Que bonic!

Sembla mentida, però s’ha acabat.
Finalment hem deixat enrera l’allargassada i extenuant celebració de la festa major.
Uff! Després d’un començament trepidant, han anat succeint-se tot d’actes, diguem-ne, sense pena ni glòria. I, en general, hem acabat per avorrir entre tots el fet de festejar per festejar.

La darrera exhalació de l’esdeveniment fou un concert de bandes a un centric parc de la localitat. Música, gent, beguda, cadires i una parella que es mirava fixament.

La noia, d’engrescadora bellesa, no era pas el primer cop que em cridava l’atenció; el paio, despentinat i amb barba de tres dies, no l’havia vist mai.
L’escena és suggerent; m’atrapa i em commou:

Estan drets, mirant-se de fit a fit, aliens al què passa al seu voltant.
S’apropen; tant, que una tímida gota de la suor que els desemmascara podria passar sense esforç d’un nas a l’altre. El noi li acarícia suaument la galta amb la mà esquerra. Xiuxiueja quelcom i la noia el respon dòcilment aclucant els ulls, acotant el cap i allargant el seu somriure.
És un gest que he presenciat moltes vegades; una conseqüència inconscient d’haver sucumbit a l’inevitable; una senyal que traspua feblesa, però que neix d’una inequívoca voluntat de mantenir-se ferm en el proposit de ser conseqüent amb les pròpies emocions.
La carícia i les paraules continuen, i la noia acaba per alçar la vista, verbalitzar ben baix els seus pensaments i atansar els llavis a la boca molsuda del noi.

Jo m’ho miro, concentrat. Que bonic! Ho penso, però no ho dic.
Ignoro que diantre deu haver xiuxiuejat el noi i desconec completament la resposta de la noia; però, no hi puc fer més: imagino que han estat unes paraules precioses; uns mots delicats i sensibles, que han expressat amb precisió els sentiments mutuus de desig i estimació.
Aaaai! Suspiro. L’amor!

La nit avança i, després de disfrutar d’un reguitzell de cançons de dubtosa conveniència i d’una magnífica companyia, acabo topant amb ella (no pas amb la noia, sinó amb ella). Contents, forcegem eufòrics amb els braços extesos i els dits entrellaçats. Està guapíssima. És guapíssima! Cedeixo als seus encants i m’apropo, tot ensumant la dolça flaire dels seus cabells, per confessar-li els meus pensaments. El seu somrís esclata, ens agafem de les mans i ens aturem a mirar-nos de fit a fit. Restem uns segons en silenci; però, de sobte, un noi se’ns atança per posar de manifest la naturalesa de l’escena. Ens ha estat mirant. Descarat, el paio agafa aire i ens crida a cau d’orella: Que bonic!

[@more@]

Tweet