No sé pas què em passa, necessito plorar però no puc, no m’arrenca el plor. Altres dies, aparentment sense motiu, em posaria a bramar per qualsevol bestiesa; i en canvi, quan més falta em fa, les llàgrimes no volen sortir.
Potser la causa és, precisament, ser conscient d’aquesta necessitat d’exterioritzar les emocions doloroses, els neguits i les preocupacions. Buscar el plor evita trobar-lo, potser.
És ben bé (malgrat que la comparació pugui ser desafortunada) com anar restret. Haver d’anar de ventre i no aconseguir-ho, per molt que t’escarrassis, provoca una gran frustració i impotència. I, és clar, cada vegada es fa més difícil expulsar la merda que rebutgem. Sí, la gent ja ho diu: "M’he de treure tota aquesta merda de dins".
Saps què? Em sembla que em prendré un bon laxant; un d’aquests que contenen una breu història de relacions personals acompanyada d’una enganxifosa banda sonora.
[@more@]
