És enorme la distància que separa aquest St. Joan del de l’any passat.
Enorme com la que separa la seguretat del nerviosisme, l’acompanyament de la solitud, la tranquilitat de l’excitació, la certesa de l’esperança, els llavis de la galta, els núvols de la lluna plena,…
Ha passat un any. Un any de llums i ombres; de fugisseres siluetes, desdibuixades imatges, que obscures han recorregut el blanc fons dels meus somnis i anhels.
És enorme la distància que arriba a recórrer la llum en un any.
La llum i la seva velocitat, la nostra eina per a percebre el temps i l’espai, han viatjat obstinadament inalterables durant l’any que separa aquest St. Joan de l’anterior.
Deu haver arribat molt lluny, aquell primer feix de llum que va emetre el sol al treure el cap a través de la borrosa franja que separa el cel i la mar.
Pobre raig; me l’imagino tot sol, bagant desorientat enmig de la immensitat de l’univers…
O potser no. No, no va tant perdut. Avança convençut perquè vol arribar a algun lloc. Té un objectiu… Potser corre veloç tot intentant encalçar l’últim reflex que, just abans de la seva aparició, s’havia desprès de la preciosa lluna plena que il·luminava la nit de St. Joan de l’any passat.
[@more@]
Sovint es perceb la realitat d’una manera enganyosa. Jo ara he convertit 5 anys en 5 minuts. Tot el que passa té la seva raó de ser, fins i tot allò que ens fa sofrir. Molts d’ànims, potser el proper Sant Joan les distàncies no tindran cap importància.