Explicar les coses a algú

Ahir em vaig trobar una nena que, al veure’m, se m’apropà decidida:

– Hola – féu ella.
– Ah! Hola! – contestava confós mentre, per uns segons, dubtava si la coneixia d’alguna cosa.
– Saps què? – em preguntà.
– Què?
– Doncs resulta que…

I em va començar a explicar amb passió tota una correlació d’esdeveniments personals que li havien ocorregut recentment.
Que si això, que si allò, que si tomba, que si gira…

Jo l’escoltava amb atenció; estava realment encuriosit. Demanava que em puntualitzés alguns esdeveniments, m’avançava a la seva explicació fent suposicions, i fins i tot em vaig atrevir a consolar-la i donar-li algun consell.
Però, al cap d’una estona, no em vaig poder contenir; no vaig poder evitar recriminar-la:

– Sí, ja ho veig… Però, escolta… perdona però, per què m’ho has explicat,
tooot això, a mi?
– Doncs, perquè em preocupava.
– Ja… però, no sé,… no ens coneixem pas, tu i jo.
– Ah! És igual. Em preocupava i li havia d’explicar a algú.

[@more@]

Tweet