Conec un noi.
No, no sóc pas jo. Ens assemblem, d’acord… però ens separen moltes coses; d’entre elles, sis anys de diferència.
És un noi sensible i contingut, passiu, que vaga tot cercant un espai còmode i gratificant: el seu espai. La seva força s’expressa en sobtades envestides de ràbia quan se sent incomprès; es revolta amb fúria.
Me l’estimo.
No hi puc fer més, em preocupa. Percebo (i tant de bo sigui només la meva esbiaixada opinió) que fa temps que camina sense la companyia de l’element que acciona i orienta la nostra brúixola particular: la il·lusió.
Estic trist… però tinc la certesa que aquest noi que conec, estimo i em preocupa, l’acabarà trobant.
Potser només es tracta d’un estúpid desig egoista o d’un temor infundat al sentir-me identificat amb la seva desídia… però estic segur que, tard o d’hora, podré tornar-lo a veure il·lusionat.
Segur que aconsegueix recuperar la il·lusió.
[@more@]
