Vespre fosc, negre, dens;
humitat que difumina la claror de la civilització.
El fluid enorme es regira i esclata,
brolla la blancor de la seva revolta.
La incesant i irregular violència de sons
que creixen, que esclaten i es dicipen.
Escolto, miro, sento;
sec arrepenjat sobre minúscules formes,
unitat que encara conserva la duresa de llurs membres.
Metres enllà, davant, enmig, la suavitat
colga una indefensa branca
nua, desemperada, sola.
Sola davant la mar
que a voltes l’escomet i d’altres l’acarona.
Rígida indefensa arrossegada que la meva ombra toca;
que fas aquí sola entre un cap i un altre?
Vols que m’assegui amb tu, a sobre teu?
No … jo sento, no faig,
escric potser, però res més.
Et miro i et vull retenir,
conèixer mitjançant-te a tu.
Buscant la immensitat t’he trobat única, estàticament viva.
No ploris, jo t’estimo.
Estàs sola, però algú t’estima.
No et moguis, t’ho he de dir: confia-hi, demà tornaré.
[@more@]
