Una de les poques coses que, de ben segur, arrossagarem al llarg de la vida és el nostre nom. El nom ens és donat i en restem lligats, amb el nostre propi consentiment, dia rera dia. En aquest cas concret, el nom no fa la cosa; però, innegablement, ens marca.
Ara bé, el què mai hagués pensat és que aquest nom em podria servir d’excusa per a fer un petó a una noia.
Imaginem que em dic Tom. Suposem que em trobo alegrament immers en el sufocant ambient d’un local nocturn de la meva població. Diguem que, de sobte, topo amb una bonica noia que (segons m’havia explicat apassionadament dies enrera) té el curiós i rar nom d’una divinitat grega. És clar, la saludo:
– Ei! (nom d’ella) Hola.
– Ah! Hola, que tal mmmm… com et deies?
– Dona, el meu és molt fàcil. Només té tres lletres. – li indico mentre, tot enllaçant els dels extrems, deixo els tres dits de la mà dreta a la seva vista.
– Mmmmm… Tom! – exclama convençuda.
– Sí. És curt i fàcil de recordar. És un dels avantatges de tenir un nom amb poques lletres.
Engrescat per la seva presència i amb la finalitat de ser ocurrent, començo a cabilar buscant més avantatges de tenir un nom curt.
– Clar. El meu és un pèl més complicat. – somriu ella amb malícia.
– Tens raó – m’arriba una idea diabòlica al cap – saps quin és un dels altres avantages de tenir el nom curt?
– No, quin?
– Doncs – em poso nerviós, però prosegueixo com qui no vol la cosa – que no et poden fer callar a mig nom. Abans que tinguin temps d’impedir-t’ho. Vull dir que, per exemple digues Tom.
– Tom.
– Veus, no he tingut pas temps de fer-te un petó abans de que acabessis de dir-ho…. En canvi si fos un nom més llarg com, per exemple, el teu, segur que tindria temps.
– Vols dir?
– Sí, sí… – m’apropo – A veure diga’l.
Ella el comença a pronunciar i me li llenço delicadament als llavis amb un petó curt, sec i silenciós. Ens separem somrients i li proposo:
– Vols dir que jo el podré dir?
– No, em sembla que no. Prova-ho.
Ho intento, però ella també és més ràpida que les paraules del seu propi nom. No hi ha res a fer: ens hem vist superats per la impronunciable longitud del seu nom.
És preciós això d’imaginar. Va, imaginem que em dic Tom.
[@more@]
