Simple projecció

"Són ben estranyes les persones grans!" diria el petit infant de sang blava. 

Aquest vespre, al passar per una cèntrica plaça de la meva població,
he trobat un nen assegut en un banc, tot sol, capcot, amb les mans a la cara.
L'infant remugava alguna cosa ben fluixet i, al veure'l completament desemparat, m'hi he apropat per consolar-lo.
Acariciant els seus cabells li he dit suaument:
– Ei, què tens? Que et passa alguna cosa?
El nen, descobrint el seu rostre perplex, ha aixecat la vista i m'ha respost sorprès:
– No, no em passa res.
I tot seguit, sense temps d'explicar-li que no és normal que un nen com ell estigui assegut en un banc, tot sol, capcot, amb les mans a la cara, un crit enèrgic i estrident ha travessat tota la plaça, de punta a punta, arribant clar i imperatiu fins on érem nosaltres:
– Eeeeei!! Està mirant! No si val mirar! Fas trampa!

El nen assegut al banc de seguida s'ha excusat:
– No, no he mirat… és aquest senyor que m'ha preguntat una cosa!
"Merda", he pensat. "Que tonto que sóc… simplement estan jugant a fet a amagar!"
Avergonyit he reculat.
– Ostres, perdona! Feu, feu… no us volia molestar.
I immediatament he prosseguit el llarg camí cap a casa.

Sí noi, som ben estranyes les persones grans.
El vespre ha avançat, el cel s'ha omplert d'estels i jo he pensat en ella, en la noia que fa temps que no veig.
Mira, saps què? Em sembla que l'incident del nen del banc és, al capdavall, una simple projecció, un mecanisme de defensa. Jo sóc la persona que vol consol.
És a mi que m'agradaria que algú se m'apropés i, acariciant-me els cabells, em digués suaument:
– Ei, què tens? Que et passa alguna cosa?

Així, d'aquesta manera, podria descobrir el meu rostre, alçar la vista i respondre: – No, no em passa res… encara no he vist la noia però, de fet, simplement estem jugant a fet a amagar.

[@more@]

Tweet