Sovint em sorprèn comprovar que allà on visc, el lloc d’on sóc, hi ha molta gent. D’habitants en som una bona pila: gent de tota mena, persones de tot tipus.
No sé, suposo que no puc evitar còrrer pels carrers amb la il·lusió de viure en un petit poble. Però no, és clar; normalment acabo per no conèixer a cap de les persones que trobo voltant amunt i avall. És a dir, que surto al carrer i no puc saludar a ningú.
En fí… per molt que m’obstini a ignorar-ho, en som una bona pila: gent de tota mena, persones de tot tipus i la majoria no ens coneixem.
De tota aquesta munió, n’hi ha uns quants (potser quatre o cinc, o set o vuit, no ho sé) que tenen el desafortunat hàbit de passar-se tot el dia vagant per una cèntrica plaça de la vila. Per desgràcia ignoro on dormen, o si poden menjar gaire… només els veig de passada, els passo pel costat com una exhalació tot anant o venint de casa.
Fa la impressió que entre ells no es fan costat; sovint sembla que cadascú hagi decidit fer la seva. Persones solitàries que conviuen amb la desesperança, la insalubritat, el tedi, l’apatia i la incomunicació.
Aquest migdia un d’ells, al passar pel seu costat mentre anava cap a casa a dinar, de sobte m’ha llençat una pregunta: "Avui és dijous?".
Sorprès, amb el temps just per girar el cap, de seguida he assentit afirmant: "Mmmm, sí senyor. Avui és dijous"; i he prosseguit carrer amunt.
De seguida m’ha vingut al cap: no és la primera vegada que ho fa.
No, no és el primer cop que m’ho pregunta.
Recordo vagament que temps enrera m’havia preguntat: "Avui és dissabte?"
i, és clar, afectivament en aquella ocasió era dissabte. És més, estic segur que ho havia fet, com a mínim, una tercera vegada i que no sóc l’únic a qui llança la qüestió amb el proposit de confirmar el dia que és.
Per què ho fa? Per què sempre pregunta a la gent quin dia és? Per què sempre pregunta a la gent el mateix?
Em sap greu no ser prou valent per aturar-me a parlar amb ell.
M’entristeix pensar que, després de tot, preguntar el dia és potser l’únic contacte que aconsegueix establir amb la munió de gent que, un cop i un altre, passa amunt i avall pel seu costat sense mirar-lo.
[@more@]
