acompanya l'espetec de les onades; un brogit que es baralla amb el mar perniciós que l'intenta encobrir.
L'aigua l'escomet amb força, però el so s'alça convençut de la seva singularitat.
"No em sents?", sembla dir, "sóc jo: el cant d'una balena!".
El cant d'una balena?
M'espolso les mans arrebossades d'arena i paro l'orella.
El so té una cadència particular, variable. Els tons se succeeixen encadenats, inalterables; i només les disperses pauses del què sembla ser una respiració animal n'alteren la continuïtat.
La fressa dura i dura. La balena deu tenir xerrera, penso.
El seu cant captiva, atrapa; i la balena, 
conscient del seu encant, no para d'obsequiar el seu allargassat relat al vent
que l'escampa en totes direccions.
Què diu? Què explica aquesta impúdica balena a tort i a dret?
No entenc res, però l'escolto bocabadat.
Mica en mica em familiaritzo amb els sons, amb la seva musicalitat.
La música suggereix imatges; les imatges suggereixen històries.
La balena canta i jo imagino.
Imagino la pausada vida d'un cetaci i me la faig meva. Imagino el feixuc pes d'arrossegar una massa tan descomunal de vivències i el rebutjo. Imagino l'exquisida recompensa de llaurar el mar amb la pròpia existència i l'envejo. Imagino el sobtat disgust de veure… Però, de sobte, la marinada afluixa i el so desapareix; la narració es talla.
Llàstima! Els cants són terapèuticament pedagògics; dels cants sempre se n'aprèn… ja siguin de cetaci o de sirena.
[@more@]
