La intermitència

Tinc ganes de fer volar la imaginació; tinc ganes de recórrer a la fantasia, de crear un personatge.
Encegat per l’intermitent batibull que em col·lapsa el pensament, obro els ulls altre cop. Deixo reposar les ovelles, que pasturen disperses com tosques fulles arrossegades pel vent, i cerco un element que m’inspiri, que em permeti desenvolupar un concepte.

Tinc ganes de trobar un fil, del què estirar i estirar, per poder bastir una vida aliena; tinc ganes d’emular Kundera fent néixer un individu a partir d’un gest, un so o una aroma.
Potser podria utilitzar la calma reconfortant a la què intenta aferrar-se aquella noia que, amb els ulls closos, subjecta entre els dits de la mà el pes del seu propi cap; o potser l’angoixant convexitat que dibuixen els llavis de la dona absorta i pensativa del meu davant; o, qui sap, potser l’insistent vaivé de les cames que obra i tanca amb nerviosisme el noi de més enllà, mentre es frega sense parar l’ull dret. Però cap d’aquestes ullades em serveix pel meu vertader propòsit…
no em van bé per construir la personificació de la característica principal del símptoma del meu neguit: la intermitència.

Tinc ganes de parlar de la intermitència; tinc ganes de fer-ho amb imaginació i fantasia, creant un personatge per estirar del fil com si fós el propi Kundera.
Però no sé què puc fer servir. No sé on mirar.

[@more@]

Tweet