Vola l’adolescent

Em descordo el cinturó i m'atanso veloç a contemplar els núvols que leviten sota els nostres peus. Continc l'emoció, em sobreposo; en silenci, respiro. Lentament, avancem tots impàvids cel enllà i acollonit prenc consciència de l'extraordinària proesa mentre, a cau d'orella, un esquifit adolescent em confessa:
"Al cel passo por.
No tocar de peus a terra em neguiteja."

Noi. Enamoradís acompanyant…
La veritat és que no tothom té la sort d'alçar el vol
i deixar-se portar; no sempre tenim l'oportunitat d'estar als núvols.
Inconscients passatgers, usuaris del cel,
estem espantats per la distància que ens separa de terra, de la quotidianitat.
Ens enlairem i sabem que, un cop dalt, podem gaudir d'unes vistes magnífiques, de paisatges meravellosos; però tant és… malgrat tot, volar fa por.

Home, hi ha gent que assegura que volar no és natural i per això ens espanta.
Hi ha gent que diu que no tocar de peus a terra ens desequilibra i per això no ho podem suportar.
Mmmm… No, no és natural; ben cert. Sí, sí que ens desequilibra.
Però amputar els sentits, contenir les emocions, obviar els sentiments, també és artificiós i ens desequilibra i, malgrat tot, ens hi resignem sense cap temor.

Volar és a voltes fugir, deixar enrera; d'altres és cercar, mirar endevant.
Però alçar el vol sempre és descobrir: restar a la mercè del què ens passa a dins, del què ens espera fora.
"Noi, s'ha encès el llum!
Va home… cordem-nos el cinturó que ens toca aterrar."

[@more@]

Tweet